Gunda: Joaquin Phoenix crea un evangeli vegà

Toca primer recapitular. La primera gran incursió de Phoenix com a activista dels drets dels animals, perquè d’això va ‘Gunda’, va ser en un documental rodat el 2005, ‘Earthlings’, apte per a poquíssims públics. L’actor va posar llavors la veu en ‘off’ a una successió de violentíssimes escenes, insuportables a estones, que cada dia ocorren en granges i escorxadors de tot el món. Va exhibir la seva militància vegana de nou el 2020, durant l’entrega dels Oscar, amb un discurs perfectament meditat. Sabia que guanyaria per la seva interpretació a ‘Joker’ i el menys important, segons la seva opinió, era donar les gràcies a l’equip de rodatge.

«Ens sentim amb dret a inseminar artificialment una vaca i robar-li el seu nadó, malgrat els seus crits d’evident angoixa. Després, prenem la llet que està destinada al seu vedell i la bevem amb el cafè i els cereals», va dir amb l’estatueta a la mà.

Repeteix aquesta vegada Phoenix en la seva particular lluita contra la indústria càrnia com a productor de ‘Gunda’, rodada a Noruega, el Regne Unit i també a Espanya, en concret al santuari animalista Gaia de Camprodon (Girona). Això es revela en els títols de crèdit finals, perquè durant tot el documental no se’n diu res. La protagonista principal és la grassoneta Gunda. Dona a llum una dotzena de garrins, els alleta, els pastura, juguen, descobreixen el plaer de la pluja... La càmera se situa gairebé sempre a altura dels ulls de porcs. Hi ha actors secundaris. Diverses gallines, una d’elles coixa, i un grup de vedells que troten davant les càmeres gairebé com alegres ‘mavericks’, però l’objecte d’estudi de Kossakovsky és la truja. No hi ha propòsit aquí, en aquesta crònica, d’arruïnar-li a ningú el final, però aquest, cal recordar-ho, és un al·legat animalista.

Tot i que el gènere és un altre, ‘Gunda’ és un cop de puny al nas com al seu dia ho va ser ‘Okja’, pel·lícula que potser va passar una mica desapercebuda perquè el seu director, Bong Joon-ho, encara no havia arribat a la fama mundial que després va obtenir amb ‘Paràsits’. Allò era un caramel enverinat. Presentada com un conte infantil. Okja era la mascota que li entregaven a una mena de Heidi de les muntanyes de Corea, un afable porc de diverses tones de pes que, en realitat, era un projecte de la indústria alimentària per produir més bacó amb menor inversió en pinsos. La pel·lícula tenia l’arquitectura i els recursos previsibles d’una història d’aventures, de separació traumàtica i retrobament, res nou sota el sol, però quan el públic tenia la guàrdia abaixada apareixia en escena la veritat dels escorxadors, sense dolçors ni altres filtres edulcorants.

Amb ‘Gunda’, Phoenix, aquesta vegada com a productor, sembla que vol esmenar l’error d’‘Earthlings’. Aquesta primera aproximació a la realitat de les granges de cria podia ser, perfectament, una pel·lícula del mètode Ludovico, l’exhibició d’ultraviolència amb què tracten l’Alex a ‘La taronja mecànica’. És un inaguantable horror, tant que, potser, no aconsegueix la seva meta. És molt temptador apagar el televisor. Aquesta vegada, Phoenix ha sigut més hàbil. Ha anat a la recerca d’un mestre del documental disposat que l’espectador posi de part seva i imagini tot allò que no es mostra.

El cert és que l’elecció de Kossakovski com a director ha sigut premiada després amb elogiosos comentaris d’alguns dels seus col·legues d’ofici, sobretot, és clar, els que exploren els carrerons menys transitats del setè art. «És pur cine», diu Paul Thomas Anderson, que afegeix, sense sorna, que «amb les seves increïbles imatges i sons i amb el millor repartiment possible, resulta més una poció que una pel·lícula».

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

Alfonso Cuarón, amb el pedigrí del seu Oscar per ‘Roma’, afirma que Gunda «convida a renunciar a l’addicció al llenguatge, a les expectatives, als judicis i al significat». També Pawel Pawlikowski i Gus Van Sant es posen als peus de Kossakovski, però cap ho fa com Alexander Sokurov, per a qui el director de ‘Gunda’ «és l’únic director de cine digne d’un premi Nobel». Aquesta successió de grans noms ve al cas també per contextualitzar, perquè ningú se sorprengui al passar-se una hora i mitja en la qual pràcticament l’única banda sonora són grunyits.

Hi ha una vella dita molt ibèrica, en tots els sentits del terme, que deuen haver sentit en més d’una ocasió. «A mi del porc m’agrada fins i tot la manera de caminar». ‘Gunda’ és, per dir-ho d’alguna manera, un documental especialment recomanable per a aquells als quals els agrada exclusivament la manera de caminar dels porcs.