Anar al contingut

DISCUTIDA AJUDA SOCIAL

La Generalitat redueix la prestació a una dona amb un 94% de discapacitat

L'afectada, de 28 anys i amb paràlisi cerebral, està a càrrec dels seus pares, també delicats de salut

El Govern rebaixa de 400 a 36 euros la prestació perquè la noia acudeix diàriament a un centre ocupacional

Elisenda Colell

La Generalitat redueix la prestació a una dona amb un 94% de discapacitat

JOAN MATEU PARRA

La Carmen té 65 anys. Pateix artrosi i té una discapacitat del 84%, reconeguda per la Generalitat. “No prenc la medicació perquè si m’adormo, no m’assabento de què li passa a la Macarena", explica. "Un dia va convulsar i va entrar en coma”. La Macarena és la seva filla. Té 28 anys i una paràlisi cerebral espàstica des que era un nadó. No es pot moure, parlar ni veure-hi amb claredat. En el seu cas, la discapacitat reconeguda és del 94%. “Nosaltres som els seus braços”, explica la mare. El Joan, el pare, té 74 anys i ja ha patit un ictus. No és de gaires paraules. “La processó es porta per dins”, diu.

La Carmen s’ha desviscut per la seva filla. La va tenir amb 36 anys i des d’aleshores només viu per cuidar-la. El Joan ha sigut qui ha portat els diners a casa. Venia en mercats ambulants, sense estar donat d’alta a la Seguretat Social. Ara, tots dos sobreviuen amb una pensió no contributiva i un complement de fill a càrrec. Si el sumem, amb prou feines arriben als mil euros al mes. “Sort en teníem de la dependència”, sentencia.

Per als imprevistos

Fa deu anys la Generalitat va catalogar Macarena amb el grau dos de dependent, el que es coneix com a sever. I els va oferir la paga de Cuidador No Professional, uns 400 euros al mes. “Ens va molt bé per comprar els medicaments que no ens entren per la Seguretat Social i per pagar imprevistos”, explica la Carmen. Per exemple, els laxants, unes gotes per als ulls o pastilles per dormir que compren a Andorra. “El metge ens les va recomanar, són més forts”, aclareix la mare.

La Macarena surt del llit cada dia gràcies als braços dels seus pares, ara ja grans i amb menys forces  / joan mateu

Però l’any passat el Joan es va tallar un dit del peu. La Carmen va anar als Serveis Socials de Sants per demanar ajuda. “Jo sola no puc moure la Macarena”. I allà va començar un calvari. Li van revisar els ajuts, van haver de notificar tots els diners que gasten, factura a factura. “Al desembre em van dir que havia de renunciar a la dependència”. Segons ella, amb amenaces i rialles incloses de les treballadores socials mentre els crits, les ganyotes i les autolesions de la seva filla per l’aclaparament posaven encara més tensió al moment.

La Carmen mai va firmar. Aquest març els va arribar una carta de la Generalitat. Han revisat el Programa Individual d’Atenció (PIA) de la seva filla. Com que la Macarena va a un centre ocupacional vuit hores cada dia, els ajuts que rebien de cura a la llar passen de 400 a 36 euros mensuals.

Un servei que és una condemna

La mesura és legal, els centres ocupacionals computen com a centre de dia i es consideren un “servei anàleg”. Però a aquesta família l’han condemnat. “Com sobreviurem?”, es pregunta aquesta mare. Cada dia, al costat del seu marit i una mena de muntacàrregues amb rodes, puja i baixa Macarena pels costeruts esglaons que separen casa seva del carrer. La família viu en un pis petit, amb una sola habitació, i de tot just 40 metres quadrats. “Encara l’estem pagant”, explica la mare. Quan hi ha hagut imprevistos han demanat diners prestats a amics i familiars. “Ho anem tornant quan podem”. Per exemple quan van haver de pagar 2.930 euros per a una operació d’ortodòncia a l’Hospital Sant Rafael.

La Carmen i el Joan, baixen Macarena per les escales de casa seva. Ho fan a pols, a causa de la curvatura de l’escala / JOAN MATEU

La situació és tan complciada que quan la Macarena surt de la visita rutinària a la Vall d’Hebron, la família opta per tornar caminant fins a casa seva, a Hostafrancs. “És tot baixada, i així ens estalviem el taxi”. No tenen cotxe, i la seva filla s’atabala al transport públic.

Ells ja són grans, però es veuen amb forces de continuar sent les mans i braços de la seva filla. ¿Què passarà amb el pas del temps? “Aquesta pregunta ens la fem cada dia”, diu la Carmen. No tenen estalvis per deixar-li, ni tampoc poden pagar un assistent que faci les seves tasques. De moment, ja han recorregut a la via administrativa, tot i que la resposta del Govern s’empara en la llei de dependència.

Un gabinet d’advocats està disposat a portar el cas a la justícia. Ja hi ha un precedent. El 2012, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar la raó als pares del David, un noi amb discapacitat psíquica. “Els tallers ocupacionals no es poden considerar compatibles amb la cura familiar”, va dir llavors el tribunal.