Col·lectius vulnerables

La Generalitat aplica el model escandinau contra la pederàstia

A1-120133799.jpg

A1-120133799.jpg / JOAN REVILLAS (EPC)

  • Una prova pilot a Tarragona triplica la detecció de nens i adolescents que pateixen abusos sexuals

  • La Casa dels Nens (Barnahus) evita la revictimització dels menors i afavoreix les condemnes dels agressors

4
Es llegeix en minuts
Elisenda Colell
Elisenda Colell

Redactora

Especialista en pobresa, migracions, dependència, infància vulnerable, feminismes i LGTBI

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Tots per a un, i un per a tots. La frase d’‘Els tres mosqueters’ serveix, també, per explicar el model escandinau per atendre els nens que han sigut víctimes d’abusos sexuals. Tots els professionals implicats (mestres, professors, sanitaris, jutges i treballadors socials) treballen en un únic espai i la víctima només ha d’explicar els abusos una vegada, a un únic professional que s’encarrega exclusivament del seu desenvolupament i recuperació. Aquest model, respectat internacionalment, fa un any que s’aplica a les comarques de Tarragona. Des d’aleshores, la regió ha triplicat el nombre de menors que han sigut víctimes d’abusos sexuals respecte a la mitjana catalana. Els professionals assumeixen que, fins aleshores, no es volia detectar els abusos perquè no hi havia manera de curar les ferides en els nens.

En realitat és un espai provisional, però no ho sembla. En un parell d’habitacions de la infermeria del Complex Educatiu de Tarragona (Tarragonès) s’ha instal·lat una cuina, un despatx, una petita infermeria i un parell de sales amb joguines, peluixos, sofàs, balancins i llibres infantils. «És important crear un espai on els nens se sentin còmodes, segurs, on puguem prendre un cafè amb les famílies...», explica la coordinadora de la Casa dels Nens o Barnahus (el seu nom en suec) i psicòloga Raquel Vila. Allà treballen tres psicòlegs i tres treballadors socials, responsables d’escoltar i atendre els nens i les seves famílies.

Des de mitjans del 2020, quan es va posar en marxa aquesta prova, 208 nens i adolescents menors de 18 anys han sigut atesos en aquest espai. «La taxa de maltractament sexual infantil a Catalunya és d’1,5; a Tarragona és de 4,5. El triple», diu Esther Cabanes, directora general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat. No és que a Tarragona hi hagi més agressors sexuals, és que ara es busquen i detecten.

Canvi substancial

«El maltractament a la infància sempre ha sigut un tema tabú, però el que també ens passava és que els professionals no volíem trobar-ne casos», explica Vila. ¿Per què? «En part perquè els professionals que treballen amb nens no estan formats per poder detectar-los, però sobretot perquè és un marró, és un problema molt gros, i les conseqüències són terribles. Si té lloc dins d’una família, aquesta es trenca i, a més, els nens patien moltíssim durant tot el procés», prossegueix Vila. «A Tarragona, quan detectàvem un cas, el nen havia de denunciar-ho a la comissaria, després anar a un hospital on se li analitzaven els genitals, que no és una cosa gaire agradable, després havia de declarar davant el jutge i anar a judici... Per fer la recuperació psicològica només els casos més greus podien anar a un servei especialitzat a Barcelona. Era impossible sortir de tot això sencer», afegeix.

Un professor cessat

El canvi és substancial. Amb la Barnahus els professors, els serveis socials, els pediatres i psicòlegs, els Mossos, els jutges i fiscals han sigut formats sobre el maltractament sexual infantil i les seves seqüeles en els menors. «És curiós però una psicòloga d’un CSMIJ de Salou em va dir que ara a tots els nens els pregunta si han patit abusos sexuals. És una pregunta que no fèiem mai abans, i és necessària», assumeix. Aquesta psicòloga, com tants d’altres, ha derivat un bon grapat de casos. Un, per exemple, va tenir lloc en una escola i «com que tenim línia directa amb Educació, el professor va ser cessat al moment», explica Vila. Tot i que en el 53% de casos els abusos els fa un familiar directe.

El segon canvi rau en l’atenció. «Quan els Mossos, les escoles o els serveis socials troben un cas, no han d’interrogar-lo ni preguntar-li res, així evitem la revictimització. Els rebem aquí, mai els jutgem, i des del primer moment comencem el tractament per a la recuperació i, evidentment, perquè l’agressor deixi d’actuar», explica Vila. Els forenses es traslladen també cap al lloc, i els fan les anàlisis corporals necessàries en una sala amb intimitat i amb tot el temps i pauses necessàries.

Interrogatoris sense públic

Notícies relacionades

La Barnahus també és seu judicial. Aquí, i només aquí, els nens expliquen els abusos dels quals han sigut víctimes. I ho fan en una sala interrogats per la professional que els ha acompanyat des del primer minut. «És molt important que se sentin còmodes i estiguin tranquils, són relats molt durs per a ells», assumeix Vila. Aquestes declaracions es graven en una càmera, i el jutge, el fiscal i els advocats defensors segueixen l’interrogatori en directe per videotrucada. «Són sessions molt llargues. Es fan pauses i totes les parts poden demanar que preguntem coses que no han quedat clares», explica Cabanes. I l’essencial és que aquestes gravacions serveixen com a proves preconstituïdes: els nens no hauran de participar en el judici ni repetir el seu trauma davant desconeguts.

«La veritat és que l’evolució, la reparació de l’abús és molt més ràpida», explica Vila. Aquesta és la principal conseqüència de la prova. Que tornen els somriures. Comparat amb el model Barnahus, la Generalitat és conscient que el tracte que dona als menors víctimes d’abusos sexuals no és el que hauria de donar. I per això vol implementar aquest model escandinau a les 11 vegueries de Catalunya. ¿Quan? «És una cosa que ha d’anunciar la consellera», respon Cabanes.