Tina Payne Bryson: «El teu fill no necessita un superpare. Només a tu»

¿Per què els pares i les mares estem obsessionats amb la perfecció, fins i tot sabent que és impossible? ¿Per què volem ser progenitors excel·lents?

La criança és molt important. Volem brindar als nostres les millors experiències per ajudar-los a convertir-se en les millors persones que poden ser. Però ens hem confós sobre el que ajuda els nens a desenvolupar-se de manera òptima. El teu fill no necessita una superpare o una supermare. Et necessita a tu. Necessita la teva presència i el teu compromís. Un pare i una mare autèntics, defectuosos i plenament presents. No has de ser prefecte. No pots. N’hi ha prou que siguis allà per als teus fills. Estimar-los.

El seu llibre esmenta estudis científics que deixen clar que la presència és fonamental. Tant que és el que determina que al teu fill li vagi bé en la vida. ¿Ser-hi present és, doncs, la tasca més important de la paternitat?

Les investigacions científiques ens diuen que si volem saber per què als nens els va bé en la vida des d’un punt de vista emocional, social i educatiu hem d’examinar si han desenvolupat una afecció segura amb almenys un cuidador que sigui present per a ells sistemàticament. L’afecció segura ocorre quan els pares brinden una atenció predictible, sensible i sintonitzada. En el llibre, parlem de les tres condicions bàsiques per ajudar els nens i les nenes. És fonamental que se sentin vistos, calmats i segurs.

En ple segle XXI, les pantalles ens roben molta d’aquesta presència. ¿Com fer compatible les dues coses? 

Necessitem establir límits sobre quant, quan, on i amb quines finalitats els nostres fills poden utilitzar pantalles. Però és igualment important posar-nos a nosaltres mateixos aquests límits. Ser presents i sintonitzar amb els nostres fills requereix la nostra atenció, no els la robis. Quan estiguis amb ells i necessitis utilitzar algun dispositiu, ja sigui el mòbil, l’ordinador o la tauleta, avisa’ls per què ho estàs fent. Digues que necessites buscar una adreça o trucar a una persona. En tot cas, quan els nostres fills són a prop, procura deixar la pantalla i presentar-los atenció.

L’afecció segura no és a dir al teu fill «sí a tot».

No podem malcriar els nostres fills, efectivament. Podem dir sí als seus sentiments i brindar-los empatia, fins i tot establint límits.

¿Per exemple?

La teva filla et demana un gelat. I tu consideres que no és apropiat. S’enfadarà. Tu li pots dir: Ja sé que volies un gelat. Quan no tenim el que volem és molt decebedor. Està bé sentir-se així. Ho entenc. Soc aquí amb tu mentre estiguis trista per això.

¿Què es pot fer en cas de rebequeria extrema? ¿Esperar sense fer res fins que se li passi és una solució?

Les rebequeries, que es produeixen sobretot entre els més petits, són molt estressants. Però l’afecció implica que com més angoixats estem és quan més necessitem una atenció sensible i connexió. Mentre el teu fill està plorant tu també pots ser present i dir-li: «Sembla que estàs realment enfadat en aquest moment. Necessites plorar, està bé. Soc aquí amb tu mentre et sents tan enfadat. Això és dur. Soc aquí».

¿I amb això què s’aconsegueix?

Quan consolem així els nostres fills i els oferim empatia en aquell moment, ells aprenen com consolar-se i ajudar-se a si mateixos amb el temps i com sentir empatia pels altres. En general, també aconsegueixes que es calmin més ràpid. Aprenen a manejar grans sentiments en lloc d’ignorar-los.

Daniel J. Siegel i vostè defensen en el llibre que mai s’ha de sobreprotegir. Recomanen no intervenir, per exemple, en petits conflictes o si al nostre fill, per exemple, no el conviden a un aniversari. Però si veiem que està patint ‘bullying’ sí que ho hem de fer, ¿no?

Sí, hi ha ocasions en què hem de protegir i defensar la seguretat dels nostres fills. Per exemple, l’assetjament. En altres casos, si sobreprotegim els nostres fills, els privem de l’aprenentatge de la resolució de problemes, la fortalesa i la resiliència. Si fem massa per ells, els comuniquem que són fràgils. En canvi, és millor comunicar-los la idea que confiem que manegin situacions desafiadores. Nosaltres serem allà per escoltar-los i recolzar-los. El nostre treball no és protegir els nostres fills de cap problema, sinó caminar amb ells mentre travessen els problemes.

A més de comptar fins a 10, ¿quines eines científiques tenim per incrementar la nostra paciència?

Cantar, respirar profundament, moure el teu cos i posar-lo en una postura relaxada... Mira de posar una mà al teu cor i l’altra a l’estómac i respira profundament. També és molt important dormir prou, menjar bé, mantenir-nos hidratats i cuidar-nos a nosaltres mateixos per tenir la capacitat de cuidar els nostres fills. En situacions difícils, els teus fills necessiten la teva tranquil·litat. Si et converteixes en una tempesta només empitjores les coses.

Notícies relacionades

Arriba el primer fàrmac no hormonal que abaixa els fogots menopàusics

Concerts més enllà de l’insti

Els pares ens equivoquem molt. ¿Per què ens costa tant fer una cosa fonamental com demanar perdó?

Cada família i cultura té normes diferents sobre això. Una de les formes en què podem ajudar els nostres fills a aprendre com tenir relacions saludables és disculpar-se. Simplement podem dir una cosa així com «lamento haver cridat. Tant de bo ho hagués fet de manera diferent. Em vaig enfadar i no ho vaig fer bé. ¿Em perdones?». Quan fem això, els ajudem a aprendre que fins i tot si hi ha un conflicte en una relació, podem arreglar les coses i la relació continua.