Vides marcades per la Covid

Només han passat tres mesos i una setmana, amb prou feines un sospir, però la intensitat brutal d’aquests 98 dies d’estat d’alarma ha acabat deformant la percepció que tenim d’aquest temps tan estrany i cruel. Queda tan lluny el comunicat del Govern anunciant que ens havíem de tancar a casa i el pànic dels primers dies de confinament en vista de les notícies del contagi del coronavirus que des d’aquí semblen retalls d’una altra vida.

D’aquesta pandèmia, cada individu es quedarà amb el seu record personal i intransferible, tot i que tots embolicats en un sentiment compartit d’estranyesa, desassossec i espant. L’Ana, la Carmen, el Francisco, la Mónica, l’Isaac i l’Odette, les persones que han accedit a explicar les seves experiències d’aquests mesos, afegeixen a aquesta sensació l’empremta inesborrable que el virus ha deixat en les seves vides. Unes van perdre familiars i amics, d’altres van veure morir companys i pacients, hi ha qui ha notat en els seus pulmons la mossegada letal d’aquest bitxo maleït i va estar a punt de no poder-ho explicar, i qui s’ha vist abocat a la beneficència per la crisi econòmica que li ha provocat el contagi. Són vides marcades per la Covid-19.

Sorpresa en el part

Sorpresa en el partLa del petit Sergio Álvarez Zuaza ha sigut així des del primer minut de la seva existència. Ell mai tindrà records de la pandèmia i s’haurà de conformar amb el relat que li explicaran els pares sobre la seva arribada al món, quan el virus li va robar protagonisme. Havia d’haver nascut el 7 de març, però el seu infantament es va endarrerir i el dia 16 van citar la seva mare a l’Hospital de Cabueñes de Gijón per provocar-li un part induït, 48 hores després que Pedro Sánchez decretés l’estat d’alarma.

Mentre Ana Zuaza, de 35 anys, notava amb preocupació que li faltava l’aire enmig del part, la seva parella s’assabentava que la seva àvia tenia el coronavirus i que tota la família havia de guardar una estricta quarantena per por d’haver-se contagiat. El nounat arribava a un món que s’acabava de tancar a casa i es convertia en el primer nadó fill d’una dona infectada de Covid-19. Va pesar 3,6 quilos, però en el part va aspirar meconi, per la qual cosa se’l va haver d’ingressar a l’àrea de neonatologia per ser observat.

Les hores següents semblen el guió d’un ‘thriller’ sanitari amb caires surrealistes. A causa del contagi familiar, la mare del Sergio va ser traslladada a l’Hospital Universitari Central d’Astúries –el centre de referència per als casos de coronavirus a la regió– sense arribar a conèixer el seu fill, i el seu pare, Alejandro Álvarez, habitant de Gijón de 38 anys, es va haver de confinar a casa sense poder agafar el nounat en braços.

Els pares novells recorden amb angoixa els quatre dies que van transcórrer fins que ella, després de rebre l’alta, va poder tornar a casa i finalment es va produir el retrobament familiar. Va haver de ser un oncle del nadó qui s’encarregués de recollir-lo a l’hospital i portar-lo a casa. Eren els dies més durs del confinament i només el va poder deixar al pelut de l’entrada, com feien els repartidors de menjar aquelles setmanes.

Infermeres amb bates de plàstic

Infermeres amb bates de plàsticEl mateix dia que el Sergio arribava a casa seva, a Gijón, a 470 quilòmetres d’allà, a Madrid, Carmen Carrión creuava la porta de l’Hospital Infanta Leonor per començar a treballar com a auxiliar d’infermeria en un centre que feia una setmana que estava cap per avall per atendre l’allau de malalts de la Covid-19 que es precipitava cada hora sobre el servei d’urgències. Aquella primera imatge no s’esborrarà mai de la seva memòria.

«Era indescriptible. Pacients i pacients i pacients. Gent molt malaltona i nosaltres vestides amb bates de plàstic. Arribaves a les habitacions i només els podies fer l’indispensable, no et podies parar, te n’havies d’anar a un altre pacient que t’estava necessitant. No donàvem l’abast», recorda amb llàgrimes als ulls.

Una setmana després, aquesta cordovesa de 50 anys entrava a treballar a l’hospital de campanya d’Ifema. Altre cop, un altre xoc. «El primer pavelló que van obrir va ser el 5. Era una cosa basta, pel broc gros, una nau amb terra de formigó plena de llits com a les pel·lícules de guerra, desolador, un dipòsit de cadàvers de gent viva. De fet, molts pacients creien que els havíem portat allà perquè es morissin», explica.

Allà va passar sis setmanes embotida en capes dobles de guants, mascaretes, viseres i vestits de plàstic que s’havia de treure, seguint un protocol estricte, almenys una vegada cada tres hores per no desmaiar-se. Molts companys van caure rodons a terra, però Carrión creu que l’aplaudiment no se’l mereixen ells. «Aquí els veritables herois han sigut els malalts per tot el que han patit sabent que cada dia en morien quatre-cents o cinc-cents, i pensant: demà puc ser jo. Tinc clavada la seva sensació de solitud. Si t’has de morir, que almenys et pugui acompanyar un familiar en l’últim moment», sospira la sanitària.

Sense comiat

Sense comiatAquest és el dolor que a hores d’ara passa Ana Álvarez, una mestra jubilada de Grado (Astúries) que va perdre el seu marit víctima de la Covid-19 al principi de la pandèmia, sense poder dir-li adeu. L’última vegada que el va veure va ser a la residència de gent gran de la seva localitat, de la qual ell n’era usuari, i que es va convertir en un dels primers focus del coronavirus a Astúries. Va passar dies mirant el telèfon, esperant una trucada amb bones notícies que mai va arribar.

La falta d’aquest comiat afegeix crueltat al patiment dels familiars de les víctimes d’aquesta pandèmia. «Que no ens veiés allà, que es trobés sol, és l’única cosa en què penso», es repeteix a si mateixa Álvarez. L’abraçada no feta també dificulta el dol. Ni va poder acompanyar el seu marit en els últims moments, ni ha pogut veure les seves filles fins al començament de la desescalada. «Això no és un dol, és una impotència», clama aquesta viuda, que feia 40 anys que estava unida al Pepe, el seu marit.

Dues setmanes sedat

Dues setmanes sedatFrancisco Miguel del Cid va tenir més sort que ell, tot i que en el seu cas la fortuna ha vingut embolicada en una experiència sanitària de què amb prou feines en té consciència. L’última cosa que aquest home de Jaén de 65 anys recorda va ser desmaiar-se a casa seva, a Pineda de Mar (Barcelona), i el moment de ser ingressat al servei d’urgències de l’Hospital de Calella. Es va despertar l’11 d’abril a l’Hospital de Granollers, on havia sigut traslladat per intervenir-li els pulmons per la pneumònia que el coronavirus li havia generat.

Va estar dues setmanes sedat, però fins i tot els dies que suposadament va estar despert, tampoc els recorda. «Tinc guardades converses de WhatsApp amb la meva família que no soc conscient d’haver tingut», afirma. En aquesta nebulosa de sondes, respiratoris i llargs dies a l’uci a punt de la mort, hi ha una cosa que sí que ha quedat adherida a la seva memòria: «Alguns dies tenia ganes que tot s’acabés. De fet, vaig estar a punt de quedar-m’hi», diu.

El coma induït a què va estar sotmès el va deslliurar de viure les jornades més sagnants del contagi. Un dia en queien cinc-cents; un altre, sis-cents; el següent, cent més. El pic de la mortaldat va ser el 2 d’abril, en ple son profund de Del Cid, quan 929 persones van perdre la vida per coronavirus a Espanya.

«Si haguéssim tingut recursos...»

«Si haguéssim tingut recursos...»Durant aquells dies va morir l’otorrinolaringòleg Antoni Freixa, un dels més de 35 sanitaris que la Covid-19 ha fulminat en els últims tres mesos al nostre país. La infermera Mónica Arenas, companya seva a l’Institut Oncològic de l’Hospital Quironsalud de Barcelona, té molt present la sensació d’impotència que la notícia va deixar a l’equip mèdic. «Ens va impactar a tots i ens va generar molta indignació. Podia haver sigut diferent si haguéssim tingut els recursos i les proves quan tocava», recorda.

Aquella mort va marcar un abans i un després en la seva vivència de l’estat d’alarma, de què se’n va assabentar a través d’un pacient. El 13 de març, un malalt de càncer de pulmó que estava atenent li va transmetre la seva inquietud: havia d’iniciar un tractament de quimioteràpia, però el virus semblava més perillós que el tumor. «La situació va generar molta por en els pacients oncològics. Ens preguntaven: ¿Si l’agafo, em moriré?», diu Arenas, que aquests mesos ha hagut de teletreballar des de casa a causa del seu embaràs. Surt de comptes a l’octubre, quan s’anuncia un possible rebrot dels contagis. «El dia que em toqui ser pacient, espero em puguin atendre amb seguretat», declara.

Recórrer al Banc d’Aliments

Recórrer al Banc d’AlimentsLa Covid-19 té també una cara econòmica i social que coneixen bé Isaac Casado i Odette Benoa. Amb circumstàncies personals i familiars molt diferents, tots dos han acabat coincidint al dispensari d’aliments que la Fundació Alberto i Elena Cortina té al barri madrileny de Tetuan, un centre que va veure créixer un 25% el nombre de famílies que els demanaven menjar en la primera setmana de la quarantena.

Ell, un jardiner a l’atur des de fa tres mesos, es va haver de confinar amb els seus pares ja grans quan es va decretar l’estat d’alarma. «Tots tres vivim de 600 euros de pensió, i no ens arriba: o paguem les despeses, o mengem. Gràcies que existeix el banc d’aliments», reconeix. Ella, una professora autònoma amb tres fills a càrrec des que va enviduar el 2017, fa tres mesos que no fa classe. «Això significa que no ingresso ni un euro. Al principi tenia remordiment per venir a buscar menjar, pensava que li treia a qui no en té, però en realitat jo tampoc en tinc», declara.

El seu marit era diplomàtic i en el passat va disfrutar d’una vida d’alt nivell, però aquesta experiència li ha canviat la seva percepció del que és material. «El que té un iot o un avió privat, no els ha pogut utilitzar. Pot estar a casa menjant caviar, però quan veus el perill, no té el mateix gust. Aquesta pandèmia ens ha igualat a tots», assenyala.