Camí del plat buit a l'escola

El menjador escolar, aquest petit Vietnam en el qual uns voluntariosos monitors intenten exercir de cascos blaus entre els nens i els aliments. Una guerra diària per aconseguir que mengin peix, fruita, carn, per aconseguir que s’acabin la verdura o els llegums. El maridatge entre el desig de sortir al pati i l’intent que la sala no quedi com la platja després de la revetlla. Evitant, per sobre de tot, que el menjar no acabi a les escombraries. Segons un estudi realitzat per investigadores catalanes, cada alumne malgasta de mitjana 46,9 grams d’aliments durant l’àpat, i la meitat ve de les postres. Però hi ha solució i no necessita grans inversions. Amb poc però ben fet, el desaprofitament alimentari es pot reduir ostensiblement. Tot i que diuen els que en saben que sense les famílies i la comunitat educativa, sense que això sigui un projecte constant i transversal i no només un bolet durant l’estona de menjador, serà molt difícil que la filosofia arreli.

Existeixen antecedents que demostren que la intervenció en els menjadors ajuda a disminuir els quilos de menjar que acaben al recipient delsrebutjos orgànics. Entre el 2015 i el 2017, prop de 5.000 nens de cinc països europeus van participar en un programa educatiu. Gràcies a l’entrenament dels monitors, el personal de cuina i els mateixos estudiants, el percentatge de malbaratament alimentari va caure un 15%, cosa que va equivaler a 7,7 tones de menjar i un estalvi de 50.000 euros. Si es miren les xifres globals, la idea de no llençar el menjar no és cap tonteria: segons les Nacions Unides un terç dels aliments produïts al planeta per alconsum humà (uns 1.300 milions de tones anuals) es llença o es malgasta. Si això no és dolorós per si mateix, aquí hi ha l’equivalent en dòlars: 680.000 milions.

L’estratègia 

En el cas que aquí ens ocupa, el lideratge de l’estudi ha anat a càrrec de Berta Vidal-Monés, investigadora i doctoranda del Centre de Recerca en Economia i Desenvolupament Agroalimentari (CREDA, integrat a la UPC i l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries), i s’ha basat en el treball de camp realitzat a quatre escoles de l’entorn metropolità de Barcelona. La mostra no és representativa (tot i que els resultats sí que disposen del corresponent rigor científic), però sí que aporta interessants pistes. Primer es va observar els hàbits i es va mesurar la quantitat de menjar que els nanos deixaven al plat (una mitjana de 46,9 grams de mitjana per estudiant i un global de 20,5 quilos per escola). I després es van aplicar diferents estratègies per intentar que hi hagués més nutrients en el seu estómac i menys en el contenidor. Entre una fase i l’altra, els cubells d’escombraries van arribar al final del dia amb aquest 34% menys de residus.

Per a això es va aplicar la denominada‘nudging strategy’,una tècnica també vinculada al màrqueting l’objectiu de la qual és alterar el comportament humà mitjançant canvis en l’entorn de manera previsible i sense prohibir cap opció. És de sobres conegut que si alguna cosa no toleren els nens és la imposició sense més ni més. O si l’accepten, al cap de pocs dies tornen a la continguda anarquia. L’estudi, per cert, s’ha presentat en una aula del campus de la UPC de Castelldefels plena de docents, responsables de menjador i experts en la matèria. La majoria dones, i potser aquest sigui un altre factor social a tenir en compte, una altra sotragada a resoldre. Perquè aquest no és cap caprici de la meitat de la població. Té a veure amb la salut, però també amb l’educació, els bons hàbits i la cura del medi ambient. I si a casa o a les escoles només veuen l’empenta d’unes i el silenci d’altres, mala cosa.

Gana per colors

L’estudi, finançat, entre d’altres pelpla estratègic metropolità i l’Agència de Residus de Catalunya, va plantejar diferents canvis als menjadors. Primer va idear una plantilla en la qual s’informava els nens del menú del dia. «És una manera que es vagin fent a la idea del que menjaran i no que s’ho trobin al plat», afirma la Berta. També es van col·locar uns cartells en els quals es mostrava de manera molt detallada com s’han de pelar les fruites més comunes a les postres escolars. La cosa no és fútil, ja que la meitat del menjar malgastat que es va detectar en aquestes quatre escoles pertany a les postres. I finalment, es va crear el semàfor de la gana, que estima tres graus de gana: ració d’os, de guineu o de formiga. Tot i que això conté una possible trampa, ja que els nens, si saben que hi ha espaguetis o bledes, és probable que alterin el seu nivell. Bàsicament, es tracta de fer veure als nanos que això no va només d’ingerir aliments per obtenir energia, que també, sinó que el procés porta agafat un munt de coneixement i d’actituds que també han de formar part de la seva consciència com a ciutadans i futurs usufructuaris del planeta.

Notícies relacionades

Un dels "jardins de marihuana" d’Europa

Reinventar el periodisme

En el debat que ha seguit la presentació han sorgit multitud de casos particulars que deixen clar que passar de la teoria als fets no serà cosa fàcil. Per exemple, perquè cada centre té la seva manera de servir. Uns utilitzen safata, d’altres opten pel plat; a moltes escoles són els alumnes els que posen el menjar, en d’altres ho fan els cuiners; algunes tenen cuina pròpia, d’altres tenen un càtering extern. Per a tots els educadors, l’estudi deixa un munt de recursos didàctics en una pàgina web oberta. Alguns semblen complicats, com posar música relaxant (o aconseguir que els nens li prestin atenció), però coses com passar de la safata metàl·lica al plat, que permet ajustar més les racions; mesurar més el pa que es dispensa o educar més i millor els monitors semblen coses molt raonables.

Els assistents a la presentació han coincidit que això només tindrà un sentit si es treballa des de baix, des de la llar. I allà el marge de treball és colossal, tenint en compte que Espanya és el sisè país que més malgasta de tot Europa, la barbaritat de 170 quilos per persona i any. Tot això, es llenci a les escombraries de sota de la pica de la cuina o en un contenidor gran a l’escola, en un planeta en el qual encara hi ha més de 800 milions de persones que passen gana.