«Tenim més paciència, menys vida social i més empatia amb els fills»

La plaça de Sant Vicenç és de les que et recorden que Sarrià va ser un poble no fa tant. El 2021, de fet, es compleixen 100 anys de l’annexió a Barcelona. La Marta i el David viuen de lloguer en un dels carrers del nucli antic. De cap manera podrien comprar un pis en aquesta zona, però volien escolaritzar els seus fills a l’escola pública Orlandai, una de les que tenen millor nom a l’‘upper’ Diagonal, així que, després de molt buscar, van aconseguir trobar una vivenda que encaixés en el seu pressupost. Van tenir, a més, la sort de donar amb un propietari amb qui tot han sigut facilitats. Els va rebaixar la renda durant mesos i ara estan pagant un 15% menys que abans de la pandèmia. Estan en el preu mitjà de la ciutat, a punt de les quatre xifres.

El David és el director operatiu de Cargo Wine, una empresa que es dedica al transport internacional de vi. Eren set treballadors i ara estan amb només dos. La Marta és la directora del Grup 33, una plataforma ciutadana que advoca per un nou model de participació i convivència en l’entorn penitenciari. L’últim any, ha pogut fer poc... En l’àmbit laboral, aquest any d’incerteses els ha deixat pocs canvis. Potser el més significatiu siguin els viatges. El pare marxava com a mínim una vegada al mes. Per visitar proveïdors, per collar els morosos... «Ara ens hem adonat que moltes coses es poden arreglar a través de videoconferència. Crec que a tot estirar viatjaré dues o tres vegades a l’any».

Com tot el món

L’aturada de març del 2020 va ser ben rebuda. Al principi, com va passar a moltes llars, la família Merci Nomen va veure més una oportunitat que un inconvenient. «Vam ser dels que compraven llevat i farina com bojos per cuinar de tot. Vam fer esport, manualitats, sortíem a aplaudir les vuit de la tarda...». Però els dies van passar i el coronavirus demostrava una resistència inesperada. Van arribar els dubtes. I la inquietud. Al Luca li costava dormir. Potser perquè no es cansava com ho feia al col·le i arribava a la nit amb la meitat de la bateria per consumir. Va arribar l’avorriment, i aquesta sensació de moments en què no tenir res a fer era una cosa nova. Natural, però nova.

El David agraeix l’aprenentatge de ser conscients que no sempre cal ocupar el temps. Pot ser que sigui una cosa molt de ciutat, per les presses de la gran urbs, però s’han adonat que abans de la Covid amb prou feines tenien temps per a res, o que l’ocupaven en tasques que potser no mereixien tanta dedicació. Com la vida social. «Crec que a partir d’ara afluixarem, no fa falta tenir plans cada cap de setmana. Seran contactes més de qualitat, amb la gent que realment vols veure», afirma la Marta.

Ara els hàbits també són més tranquils, menys estrictes. Abans que tot canviés, a tres quarts de nou de la nit ja es respirava nerviosisme a casa: era la sagrada hora que els nens se n’anessin a dormir. «Ara ens donem més temps. I això no vol dir que vagin al llit més tard. Simplement, que comencem les coses abans, sense presses». Diu la Marta. Aquest canvi de xip, aporta el David, ha capgirat la paciència a casa. Abans els estreps es perdien amb més freqüència. I ja no passa tant perquè les coses flueixen millor, respiren més. Sembla ser una qüestió de tempos, de respectar espais, de no forçar. D’adonar-se que cadascú, cada situació, necessita la comprensió de la resta.

I això ha tingut la seva traducció en la relació. «Passar mesos tan crus a tots els nivells ens ha convençut encara més que volem construir aquest projecte comú. Crec que ara detectem millor el que no funciona per posar-hi remei». Han passat la prova d’esforç com a parella, la que molts no han pogut superar. I també com a pares han après a «respectar més els interessos dels nens». Potser perquè abans no els tenien tan presents perquè el dia a dia no donava marge a aturar-se en el que es consideraven simples detalls sense ser-ho. «Tenen una capacitat de resiliència brutal, molt més que nosaltres. En molts moments del confinament inicial, els pares estàvem molt més nerviosos que els nens», diu la mare. Al preguntar als petits per aquelles setmanes, amb prou feines tenen records. Els va enxampar amb 4 i 8 anys.

Turisme casolà

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

Conèixer l’entorn immediat i adonar-se que no era normal tant viatge internacional (tret que fos per visitar la família a Itàlia) ha sigut un altre dels aprenentatges d’aquest any. No és que tinguessin una bona vida amb vacances per tot el planeta, però sí han vist que a prop, molt a prop, hi ha coses que valen molt la pena. Tenien Collserola a quatre passes i tot just l’havien explorat. No fa gaire van descobrir que a l’altre costat del Tibidabo hi ha una masia, Can Calopa, on es produeix vi. «Conec els cellers de tot el país i no tenia ni idea que hi havia un al costat de casa», fa broma el David.

La proximitat... com Canet, on l’àvia té una caseta que es va convertir en el seu santuari salvador durant l’estiu. Les petites coses que abans passaven desapercebudes. En aquest apartat mereix menció especial el bàsquet setmanal del David amb pares del col·le dels nens. I, sobretot, la cervesa de després. «Això sí ho trobo a faltar...».