ELS EFECTES DE LA PANDÈMIA

Calella torna al 1953

El municipi del Maresme paga l'eterna dependència del turisme internacional, que s'ha esvaït

El nombre de famílies que han acudit a demanar ajuda a Càritas ha crescut un 71% respecte a l'any passat

Calella torna al 1953
5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El febrer passat, poques setmanes abans que tot canviés, l’Ajuntament de Calella va inaugurar una interpretació artística del poble obra de Pilarín Bayés. Es pot veure al carrer de l’Església, el més comercial del municipi. Aquesta auca, amb els traços tan reconeixibles de la veterana il·lustradora, revisa i repassa tots els símbols del lloc: el foraster alemany, la teixidora d’un passat fabril, els nens a la platja, les vinyes, els castellers, els gegants, les persones grans, els pescadors, la Volta a Catalunya, l’Ironman (un triatló en plan bèstia), les escoles i els noms d’alguns fills predilectes, com Vicenç Ferrer, Margarida Flaquer de Vall o Concepció Organ. Era una Calella imperfecta, segur, però previsible dins d’un ordre. Avui, vuit mesos després, ningú discuteix l’ànima de la peça, però moltes de les figures s’han desdibuixat. El turisme internacional s’ha esvaït i tot ha anat caient com un castell de cartes, fins al punt que una de cada 10 famílies ja ha sol·licitat ajuda a Càritas en aquests últims mesos. 

Joaquim Auladell, al menjador del (tancat) Hotel Kaktus de Calella / Anna mas

Per entendre el context és necessari remuntar-se breument al 1953, quan un grup d’alemanys va recalar a la localitat, es va enamorar del lloc i va brollar una relació d’amor i negoci que ja mai es trencaria. El tèxtil, tan arrelat al Maresme, anava perdent múscul i en canvi aflorava un nou sector, el del turisme, que s’aniria convertint, gràcies a la relació amb tour operadors, a la punta de llança de l’economia local. Potser ara entenen millor això de la ‘Calella dels alemanys’. Sis anys després d’aquell enamorament sobtat, el 1959, la família de Joaquim Auladell va obrir el seu primer hotel al poble. Avui regenten cinc establiments i ell exerceix de CEO de l’empresa, Kaktus Hotels

«Tinc reserves per a Nadal. Em pregunten si obriré i jo responc que ‘sí’. Si dubtes, tot pot caure. Després ja veurem què decideixen els governs, el d’aquí i els de la resta d’Europa»

Joaquim Auladell

CEO Kaktus Hotels

Ens rep en un edifici amb 201 habitacions a les quals l’any passat, per escalar fins a les cinc estrelles, li van injectar una inversió milionària. La cuina, el menjador, el gastrobar..., tot està cobert amb llençols. L’any, explica, pintava molt bé. El mes de gener va viatjar a Madrid per participar de Fitur, la fira del turisme que no et pots perdre si et dediques a això. «Havia de ser una temporada millor que l’anterior, amb tot venut». La pandèmia els va agafar a pocs dies del primer ‘pelotazo’ de l’any gràcies a la Volta a Catalunya, la primera etapa de la qual tenia origen i final a Calella. A l’Hotel Florida tenien una reserva de petanquers francesos per a finals del mes de març. Res. Després venia Setmana Santa, i en l’horitzó, el ‘jackpot’ de l’estiu.

Carrers buits, molt a prop de la platja, a Calella / Anna mas

En el cas d’aquesta petita cadena familiar, el 60% dels clients són d’origen rus. Van obrir el 10 de juliol i van tornar a tancar el 13 de setembre, amb una ocupació mitjana del 10%. «Hem tingut visitant de proximitat. Tot ha sigut molt trist, amb les activitats molt limitades, amb mascareta per tot arreu. Econòmicament, en relació amb la despesa de personal i proveïdors, hem fet les paus, però si hi afegeixo els impostos indirectes d’IBI, escombraries i altres, hem perdut diners». La incertesa és el que més inquieta el gremi. Explica el Joaquim que ja ho tenen tot venut de cara a Nadal. «Em pregunten si obrirem i el els dic que ‘sí’, sense dubtar. Si tens dubtes, t’ho cancel·len tot. Però després ja veurem com estem o quines decisions prenen els governs d’aquí o la resta d’Europa. La veritat és que veig molt difícil arrencar fins al juny de l’any que ve. I tot i que molts parlen de recuperació el 2022, jo crec que fins al 2023 no podrem parlar d’un any normal». 

El nombre de famílies ateses per Càritas no ha deixat de créixer des que va començar la pandèmia

Notícies relacionades

El fet de dependre tant del foraster ha generat una caiguda generalitzada dels ingressos a Calella. A gent com el Joaquim, però també, i això és el més greu, els seus treballadors i les famílies que mantenen. Josep Vidal és el responsable del servei d’aliments de Càritas al poble. Reparteixen menjar els dimecres, dijous i divendres de 17 a 20 hores i actualment estan atenent 838 famílies, cosa que suposa un increment del 71% respecte a l’any passat. El Josep va ser comptable d’un hotel durant 24 anys, així que li agrada posar xifres a les coses per entendre-les i poder-les explicar. En aquests mesos de pandèmia, l’11,5% de la població de Calella ha passat per Càritas, un percentatge que en circumstàncies normals no passava del 7%. «I tingues en compte que molta gent encara cobra de l’erto i de l’atur, així que més aviat que tard, la cosa anirà a molt pitjor».

La cuina de l’Hotel Kaktus, coberta de llençols / Anna mas

Les famílies venen cada 14 dies i s’emporten un carro amb oli, llet, arròs, sardines, tonyina, ous, pollastre, peix, galetes, fruita, llegums i productes lactis. Molts li expliquen al Josep que mai havien imaginat que un dia haurien d’anar a una entitat del tercer sector per tirar endavant. «Molta gent associa Càritas amb la immigració. Això és un prejudici i un error, hi ha moltes famílies d’aquí de tota la vida. Però la veritat és que és igual la seva procedència». La xifra d’atesos no ha baixat en cap moment durant la pandèmia. «No ha fet més que créixer, però de moment tenim recursos suficients del Banc d’Aliments, de la Unió Europea i l’ajuntament». Calella ja no té visitants, i d’alguna manera, malgrat que ja no és la mateixa, torna a ser aquell poble sense forasters que depèn d’ell mateix. Torna a ser la Calella de l’any 1953.