28 d’oct 2020

Anar al contingut

8-M

'Nosaltres': 15 dones dempeus

La por, l'assetjament, la càrrega mental, el 'mansplaining' i la desigualtat d'oportunitats, en les denúncies de quinze protagonistes femenines de la vida pública

El Periódico

En la segona dècada del segle XXI, les dones continuen tenint pànic a caminar soles pel carrer, continuen veient-se bombardejades per missatges masclistes de tot tipus, continuen sentint-se tractades amb condescendència pels homes, i moltes conserven en la seva memòria històries d’assetjament i abús sexual. [Projecte multimèdia 8-M].

Aquest retrat es deriva d’una quinzena d’entrevistes realitzades a conegudes dones d’aquest país, que transmeten sensacions diverses. Se sent, es llegeix i es veu en aquest projecte multimèdia d’EL PERIÓDICO satisfacció per la visibilitat que el feminisme ha donat a les preocupacions de les dones, però les seves respostes revelen que queda molt per fer en matèria d’igualtat, respecte i seguretat per a la meitat femenina del país.

La por

Pot ser que una de les manifestacions més descarnades de la desigualtat sigui la por que qualsevol dona –i gairebé totes les entrevistades– té quan va sola de nit pel carrer.

Sobre records de joventut, la periodista Sandra Sabatés descriu el que per a molts homes és vivència desconeguda: «Tenia 16 anys i tornava a casa dels meus pares de prendre alguna cosa amb unes amigues, i recordo anar amb les claus de la porta a la mà, preparades, fins i tot corrent, mirant sempre cap enrere».

També gira el cap Fuencisla Clemares, la CEO de Google per a Espanya i Portugal. Anant sola no ha passat por, sinó «moltíssima por»: «Quan vaig de nit, vaig amb els cinc sentits alerta i moltes vegades creuo de vorera. Si el que ve de cara no m’agrada, si ve un grup d’homes que han begut... Sí, jo sento por».

I comparteix la sensació María Gámez, la dona que mana la Guàrdia Civil, per molt que la vorera que trepitgi sigui la d’una ciutat desenvolupada d’un país segur com Espanya: «Les dones tenim la por habitual d’algun tipus d’acció violenta, i la por afegida, que no se t’oblida en cap moment, que, per ser dona, pots ser agredida sexualment», denúncia.

Per això la dirigent de Ciutadans i vicealcaldessa de Madrid Begoña Villacís lamenta: «Passo por, i ara que les meves filles ja estan començant a anar soles, passo por. De la gent que diu que no existeix la violència masclista, jo em pregunto si senten les mateixes pors quan surten les seves filles que quan surten els seus fills».

La violència

Entre les amigues hi ha el ritual femení i nocturn del WhatsApp de seguretat, que descriu la cantant Alondra Bentley: «Una cosa que fem molt les dones és enviar-nos el típic missatge d’‘he arribat bé’. I això significa no que estigui al meu carrer; és que he obert la porta del portal, no m’he trobat cap paio estrany i ja soc a casa meva».

Gairebé totes les protagonistes d’aquest mosaic han conegut casos de maltractament, i té similar extensió entre elles l’experiència de l’assetjament, parent de la por. Per Ada Colau és una realitat per admetre sense embuts: «M’he sentit assetjada moltes vegades, i he vist assetjar i sentir-se assetjades moltes dones», diu l’alcaldessa de Barcelona.

A la mateixa ciutat, la capitana de la selecció espanyola de bàsquet, Laia Palau, diu que al seu club es va conèixer un cas: «Una jugadora que tenia un marit maltractador. I hi vam intervenir».

Al parlar de l’assetjament, la sinceritat dona llum a racons dolorosos de les biografies. En el cas de Gisela, la consagrada d’‘OT’ que va cantar en la cerimònia dels Oscars, fins al punt de revelar: «No sé si diria assetjament, però sí que he patit pressió sexual. Com a intercanvi. «La cosa era: si fas certes coses, arribaràs a cert lloc. Si no les fas, no hi arribaràs. I, òbviament, no hi vaig arribar».

La humiliació

Del que han dit les entrevistades es conclou que la violència, l’assetjament i la por són conseqüència de la preexistent humiliació, el menysteniment i el paternalisme. La superioritat que, si es tradueix en micromasclisme, és per Nadia Calviño, vicepresidenta econòmica del Govern, qüestió bàsica d’educació: «Jo miro d’estar atenta per combatre dia a dia les faltes de respecte, sigui quin sigui el seu format», diu.

Comparteix aquesta actitud combativa la cuinera Carme Ruscalleda –«En els ambients que sigui, quan hi ha una frase masclista, sempre responc», explica–, i difereix Ana Santos, directora de la Biblioteca Nacional, si és ‘mansplaining’ (explicació condescendent d’alguna cosa per un home a una dona): «Quan algú intenta donar-me lliçonetes acostumo a desconnectar bastant».

No podria desistir la cineasta Isabel Coixet, a qui això mateix la treu de polleguera: «A mi, que m’expliquin coses que jo clarament sé m’avorreix i m’irrita; però quan és un home, em treu de polleguera».

La càrrega

La desigualtat té de vegades formes subtils, com la ‘càrrega mental’ que arrosseguen moltes dones en forma d’obligacions domèstiques que s’acumulen a les professionals, i rares vegades assumides pels homes. «L’he sentit molts anys, especialment quan els meus fills eren petits, i d’una manera dolorosa. Si ets professional i mare, vius amb aquest sentiment de culpa», reconeix Ana Santos.

«Més que càrrega mental, porto un carregament. Sempre pensant si em donarà temps de recollir les nenes... amb aquesta angoixa permanent», confessa Meritxell Batet, presidenta del Congrés. «He estat rodant una pel·lícula i m’han trucat de casa per preguntar-me com es posa la rentadora», il·lustra Coixet.

Moltes creuen que el seu gènere va condicionar les seves carreres com els homes ni pateixen ni sospiten. D’entrada, ells no saben què significa haver de triar entre la feina i la paternitat. «Quan les meves filles eren petites, vaig descartar una oportunitat molt bona», afegeix Begoña Villacís. «Les progressions més grans en una carrera, en salari i en nivell, passen quan canvies de feina, i allà la dona es frena», adverteix Fuencisla Clemares.

Una xifra es repeteix en aquestes reflexions al valorar en quin punt està la conquesta de la igualtat: el 5. Són moltes les que donen «un aprovat pelat» –diu Fuencisla Clemares– al camí recorregut. D’altres apunten el 6 i algunes s’animen amb el notable, però totes coincideixen en una expectativa positiva.

Aquesta esperança coincideix amb una resposta ombrívola quan se les convida a imaginar com creuen que serà la vida de les seves filles i nebodes. «Els números són tossuts: el Fòrum Econòmic Mundial preveu que falten 200 anys per aconseguir la igualtat real entre homes i dones», recorda María Blasco, directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques. «Em preocupa que no siguem conscients del que ens ha costat arribar on som i que puguem retrocedir», pensa la magistrada Ana Ferrer. «La meva filla ho tindrà molt més complicat que els meus fills. Al viatjar, haurà d’anar més amb compte si va sola. Quan vulgui desenvolupar la seva carrera, ha de demostrar que ho mereix», assumeix María Gámez.

Mentre les noves generacions accedeixen als llocs que ara ocupen aquestes 15 dones, hi ha instruments per corregir els desequilibris que hi continua havent entre homes i dones, com les quotes a les cúpules de les empreses i els organismes. «Serveixen per accelerar que dones preparades accedeixin al poder, un món que avui continua sent molt masculí», assenyala Blasco. «Poden ser molt útils perquè els canvis d’actituds es mantinguin en el temps», opina Nadia Calviño. María Gámez ho té clar: «Sense quotes, no forcem la realitat i trigarem molt a arribar a la igualtat».

Una altra mesura és el llenguatge. Són moltes les dones que estarien a favor d’imposar canvis gramaticals per donar més visibilitat a la població femenina. «Si parlem d’ells i elles al mateix nivell, serà més fàcil que els ciutadans percebin la societat en igualtat», proposa Sabatés. «El llenguatge ha evolucionat al llarg de la història per adaptar-se a les demandes de la societat», entén Santos.

En el que hi sol haver un acord unànime és en la declaració d’afirmació feminista que fa avui la majoria de les dones, quan, potser, fa tot just una dècada aquesta pregunta hauria generat dubtes. «Hem assumit que feminisme és la igualtat entre homes i dones. Però és alguna cosa més. És tenir sentit comú, capacitat d’empatia i un sentit de la justícia», conclou Alondra Bentley.

Periodisme coral

Amb ocasió d’aquest 8 de març, EL PERIÓDICO ha publicat un reportatge especial elaborat amb les impressions de quinze dones espanyoles que ocupen llocs d’avantguarda pública, científica, empresarial o artística, i que han acceptat col·laborar en el projecte.

Es tracta d’un treball coral nodrit per videoentrevistes que ha anat creixent a ELPERIODICO.COM durant cinc dies i que es deu a la tasca de Carol Álvarez, Inés Álvarez, Pau Arenós, Mauricio Bernal, David Castro, Joan Castro, Nekane Chamorro, Jordi Cotrina, Juan José Fernández, Juan Fernández, Quim García, Luis Mendiola, Ferran Nadeu, José Real, Jordi Ribot, Gemma Robles, José Luis Roca, Rosa Sánchez, Pilar Santos, Toni Sust, Íñigo Urquía i Ángeles Vázquez.