Anar al contingut

PEDERÀSTIA EN ESCOLES RELIGIOSES

El capellà que no entrava "a les quinieles"

Els exalumnes del Sant Ignasi no veien el pare Sala capaç d'abusar de nens, però sí que assenyalaven Lluís Tó

Recorden com en els recessos espirituals, un jesuïta els preguntava si es masturbaven amb els ulls tancats

Carlos Márquez Daniel

El capellà que no entrava "a les quinieles"

No destacava per la seva simpatia. No era dels que jugaven al pati, organitzaven campionats de futbol o generaven admiració per la seva saviesa. Aquests eren sobretot el pare Marcet o el pare Vila. El pare Sala era un jesuïta gris, neutre; sense seguidors ni detractors; ni el més estimat ni el més odiat. Un més entre els capellans que movien els fils de l’escola més gran de Barcelona. La dotzena d’exalumnes consultats per aquest diari (tots eren nens o adolescents als 80 i relaten la seva experiència des de l’anonimat) no són capaços de recordar el seu nom de pila, perquè allà, a l’escola de Sant Ignasi, els religiosos eren tots ‘pares’, persones que admiraves, t’agradés o no. Coincideixen que era un home amb temperament i tenen molt presents les seves ulleres de cul d’ampolla. No ho recorden, però es deia i es diu, perquè continua viu als 92 anys, Pere Sala.

La greu acusació d’abusos perpetrats per part de Sala a començaments dels 80 agafa de sorpresa la majoria dels que van passar per aquestes aules. "Perquè no entrava a les quinieles", resumeix Andreu. És una manera de dir, prossegueix, que hi havia altres capellans "que sí que eren sospitosos" d’acostar-se en excés als nens. Era el cas de Lluís Tó, qui ja va ser condemnat a dos anys de presó el 1992 per abusar sexualment d’una nena de vuit anys i sobre el qual ara també s’aboquen acusacions de pederàstia per part dels germans Jordi i Oriol Mata, que assenyalen alhora a Sala. No va ingressar a la presó perquè no tenia antecedents. La congregació va optar per enviar-lo a Bolívia, país on el centre, a través de la xarxa d’escoles de jesuïtes repartides pel territori, hi té un intens vincle. Tots recorden el sobrenom amb què era conegut. Hi havia diferents versions, però coincidien en el missatge: pare ‘Tocón’pare ‘Toqueteo’ o, el més repetit, pare ‘Tocotó’. "La veritat és que vist amb perspectiva és una mica estrany que els poséssim noms que tenien a veure amb els abusos sexuals. El fàcil seria dir que són coses de nens...". 

Un home amb temperament

Expliquen els exalumnes que un altre dels religiosos era conegut com a 'papi sobone'. "Crec que està clar perquè tenia aquest malnom", comparteix el Marc. Al de Dibuix l’anomenaven 'pare mil·límetre' perquè revisava els treballs mirant el full de perfil. Però de Sala no consta cap sobrenom. Tot i que el Toni, que el va tenir de tutor a vuitè d’EGB, en els mateixos anys en què presumptament van passar els abusos als germans Mata, recorda quan el jesuïta s’emportava grups de quatre o cinc companys de classe, sempre nois, d’excursió durant el cap de setmana. "No tinc ni idea de quin era el criteri de selecció, però amb els anys m’he adonat de com n’era de rara aquella situació". A classe, relata, era "bastant excèntric, un home una mica boig". 

Residència on viu Pere Sala, al costat del Sant Ignasi / C.M.D.

Sala no li va posar mai la mà a sobre al Toni –ni a cap dels consultats– i hi insisteix un parell de vegades, com si ara l’estigués processant, que no tenia "cap lògica que s’emportés a grupets de nois de 13 o 14 anys a passar el cap de setmana ell sol amb ells". "¿Com pot ser que els pares ho permetessin?". Pot ser perquè, com sol passar amb totes les escoles comandades per religiosos, els jesuïtes eren les persones més respectades del centre. El Luis i la Maria, pares de quatre fills que van passar pel Sant Ignasi, recorden l’entrevista que van mantenir el 1983 amb el pare Tó abans que el primer d’ells entrés a l’escola. Li van dir que no eren una família practicant, que apostaven per l’escola per l’educació i les instal·lacions. El jesuïta era el filtre final i no va posar cap objecció al seu agnosticisme. Van passar el tall i el seu fill petit (els grans entrarien més tard) va passar 12 anys en aquests passadissos. “Se’t posa la pell de gallina al pensar-ho. I ara, al saber que no només n’era un i que podien ser dos els religiosos que tocaven els nens, encara costa més digerir tot això. Però no crec que sigui just jutjar l’escola per aquest fet. No et sé dir si repetiríem, que crec que sí, ja que el resultat ha sigut positiu”.

"Les mosques van a la merda"

L’Enric va tenir Sala de professor de Català. La seva memòria el pinzella "petit, amb els cabells negres, amb aquestes terribles ulleres que no et permetien saber on estava mirant". Recorda bé l’esbronc que li va caure a un amic quan, veient el pare Sala envoltat de nens al pati, va exclamar: "Les mosques sempre van a la merda". La reprimenda encara ressona als patis. "El més trist –diu l’Enric– és que ens assabentem ara de tot això, però soc dels que pensa que no podem generalitzar ni posar en dubte la tasca que realitzen la majoria dels jesuïtes". El Toni evoca el dia en què una mosca o una abella es va colar a l’aula i els nanos es van esvalotar. "El pare Sala –que va ser ordenat sacerdot el 1954– va donar un cop tremend amb la contraporta de la finestra (tenen una altura d’un parell de metres i són de fusta) i va esquerdar tots els vidres". "Es va posar vermell, estava fet una fera, tenia molt mala llet".

Hi ha certa coincidència a defensar la institució per part dels exalumnes. Tots contra els presumptes casos de pederàstia. Però tots també en la tancada defensa de l’escola. "Però si es demostra que llavors se sabia i es va tapar, seria una notícia molt lamentable i diria molt poc de la direcció de l’època", apunta Mateu, que va tenir Sala de profe de Religió i recorda bé "el seu tremend mal geni". El Carlos diu del religiós que estava "com una cabra", que es posava "a cridar al mig de la classe per qualsevol cosa". "Tenia reaccions molt fora de lloc i la mirada una mica perduda, però de tocar nens, si es confirmés, primera notícia." El Ricard recorda que Sala guardava el cotxe, un model antic que no aconsegueix identificar, en un aparcament d’una sola plaça situat al costat de l’accés principal de l’escola, al costat de la residència on sempre ha viscut. "L’entrava de cul i diria que era de color groc".

Sobre Lluís To, l’Alfred explica que els seus pares, molt implicats en l’escola, van firmar una carta a favor del religiós quan es va destapar el cas d’abús que va acabar als tribunals. “Van ser molts els que van recolzar aquest text de negació. Avui gairebé no parlen del tema, tot allò els va deixar molt commocionats". El Toni, en canvi, no en té cap dubte. "Era dels que aprofitava qualsevol situació per tocar-te una mica el cul. No eren abusos greus, però sí que hi havia grapeig, per exemple, quan ens estàvem canviant després de fer gimnàstica i ens ajudava a posar-nos els calçotets. Són records que no són traumàtics; simples copets al cul".

Tocar-se és pecat

A partir de 1r de BUP, els alumnes que volien podien participar un parell o tres de dies en els retirs, sortides espirituals a cases dels jesuïtes a Manresa o Sant Cugat on els estudiants eren convidats a reflexionar sobre diferents aspectes de la vida. Com per exemple, la masturbació. Tres dels entrevistats recorden bé com un dels jesuïtes, que no era ni Sala ni Tó i del qual demanen eludir el seu nom, els requeria durant trobades personals de manera insistent sobre el tema. L’Eduard ho va viure així: "Em va preguntar si em tocava molt, si ho feia amb els ulls tancats o si arribava fins al final, o quantes vegades feia això a la setmana; eren preguntes que avui em semblen completament fora de lloc i em dona la sensació que, en funció de quina fos la meva resposta, el pare potser podria haver anat més enllà". 

El Toni va passar exactament pel mateix. Tal va ser la pressió que van exercir sobre ell, que al tornar a casa va estar dos mesos sense masturbar-se. "Recordo haver parlat del tema en grup i també de manera individual, a l’habitació del capellà, amb una cadira davant l’altra. No era una situació violenta, suposo que buscava generar un ambient de confiança. El Marc també va anar als retirs i no se li ha oblidat el dia en què va entrar a la seva habitació i es va trobar un dels jesuïtes esperant-lo a l’interior. "Em va estranyar molt. M’hi vaig acostar i em va abraçar molt fort. No va passar res més, va marxar. No ho sé, potser estic traient conclusions precipitades. No ho sé...".

Temes: Pederàstia