Boira a Lleida: la vida en blanc i negre

La Rosa atén en una agència de viatges situada al carrer més comercial de Lleida. La ciutat acumula ja 14 dies seguits de boira i val la pena, més enllà de l’estadística i el conegut, comprovar fins a quin punt la vida en blanc i negre afecta els veïns de Ponent. Explica aquesta amable senyora que les tenebres tenen ara més a veure amb la pujada de gener que amb el clima. «Perquè aquest mes és sempre dolent per al comerç. Però si em preguntes si la boira afecta la gent, crec que hi ha dos tipus de persones: els d’aquí de tota la vida, que sabem que no en queda cap altra que aguantar; i els nous, com el meu marit, que és de la Seu d’Urgell, que ho porten una mica pitjor». La rutina sota el núvol humit és crua, però molts aprofiten els diumenges «per sortir a la recerca del sol». Com Superman quan necessita energia. Una mica de vitamina C i tornada a la foscor. 

És dimecres 8 de gener i els meteoròlegs pronostiquen que la situació de tancat hivern arriba a la seva fi a la capital del Segre. Ja ha passat als voltants, en el pla de Lleida, però la capa encara resisteix a la ciutat, amb petites esquerdes que no permeten saber si són les 10 del matí o les tres de la tarda. Perquè aquesta és una de les virtuts de la boira, que aconsegueix no només congelar-te el cos, sinó també gelar el rellotge: sense poder localitzar al gran astre, totes les hores semblen iguals. Els termòmetres digitals del carrer Major marquen 5,5 graus quan fora del núvol, a no massa quilòmetres, se superen els 12. És migdia i la visibilitat és bona. No passa el mateix primera hora, quan amb prou feines es veuen els nius que les cigonyes han instal·lat dalt del pont del Príncep de Viana que permet esquivar el Segre.

Llorenç González és el president de l’Eix Comercial de Lleida, que concentra 425 botigues de la milla d’or de la ciutat. Atén a la joieria inaugurada pel seu pare el 1960, situada al carrer Correu Vell. Explica que la boira no s’ha notat durant la temporada nadalenca, que les compres s’han fet amb normalitat. Però també assenyala que des de dimarts això està molt més aturat del que és normal. «No sabria dir-te si és la boira o que moltes botigues van avançar les rebaixes, però el cert és que aquesta setmana està passejant molt poca gent». Els primers dies de núvols baixos –la cosa va començar el dia de Nadal– no van ser de boira molla, assenyala González. «Però ara sí, i això, la boira pixanera, ja és més molest, perquè se’t fica més al cos». Sembla ser que hi ha molts veïns de Lleida, de la ciutat i de la província, que estan enamorats de la boira. Com també hi haurà persones a l’Empordà a qui els entusiasma la tramuntana. «Molts amics meus –relata Llorenç– diuen que si no hi ha boira això no seria Lleida. Els agrada i s’hi senten còmodes». La reivindiquen com a pròpia, com els d’Argentona amb els càntirs o els de Palamós amb les gambes. Alguns anys, sosté el joier, han tingut boira a Vic mentre aquí el cel blau treia el sentit. «¿Et vols creure que alguns fins i tot s’enfaden si està tapat en altres parts i aquí no?». 

¿I la Seu Vella? 

Meritxell, que espera al carrer que el seu fill surti de l’escola pública Príncep de Viana, no combrega amb aquest fervor pel fenomen. «He nascut aquí i he viscut tota la vida aquí, però et puc assegurar que si existís un ventilador gegant que pogués emportar-se això, pagaria el que fos». La seva família sol escapar-se els caps de setmana de foscor a la costa de Tarragona, on els avis tenen una casa. Si no hi hagués boira, potser ens quedaríem, però estic farta d’aguantar aquest temps tota la setmana i necessito una mica de sol». No pensen el mateix el Jaume i el Carlus, acabats de sortir d’un vell cafè situat al costat de la plaça de la Paeria, des d’on amb prou feines es distingeix la muntanya de la Seu Vella per entre el carreró que puja vertical a través d’unes escales mecàniques que semblen pujar al cel. Tindran uns 70 anys, de Lleida de tota la vida, amb terres a l’Urgell, agricultor i industrial, els dos jubilats. «No crec que a la Vall d’Aran es queixin per la neu, ni que al Carib els molesti el sol. És el que hi ha i has d'estimar la teva terra, sigui com sigui. Que ens toca la boira, doncs ens aguantem. Que a l’estiu no es pot sortir al carrer al migdia, doncs a casa tancats».

¿Però pot arribar a afectar tants dies sota la capa grisa? Josep L. Celma és el president del Col·legi Oficial de Psicologia de Lleida i vicedegà segon del de Catalunya. Explica que aquestes jornades de boira regiren els ritmes circadiaris, que perquè s’entengui, es tracta del rellotge biològic, de la resposta del cos davant de la llum i la foscor. Aquests períodes de blanc i negre en l’ambient, explica l’expert, «enganyen el cervell». Però no una simple badada a què un es pot ajustar amb facilitat. «Les conseqüències poden ser depressió, ansietat, alteració del son, pèrdua de la gana o trastorn de l’estat d’ànim que es poden traduir en tristesa, apatia, fatiga o malenconia». Tot un quadro. Als països nòrdics, assenyala el psicòleg, es recorre a tècniques de tractament lluminós, això és, aportar al cos la llum que la natura li nega perquè es pugui regular i sortir del guaret psicològic. Concreta que cada persona ho externalitza d’una manera diferent, que alguns ho porten bé mentre que a d’altres els perjudica molt. Per a aquests segons, més enllà de les teràpies pròpies de la professió, com «treballar l’autoestima o dotar d’eines i recursos perquè puguin seguir endavant», la recepta més eficaç és fer-se «banys de sol». Escapar-se de la bombolla, a 20 o 30 quilòmetres, «i deixar que el nostre cos rebi una dosi de mitja hora de llum». No confondre amb la moda de l’emblanquiment d’anus. «D’aquesta manera, els cicles circadiaris es regulen de nou i podem recuperar una certa normalitat». 

D’excursió a la llum

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

El president de l’Eix Comercial confirma allò de les excursions al sol. Ja ho feia de petit, quan el seu pare aprofitava per caçar i el seu germà i ell rondaven sota la gran llum. «Solíem anar cap a les Garrigues, al que ell anomenava les crestes, entre la Granadella, Ulldemolins i Bellaguarda. El dia de Reis, la meva dona em va proposar anar a veure el sol». Allà que se’n van anar. D’altres, comparteix, prefereixen anar a Reus o a Tarragona.  

Els que més poden experimentar les males sensacions de la boira són els no natius. I no fa falta que es tracti d’un veí arribat de Cuba. Un estudiant de Barcelona que hagi vingut a la Universitat de Lleida pot passar-ho malament amb aquestes letargies climàtiques. Una matrimoni de senegalesos amb un nadó, aturats en un semàfor, s’encongeixen d’espatlles quan se’ls pregunta sobre la boira. «Pitjor estaríem al nostre país. No ens agrada perquè fa molt fred i se’t fica als ossos, però ens hem d’acostumar perquè no hi ha alternativa». Al nen el tenen que sembla que porta set capes de roba. Amb prou feines es pot moure, però se’l veu gallard.  Marxen pel carrer de l’Alcalde Costa. Al fons, un termòmetre. Ha baixat una mica la cosa, cinc graus.