En el nom d'Aylan

Semblava que s’hagués d’aixecar en qualsevol moment; per construir un castell de sorra, o per córrer per la turística platja de Bodrum, a Turquia. Això era el més lògic, l’única cosa humanament possible. I més al tractar-se d’un nen de tot just 3 anys. Però no, el petit Aylan Kurdi estava mort. Sense ni tan sols haver arribat a la costa grega, on esperava el somni europeu, avui ja convertit en malson per la gràcia comunitària. La foto va sacsejar mig món els primers dies de setembre de l’any passat. També Òscar Camps, socorrista, que va sumar dos més dos i va resoldre que si alguna cosa sap fer és salvar vides al mar. Va donar forma a l’oenagé Proactiva Open Arms i se’n va anar a l’illa de Lesbos (Grècia) a rescatar refugiats que fugen de la guerra. Ahir a la nit, set mesos després d’aquella infausta fotografia, va recollir el premi de Català de l’Any. Segurament, en el nom d’Aylan; i en el de tots els refugiats.

Camps va rebre el premi aclaparat. «No estic acostumat a parlar, sóc més de fer», va començar a dir. No va escatimar crítiques als mandataris europeus, als quals va censurar la seva «flagrant passivitat davant un drama que succeeix diàriament», però va centrar les seves paraules en les víctimes: «Hem vist morir famílies senceres». «L’Europa de la llibertat i els valors ha naufragat», va resumir el cooperant, que va guanyar en la final del Català de l’Any el músic Pau Donés, que acaba de superar un càncer, i el veterà escriptor i periodista Josep Maria Espinàs, columnista d’EL PERIÓDICO.

Visiblement emocionat, el director de Proactiva Open Arms va retre homenatge als voluntaris de l’organització, una gent, va dir, que ha aconseguit «moltes més coses que els governs europeus del segle XXI». El Català de l’Any va rebre el guardó –obra de Ricard Vaccaro, tristament desaparegut fa un mes i mig– de mans del president Carles Puigdemont, que en la seva al·locució va recordar que Catalunya «és un país que dóna el millor de si mateix quan ho passa malament».

MOMENTS PER A LA POLÍTICA

L’agitada actualitat política espanyola i catalana també va sobrevolar la gala. El director d’EL PERIÓDICO, Enric Hernàndez, va defensar que l’absència de majories absolutes «no és una maledicció, sinó un mandat democràtic de diàleg». «Sense excloure ningú i sense dividir els catalans entre patriotes i colonitzadors», va rematar. Una per a Espanya i una per a Catalunya. Puigdemont va agafar el guant del procés llançat per Hernàndez i va respondre amb el refranyer a la mà: «No deixis per demà el que puguis fer avui».   

La reivindicació de l’essència humana, representada a través dels refugiats, també es va fer carn a l’escenari a través de la plataforma Stop Mare Mortum guanyadora del premi Mercè Conesa a la Iniciativa Solidària. Aquest col·lectiu va néixer poc després de l’enfonsament d’un vaixell amb refugiats el 19 d’abril del 2015.

L’activista Sonia Ros va ser l’encarregada de recollir la distinció, i com va fer Ada Colau el 2012 al rebre el mateix guardó en nom de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), va convertir el seu agraïment en una sonora reprimenda als líders polítics, inclosa l’avui alcaldessa de Barcelona, que era present a la sala.

L'"OFRENA" CATALANA

«Vosaltres, governants, que decidiu qui passa i qui no passa, no ens representeu. Els refugiats fugen d’un horror que sembla ser menys important que els atacs de París i Brussel·les», va resumir Ros, que va reclamar-li al president i a la mateixa Colau més esforç per acollir els que intenten «escapar-se de les bombes». «Volem acollir 4.500 refugiats com si fos una gran ofrena, ¿però què li direm al 4.501?»

Notícies relacionades

Trànsit vol feminitzar els hàbits dels conductors

El nombre de conductores d’autobús a l’àrea de Barcelona creix un 22%

Durant la gala també es va entregar el premi a la Iniciativa Empresarial, que ha reconegut la tasca de la companyia de material elèctric Simon Holding, que va iniciar la seva activitat fa 100 anys en un petit taller a Olot i que avui és present en 93 països amb gairebé 4.000 treballadors.

EL TANCAMENT

La nota musical la van posar Joan Miquel Oliver, compositor i guitarrista dels extints Antònia Font, i Ramon Miravet. Aquest últim va interpretar, entre altres, el tema Home is where the heart is (La llar és on hi ha el cor), una cançó que va ser molt adient per a una nit dedicada als refugiats. El tancament, no obstant, el va posar Pau Donés. Somrient i de molt bon humor, amb el càncer derrotat. Va cantar per a Óscar Camps i la seva gent. I li va donar les gràcies per tant.