Nadal pandèmic

Una bona vacuna per combatre l’egocentrisme del present és mirar enrere, tenir més perspectiva i adonar-se que els fets ara considerats excepcionals han sigut bastant habituals en altres èpoques. Quan parlem de les pandèmies, a tot estirar la memòria ha permès arribar a la grip del 1918, però la relació entre la humanitat i microorganismes mortals, siguin virus o bacteris, ve de molt lluny.

Remuntar-se al segle VII, per exemple, permet trobar un bon exemple de les conseqüències de no respectar les bombolles el dia de Nadal. Sembla que va ser el 683 quan el monjo ermità Cutberto (que acabaria santificat) va rebre la visita d’un grup de religiosos al seu retir de l’illa de Farne (Anglaterra). L’home era considerat un savi i li van demanar que els acompanyés a celebrar el dia del naixement del Senyor. Ell va acceptar de mala gana i quan va veure que durant el dinar tot era festa i diversió els va advertir que, en lloc de menjar i beure tant, havien de resar més. Els va amonestar tres vegades, però no li van fer massa cas. «No passa res, avui és festa», li responien. L’endemà van començar a morir un darrer l’altre per un brot de pesta que es va declarar a la zona i que tothom va interpretar com un càstig diví. La història, que forma part de l’hagiografia de San Cutberto, explica que van morir primer els que millor ho van passar durant el banquet.

L’impacte pandèmic més gran de l’Edat Mitjana el va causar la Pesta Negra, que es va estendre per Europa entre 1346 i 1350. El 1349 l’arquebisbe anglès Parker va deixar anotat que la plaga va arribar a l’illa just després de la celebració del Nadal i que l’ombra de la mort es va prolongar fins al mes de maig, aproximadament.

Es pot dir que, tot i que la Pesta Negra va ser la més famosa, no va ser l’única ni de bon tros. Al segle XV n’hi va haver una altra que va frenar les celebracions nadalenques de Milà del 1476. Llavors la ciutat del nord d’Itàlia era la capital d’un ducat independent governat per Galeazzo Maria Sforza. Pel que diuen les cròniques, aquell duc tenia un esperit nadalenc de mida extragran i organitzava banquets massius quan s’acostava el 25 de desembre. Hi havia tants convidats que era necessari construir cuines temporals per preparar el tiberi. Els nobles de l’època utilitzaven aquest tipus de cerimònies per demostrar el seu poder i impressionar els súbdits. El 1476, no obstant, Milà estava immersa en un brot de pesta i Sforza va preferir reduir tota l’activitat pública per intentar esquivar la mort. No comptava amb les espases d’uns conspiradors, que el van travessar 14 vegades per acabar amb la seva vida. El duc va ser assassinat quan anava a missa el dia de Sant Esteve.

En altres ocasions el Nadal va ser el punt final l’epidèmia. Per exemple, el 1821, a Barcelona, aquell dia es va anunciar el final del brot de febre groga declarat a l’agost i que havia fet estralls tant a la capital com la zona de l’Ebre i a Mallorca. Durant el segle XIX aquella classe d’episodis van ser habituals. A la ciutat comtal, el còlera va atacar el 1831, el 1845, el 1866 i el 1892. No obstant, el cicle expansiu d’aquella malaltia apareixia durant els mesos de calor i, en canvi, decreixia quan hi havia un descens de la temperatura, per tant, quan arribava Nadal la situació ja havia millorat molt. El contrari va passar amb la grip del 1918.

La pau i la malaltia 

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

La primavera del 1918 es van declarar els primers casos, però les grans potències estaven més preocupades en guanyar la guerra que fer front al virus. Quan el conflicte va acabar l’11 de novembre, Europa estava immersa en la segona onada de grip i va marcar un Nadal de contrastos. D’una banda, hi havia la tristesa dels que havien perdut éssers estimats per culpa de la guerra o de la malaltia i, de l’altra, es respirava una alegria col·lectiva per poder celebrar el final del conflicte. Era el primer Nadal en pau des de feia quatre anys.

Això va fer que no se seguissin gaires les recomanacions dirigides a la població. Per exemple, a l’estat nord-americà d’Ohio els responsables de salut van demanar a la ciutadania que no sortís de casa si no era estrictament necessari i que no fessin desplaçaments per anar a visitar familiars. En canvi, els centres comercials estaven plens de gom a gom i les esglésies van obrir les seves portes amb normalitat per celebrar la missa del Gall. Mentrestant, a Barcelona, les autoritats informaven que des del setembre i fins a principis de novembre hi havia 150.000 afectades. Les grans ciutats d’Espanya van viure situacions similars. No obstant, abans d’arribar al desembre la incidència de la malaltia havia baixat tant que es va anar recuperant certa normalitat. La gent va començar a pensar que aquell malson havia acabat per sempre. La realitat era, no obstant, que encara quedava un llarg camí. De fet, el 31 de desembre la premsa va notificar que s’havia registrat un augment de casos a Madrid i els pobles dels voltants. Just una setmana després de Nadal i de les trobades familiars, el virus apareixia de nou amb força.