Noves 'famílies' unides per un mateix sostre

Elevades taxes d’atur, baixos salaris, lloguers pels núvols... Són alguns factors que empenyen els ciutadans de les principals ciutats d’Espanya a compartir pis. Però no són els únics. També n’hi ha d’altres que tenen més a veure amb els temps que corren, com el fet provat que les relacions sentimentals duren menys que dècades enrere. I és així com sorgeixen noves formes de conviure.

Julia Le-Senne, de 28 anys, té una filla de 5. Fa un parell d’anys que està separada i ara comparteix un pis de lloguer, al barri barceloní de Sant Antoni, amb un altre pare també separat i amb una filla. «Trobar un pis per a mi sola és impossible», expressa aquesta jove, copropietària de la botiga ecològica La Lleteria del Poble-sec.

Des que es va separar, relata aquesta jove de la generació pis compartit, ha conviscut en una mateixa vivenda amb altres famílies separades. «Per a mi és millor d’aquesta manera. Les famílies entenen millor la teva situació. I es respecta l’ambient, hi ha molt equilibri. Quan hi ha nens, és una cosa. S’ha de fer sopars per a tots, per exemple. Quan no hi ha nens, és diferent», afegeix.

Le-Senne assegura que, en el seu entorn, és molt habitual aquest fenomen de joves separats amb nens que comparteixen pis per poder fer front a lloguers abusius que tots sols no podrien afrontar. «Ens fem dir les noves famílies», comenta entre rialles. Ella paga 385 euros per dues habitacions (una per a ella i una altra per a la filla) i un salonet propi.

«La majoria dels pares i mares que ens hem ajuntat no tenim familiars a Barcelona, és a dir, no tenim suport familiar. Per això també ens veiem obligats a compartir», relata aquesta jove menorquina que viu des de fa anys a Catalunya.

Ricard Fernández, gerent de l’àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona, reconeix la dificultat d’accedir a una vivenda pròpia. «Fa dos anys que els lloguers pugen per sobre dels dos dígits. I tot indica que continuarà», reconeix.

Els efectes d’aquesta situació són evidents: «Menys emancipació juvenil, més expulsió de ciutadans de la ciutat i una sobreocupació més gran de la vivenda». Per «sobreocupació de la vivenda» Fernández es refereix a la convivència de persones de diferents unitats familiars en una mateixa llar.

És el cas de l’Elena (nom fictici), que té 36 anys i un fill de 5. També està separada. «Comparteixo pis per tenir temps de qualitat amb el nen, ja que només treballo 30 hores a la setmana», explica aquesta jove que prefereix mantenir-se en l’anonimat perquè sublloga una habitació. A Espanya, quatre de cada 10 lloguers no es declaren a Hisenda, segons dades del col·lectiu de Tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha).

I també el cas de Natalia Carvalho, de 37 anys i dissenyadora web. Amb una filla de 14 anys es veu obligada a llogar una o dues habitacions per poder tirar endavant. Viu en un pis de 65 metres quadrats a Ciutat Vella i, durant vuit mesos a l’any, són tres i a vegades quatre persones que hi conviuen.

«Subllogo habitacions a estudiants que venen dels EUA a estudiar a Barcelona. La pensió del meu ex no ens arriba per a tot... Em veig obligada a llogar i, gràcies a això, podem respirar una mica». A vegades, ho admet, costa conviure amb estranys. «La meva filla i jo som molt familiars», destaca.

Notícies relacionades

La crisi i la nova bombolla immobiliària originen la 'generació pis compartit'

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Agustí Jover, soci de Promo Assessors Consultors, reconeix que compartir pis és un «fet». Però, segons la seva opinió, el principal problema no està en la vivenda, sinó en el mercat laboral. «L’origen d’aquesta situació són l’atur i els sous de misèria», denuncia Jover, que afegeix que per «combatre’ls» es necessiten polítiques socials que garanteixin que una persona tingui les seves necessitats cobertes.

També lamenta que les polítiques de vivenda pràcticament hagin «desaparegut» ja que, segons ell, Espanya no destina en l’actualitat «cap esforç» a ajudes de vivenda social. A tot això s’hi suma que la gent jove sol optar per traslladar-se a grans ciutats com Barcelona, que són més cares.