DESASTRE ECOLÒGIC

Gran Canària: quan el foc frega acaricia

Veïns de la zona afectada per l'incendi expliquen com viuen amagats a les seves llars

zentauroepp49491860 soc canarias190819193303

zentauroepp49491860 soc canarias190819193303 / Tony Hernandez

6
Es llegeix en minuts
Juanjo Jiménez

De sempre existeix un fet que d’antic va ser pitjor. Un còlera, un vent, una tempesta, un volcà..., perquè fins i tot hi ha eclipsis que són més negres que altres.

Però del’infern desencadenat a Gran Canàrial’infern desencadenat dissabte a tres quarts de quatre de la tarda no hi ha memòria viva que el referenciï, ni tan sols a uns quants centenars de metres lineals del focus que va encendre el foc.

Dos vicentes, Vicente a seques, de 72 anys, i Vicente Montesdeoca, de 63, estan asseguts a la vorera d’ombra del lloc que anomenen ‘El Terrero’, que es troba a meitat de pujada entre el poble de Valleseco i la zona de Lanzarote. Estan de perfil al foc. Quan se’ls observa s’eleva sobre els seus caps el que de vegades sembla un monstre de fum inquietantment a prop. Són dos quarts de dotze del matí.

Vicente a seques, amb l’ànim apagat per regalar els seus cognoms, intenta reportar alguna cosa semblant. Però no li surt. “Sempre hi ha hagut alguna cosa en els 72 anys que tinc”, tot i que no d’aquest format.

“Nevar, sí”

El fenomen més destacat que ha arribat a aquesta cota del món és la neu. “Nevar sí”, informa Montesdeoca, potser per informar que fins ara és l’extravagància més extraordinària del molt tranquil Lanzarote.

Caldria remuntar-se, doncs, a l’origen dels temps, quan la lava li va donar forma a Gran Canària.  I focs així, de fusta i brossa que emergeixen en dantescos bolets de flames cada vegada que la pineda expira, van ser impossibles perquè mai se li va donar aquesta oportunitat de combustible.

“Abans tot quedava net”

Segueix Montesdeoca. “Abans pujàvem a Cueva Corcho a buscar falgueres i allà no hi havia ni pinasses. Tot quedava net i tot s’utilitzava. Per això fins i tot n’hi havia de naixents, i les persones vivien d’allò. Però això no és més que el que et diu el camp quan se sent abandonat per una gent nova que sempre va vestida de net”.

A la llunyania se sent el brunzir de l’hidroavió. Que ve. “Quan tira l’aigua és tanta la calor de la muntanya i el vapor del sol que abans de tocar els pins s’evapora”.

I Vicente Montesdeoca no va gaire equivocat en vista de la fissió d’unes temperatures que fan efecte que ho liqüen tot, de fondre cases i turons en una única substància. El veïnat està visiblement cansat. Un altre senyor de cognom Montesdeoca, José Manuel García Montesdeoca, va sortir de casa seva dissabte a les deu de la nit.

Va ser a aquella hora que el van desallotjar. El que havia sigut una fumarada des de les quatre de la tarda es va convertir de forma sobtada en un diable taronja, més taronja mentre més entrava el negre de la nit. “En un moment va abrasar i cal donar-li les gràcies a déu que van refrescar Lanzarote, que si no encara seria pitjor”.

Dormir amb un ull obert

El José Manuel, com quan les guerres, fams i pestes es va refugiar en el pròxim Zumacal, a casa d’uns amics, explica mentre li dona un cop de mànega a la coqueta entrada de la seva vivenda, amarant testos i parterres, refrescant-li l’ensurt als arbustos. “Vaig dormir amb un ull obert i l’altre, tancat”. 

Ahir, diumenge al matí, es feia vida de terrat.   Enfilats a dalt per vigilar el progrés. Fins i tot hi va haver qui va passar la nit dalt de la casa per observar amb sorpresa com el cremat cremava novament sobre el cremat.

José Manuel Rodríguez era al sud, quan el van trucar des d’Ingenio per avisar-lo del drama de Valleseco.

Gràcies a aquesta triangulació va arrambar amb els seus estris a defensar la vivenda. Ell també es va quedar al terrat fins a les quatre de la matinada, entre somnis de camps cremats, i amb les mànegues en blanc, com molts dels seus compares, mullant sostres, parets i portes. I també apuntant als solars abandonats, “de gent que ni és d’aquí”, i que vistos amb la perspectiva del moment amb aquesta brossa i herba resseca, es converteixen en una tètrica mala broma.

Superada la pujada hi ha un carrer principal de Lanzarote en estat de catàstrofe, de toc de queda, que és quan la vida es tanca entre parets.

Cisternes, moltes cisternes

Tots els vehicles, aparcats o en trànsit, són de format emergència i militar. N’hi ha de tots els colors, els vermells de la Unitat Militar d’Emergències, els grocs del Consorci Insular i també blancs de Protecció Civil. Allà molt grans, de verd camuflatge, de l’Exèrcit. Blaus i blancs, alguns de la Policia Local de la capital. I cisternes, moltes cisternes. Una porta un rètol que posa Teror. Són les dotze i deu minuts.

Més avall, al carrer Perojo de Valleseco, la gent es comença a amuntegar contra les parets de les cases. Aquesta via, que té en el seu historial ser part de la GC-21, tancada i barrada amb tanques, discos de prohibit el pas, i efectius que indiquen que millor tornar-se’n per tornar amb vida, té una visió lliure cap amunt. La tensió augmenta.

A aquelles hores, els tuits de terra endins, que també n’hi ha, comencen a oferir hostalatge als ramaders, com el que firmava Bentehui: “Avís a ramaders que desitgin traslladar el seu bestiar a un lloc segur, zona de Firgas a veure què em diuen per preparar les instal·lacions amb abeuradors”.

A més d’arribar imatges gens tranquil·litzadores, com les que se saltaven sobre Rincón de Tejeda, amb les brases besant la zona per sota, fumant els casalots de sostres a dues aigües.

Tot això després d’un matí en què s’havien iniciat els desallotjaments dels barris a Fontanales, Hoya del Cavadero, Monte Pavón, Lugarejos, Presa los Pérez, El Hornillo de Agaete, Las Hoyas, Barranco Hondo de Abajo, entre altres molts, tots similars en forma, mida i lloc al del mateix Lanzarote.

Quan s’arriba a l’encreuament dels safarejos, allà on parteixen els camins cap a Cueva Corcho per dalt, i a Madrelagua per sota, s’obre la porta de l’infern. Davant, un nucli dens de pins que actuen com una única torxa.

whatsapp-video-2019-08-19-at-201444-2 / periodico

En aquell moment només hi havia a l’aire un únic hidroavió, el segon arribaria a la tarda, però d’entre tota l’illa cremant era allà on llançava les seves descàrregues. I amb aquest, un altre bon nombre d’helicòpters, inclòs aquesta espècie de tractor amb pales anomenat Kamov.

L’UME arriba en ‘guaguas’

Els efectius de l’UME no arriben en camionetes, sinó en ‘guaguas’ completes, mentre un coordinador intenta organitzar una altra flota de cisternes per mantenir plens els dipòsits que proveeixen els helicòpters.

Notícies relacionades

Però hi ha tant foc que els aparells semblen mosquits. I a més s’obre un altre front per la dreta per escanyar la zona. Una bola vermella gegant surt del volcà obert pels pins. Són les 13.27 minuts.

Sonen els altaveus, com en els atacs aeris de les guerres mundials: “Atenció, atenció. Els parla Protecció Civil. Desallotgin amb calma i agafin el que sigui estrictament necessari”.

Tovalloles molles

“Una de tan bèstia com aquesta no en recorda ningú”. Ignacio Rodríguez observa impotent des del mirador el cataclisme de davant. “A les dues de la matinada va venir la policia donant patacades, però m’hi vaig quedar dins pel meu pare, que té 90 anys”. Una nit per oblidar, “amb les portes i les finestres tancades, i posant a les pollegueres tovalloles mullades”. A les onze del matí es va apostar al mirador. “Em van sortir les llàgrimes quan vaig veure a l’hidroavió maniobrant per a la primera descàrrega”. Rodríguez s’ennuega pels pins que es van abrasant en grup, però també homenatja l’altra flora, “espècies endèmiques d’aquí mateix, que no hi ha en cap altre lloc del món”, i de la fauna, de “tots aquests insectes que els donen vida i que també se’ls emporta el foc”. | J. J. J.