25 d’oct 2020

Anar al contingut
Francisco Castaño: «Eduquem els fills en Walt Disney i la vida és 'The walking dead'»

pau marti moreno

ENTREVISTA

Francisco Castaño: «Eduquem els fills en Walt Disney i la vida és 'The walking dead'»

Olga Pereda

L’educació dels fills no és una ciència exacta. Però hi ha veritats absolutes. Per exemple: l’autoritat no té res a veure amb l’autoritarisme, l’afecte no és incompatible amb la fermesa i posar límits no és frustrar ningú. Pare de dos joves, professor de Secundària, divulgador i cofundador del projecte aprenderaeducar.orgFrancisco Castaño publica ‘La mejor versión de tu hijo’ (editat per Plataforma Actual), amè i didàctic assaig en què ofereix eines i pautes per fomentar les relacions familiars sanes. Sí, també amb els preadolescents i adolescents.

Fa anys se’n va anar de colònies amb un grup de 3r d’ESO. Els va dir que fessin els llits i que primer posessin el llençol de sota. Cap d’ells sabia el que era. El problema –i greu– és dels pares.
Els pares i les mares som responsables de l’educació dels fills. És preocupant la falta de límits i cada vegada afecta les criatures més petites. El confinament per la pandèmia, a més, ha agreujat la situació. Em dedico a ajudar famílies amb problemes i l’experiència em diu que, quan els pares canvien, els nanos tiren cap endavant.

Afirma que educar és una tasca «difícil, costosa, llarga i àrdua».
Eduquem en Walt Disney i la vida és ‘The walking dead’. Els donem als fills una vida irreal. Volem que tinguin de tot, ens ho demanen i els ho donem al moment. No volem que pateixin, els fem els deures. Quan arriba l’adolescència ja no som els seus referents, sinó «el vell i la vella» i el que digui el Jonathan, que té una experiència vital de 14 anys, és el més important del món. Llavors és quan els nostres nanos comencen a tenir problemes, perquè les coses no són com ells pensaven i en culpen els pares.

Si t’esforces en l’educació dels teus fills des de petits potser assentes bones bases. Però en la preadolescència i adolescència ¿és massa tard?
Mai és massa tard. Potser es necessita ajuda, però no podem llançar la tovallola. Si no, jo no em dedicaria a això. Cal lluitar. En cas contrari, tindràs un fill de 35 anys que t’amargarà la vida. Sempre que no hi hagi patologia, hi ha solució.

Com a orientador de pares, els recomana que mai critiquin als amics dels seus fills tot i que no els agradin.
Quan s’arriba a l’adolescència hi ha canvis. L’institut, el punt de vista crític, els gustos propis, els grups d’amics... Si a casa no hi ha bona relació, ells –que tenen l’autoestima baixa– s’ajuntaran amb gent que a tu no t’agrada. Quan passa això, si tu critiques aquests col·legues, ell s’hi aferrarà més. Insisteixo, quan hi ha mala relació a casa. El meu consell és que pares i mares intentin conèixer més aquests amics, que els convidin un dia a casa o que s’ofereixin a portar-los en cotxe a algun lloc. No els critiquis davant del teu fill, simplement digues-li quines actituds d’aquesta gent no t’agraden, però no els etiquetis. Digues-li al teu fill que ell decideix amb qui sortir en l’horari que tu li permetis, per descomptat. Si a casa no hi ha conflicte, no hi ha cap problema.

Quan comencen a sortir pel vespre ¿com es pot consensuar amb ells una hora d’arribar a casa que sigui justa i també prudent?
S’ha de relacionar responsabilitat amb llibertat. Si el teu fill és responsable, va bé en els estudis i coneixes els seus amics pots arribar a un acord amb ell sobre l’hora d’arribar a casa. No diré quina hora ha de ser. Personalment, crec que a Barcelona un menor de 15 anys no ha de sortir a la nit. En línies generals, les meves recomanacions són: no et barallis per mitja hora i no et deixis sotmetre per la pressió d’altres pares. El millor és tenir una bona relació amb el teu fill perquè et digui on va i amb qui. No controlis, però sí supervisa. Si no marques límits des que són petits comencen a tenir actituds o comportaments que no els toquen per edat. Per exemple, una noieta de 13 anys que vol arribar a la una de la matinada a casa. Per educar els fills fa falta fermesa i afecte.

«¿El teu fill no recull la seva roba? No discuteixis. Confisca-la durant 15 dies»

Les normes donen seguretat. Si no es compleixen hi ha conseqüències. No recomana el xantatge tipus «si no menges l’amanida no et deixo jugar amb la Play». ¿Què fem, llavors?
La conseqüència no pot ser un càstig ni una revenja. Ha de ser eficaç perquè l’objectiu és que les criatures compleixin les normes. ¿Li treus el mòbil si no menja verdura o arriba tard a casa? Val, però no té ni idea de per què li estàs fent això. Crec que és millor alguna cosa així com «si arribes tard aquesta nit demà no surts». «Si no pares la taula jo no et posaré el menjar». «Si no reculls la teva roba te la confisco 15 dies». I digues-l’hi sense enfadar-te. Tampoc li diguis mai que t’ha decebut. És una paraula prohibida.

¿Per què?
Perquè la paraula ‘decepció’ taca molt l’autoestima dels nois. Li dius que això està malament, que estàs trist o enfadat però mai que t’ha decebut.

La comunicació no hauria de ser un diàleg de sords.
Els pares interroguem. «¿Què has fet? Res. ¿Què tal l’examen? Bé ¿On has estat? Per allà, amb col·legues». Si ja saps les respostes ¿per què preguntes? La conversa s’ha d’incentivar, no s’ha d’interrogar. Has de parlar de coses que els interessin a ells, tot i que sigui de la lletra que diu la cançó de reggaeton que tant escolten i que tu tant odies.

Vostè considera un error que els diguem als nostres fills que la casa és seva, que s’apoderin del comandament a distància o que els repetim que amb 18 anys podran fer el que vulguin. I recorda que el codi civil diu en el seu article 155 que els fills han d’obeir els pares.
Hi ha adolescents que no deixen entrar els seus pares a l’habitació. Perdona, però no és la teva habitació. És la casa dels teus pares i ells et deixen dormir allà. No és autoritarisme, però cal tenir clar que els pares tenim un rol i els fills un altre.

«El teu fill no hauria de dir: ‘Veuré una pel·li’, sinó: ‘¿Puc veure una pel·li?’»

No confondre autoritarisme amb autoritat.
Correcte. Però és que la paraula ‘autoritat’ irrita en l’actual societat. Hi ha nens de 7 anys que s’apoderen de la tele i decideixen el que es veu a casa. Això no pot ser. Tampoc pots permetre que el teu fill faci el que vulgui. És convenient que des de petit aprengui que les coses es fan amb permís. Res de: «Veuré una pel·li», sinó: «¿Puc veure una pel·li?» Si li inculques això, quan sigui adolescent tot serà més fàcil.