DIA DE LA DONA

El 8-M de la Covid: «No ens podíem quedar a casa»

La pandèmia empetiteix però no silencia la marea lila a Barcelona a favor de la igualtat i contra el patriarcat

  • Unes 4.500 dones omplen el passeig de Gràcia en homenatge a les víctimes de la violència masclista

  • «Havíem de sortir al carrer per totes les que no ho han pogut fer», diu una de les manifestants

4
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Col·loca les cartolines a terra sense un ordre concret i sense esforçar-se a alinear-les. En les cartolines, un nom escrit, l’edat, una província i un llaç negre. Són les dones assassinades en mans de les seves parelles a Espanya des de l’1 de gener del 2020 fins al 4 de març del 2021. Gloria, Reneé, Juliana, Iwinosa, Judith, Ciara, Mónica, María Belén, Olga..., i així fins a 49. La jove voluntària de la manifestació del 8-M en el barceloní passeig de Gràcia convida a acomodar uns quants d’aquests papers. «Veuràs com així, al veure-ho escrit, la violència masclista et remou una mica més». El dia de la dona l’any de la pandèmia no s’ha oblidat del costat més cru de la batalla per la igualtat. Han sortit al carrer malgrat les restriccions. I això, per a totes les assistents consultades, era ja per si mateix un èxit. «No ens podíem quedar a casa».

L’entorn de la protesta és ideal per entendre el crit, perquè si alguna cosa té la lluita pels drets de la dona és que es tracta d’un problema tan enquistat com estructural. És a dir, és a tot arreu: a casa, a la feina, al súper, al carrer; amb major o menor grau, però a tot arreu. Cap a les 17.30 hores encara circula algun autobús pel carrer de València, i resulta que el 21,6% de les dones que utilitzen el transport públic s’han sentit en alguna ocasió assetjades.

Lluita estructural

Les botigues de passeig de Gràcia continuen obertes, cosa que porta a la memòria que el percentatge de dones amb jornada laboral parcial dobla el dels homes, que només el 38% dels directius són dones o que la bretxa salarial de gènere és a Espanya prop del 20%. Un parell d’empleades d’una multinacional caminen pel carrer d’Aragó, desert, sense trànsit. No sembla que hagin complert els 30. L’índex de victimització de les dones d’entre 16 i 29 anys a Barcelona (percentatge de la població que assegura haver sigut víctimes d’un delicte) és del 37%, gairebé 13 punts percentuals per sobre de la mitjana total de la ciutat.

Si es dona una ullada a les vivendes, les poques que han de quedar amb inquilins en aquest bulevard, pot ser que en alguna hi visqui una dona víctima de maltractaments que amb la pandèmia ha vist com la seva situació empitjorava. Perquè amb les restriccions ja no tenen on fugir. «Ens van voler enterrar i no sabien que érem llavors», diu la pancarta manuscrita per una jove amb els cabells tenyits de lila. No gaire lluny de la Pedrera hi ha un edifici moderníssim de pisos turístics. És probable que disposi d’un servei de neteja i que aquestes dones arrosseguin una precarització que no els permet sumar-se a una jornada de vaga. Perquè no es poden permetre un dia sense sou quan el jornal amb prou feines els dona per viure. Menys encara, per exemple, en una ciutat en la qual el preu mitjà d’un pis s’acosta perillosament als mil euros.

Al carrer malgrat tot

Hi ha coincidència en el fet que quedar-se a casa «no era una opció». «I molt menys aquest any, quan per culpa de la Covid hi ha moltes situacions que s’han agreujat. Nosaltres havíem de sortir al carrer per totes les que no ho han pogut fer, així que tenia més sentit que mai. Per no parlar de l’intent de boicotejar la mani de Madrid, que encara ens n’ha donat més ganes». Qui s’expressa així és la Marta, de 58 anys, veterana de la lluita per la igualtat, mare de dos fills «que són per aquí però no sé gaire bé on».

Notícies relacionades

«Semiconfinades, però mai callades», resumeix una altra pancarta. La porta l’Andrea, que no deu tenir més de 40 anys. Treballadora social, diu que va tenir els seus dubtes perquè viu amb els seus pares i tots aquests mesos ha anat molt amb compte amb el virus. «No he arribat a temps de reservar plaça en la manifestació (es van esgotar les 3.600 inscripcions) però he vingut igualment». Com moltes, s’ha quedat fora de la zona marcada amb cinta. En total, segons la Guàrdia Urbana, han sigut unes 4.500 les persones que han pres l’artèria més comercial de Barcelona per denunciar la xacra menys discutible de la societat.

Malgrat el to reivindicatiu, del minut de silenci per les víctimes de violència masclista (més de 1.000 des que hi ha registres, això és, des del 2003) i dels crits contra un sistema que fa baixar la dona de la prosperitat laboral i fins i tot, de l’accés a una vivenda digna, la tarda s’ha desenvolupat en un ambient festiu, amenitzat per música que ha fet ballar dones de tres generacions. És obvi, i ha succeït per raons evidents, que no eren les 50.000 dones del 8-M del 2020, quan el país estava a un sospir del confinament. És igual la xifra, sembla sentenciar una de les pancartes més petites: «Continuem aquí».