El divorci que ve

Algunes veus, començant per la del president del Govern espanyol, demanen al president de la Generalitat que se centri en la crisi i es deixi estar de pactes fiscals i de sobiranismes. Em sembla sorprenent. Catalunya no hauria hagut de demanar cap rescat a ningú si hagués gaudit d'un concert econòmic com el d'Euskadi o, més expeditivament, si fos un estat sobirà. El principal component de l'actual crisi de les finances públiques catalanes és el tracte fiscal que rep d'Espanya. No és una opinió, és una evidència.

El deute de la Generalitat resulta de fornir els ciutadans catalans dels mateixos serveis que tenen els d'altres comunitats autònomes, però sense disposar dels recursos que aquestes comunitats sí que reben, en part perquè els aporta Catalunya. No és una explicació simplista. És una inequitat simplement escandalosa. A partir d'aquesta mena de revoltants elementalitats es comprèn el creixent malestar que s'ha emparat de la societat catalana. Una societat que, a sobre, ha de suportar tota mena d'impertinències i vexacions: cornuts i pagar el beure.

PERÒ HI HA MOLT més. La marea a favor de la independència ultrapassa de llarg la qüestió fiscal. Catalunya vol deixar d'estar supeditada al tronatancien régime sociològic que preval a Espanya. Segons alguns estudis d'opinió, més de la meitat dels catalans desitgen que Catalunya esdevingui un estat independent dins de la Unió Europea; fa quatre o cinc anys, la voluntat d'independència arrelava en un 15% de la població catalana. En tot cas, segons aquests mateixos estudis, l'oposició clara a la independència és ara francament minoritària, menys d'un 20%. Som davant d'una qüestió política major, així doncs. En aquest context, ¿què vol dir centrar-se en la crisi i deixar-se de sobiranismes?

Vol dir no entendre res. Al meu parer, aquest és el principal component de la qüestió. Els successius governs espanyols de la democràcia (dels anteriors no cal parlar-ne) no han entès res de l'assumpte. La inòpia perceptiva és ara total. Tant, que les decisions governamentals són el principal atiador de l'independentisme, perquè pretenen apagar el foc amb gasolina. Fan com els jutges carques davant dels casos de dones maltractades: es preocupen pels maltractadors.

Catalunya és una dona mal casada que, farta de tot, és a punt de demanar el divorci. De fet, més que això: és una dona maltractada prèviament casada a la força. Si culmina el procés ja espontàniament desencadenat

-l'espontaneïtat de les masses existeix, encara que no estigui de moda admetre-ho , caldrà argumentar jurídicament l'origen dels sentiments i de les voluntats i, doncs, caldrà recordar que mai els representants legítims de Catalunya han demanat d'incorporar-se a l'Espanya unitària nascuda amb l'asolutisme borbònic. Vam perdre una guerra i vam ser -i som- tractats com a vençuts. És això el que commemora, reivindicativament, l'11 de setembre.Peces Barba, pare de la Constitució espanyola vigent, oTorrente Ballester, a propòsit dels papers de Salamanca, han vingut a dir el mateix, recordem-ho.

Notícies relacionades

CCOO Lledoners denuncia l'agressió sexual d'un intern a una treballadora del centre

Evita ser estafat amb només desactivar aquesta opció del telèfon

A aquests referents històrics de la vindicació d'independència se sumen moltes altres raons. Parlo d'independència i no d'independentisme. És molt diferent. La independència és l'objectiu de l'independentisme; per mi, és una premissa sense la qual no puc concebre la Catalunya que desitjo. El mer independentisme, que no m'interessa, sedueix una fracció reduïda de la societat catalana, una respectable minoria que ha fet la seva abnegada travessa del desert. L'independentisme, com el nacionalisme, és una ideologia; la independència és una manera d'estar al món. Els danesos o els portuguesos són independents, no pas independentistes. L'independentisme perd sentit l'endemà de la independència. Aquesta majoria creixent que desitja la independència de Catalunya, feta de catalans de tota la vida i de nous catalans vinguts d'arreu, no és necessàriament independentista. No és divorcista, simplement vol el divorci perquè aquest matrimoni sense amor no li porta més que disgustos i mala vida. ¿Tant costa d'entendre?

L'ACTUAL desig d'independència, bé que progressivament majoritari, es podria revertir, és clar. Si prospera, forçarà decisions polítiques. Espero que siguin assenyades, tant per part del Govern i del Parlament, com de les autoritats espanyoles. Dic assenyades, no falsament prudents. No hi hauria imprudència més gran que elsostenella y no enmendalla. El PIB de Catalunya és el novè entre els 17 estats de la zona euro, per davant del de Portugal, Irlanda o Finlàndia. Dels 27 estats de la UE, 10 fa menys d'un segle que són independents. Espanya ha de fer d'una vegada la seva revolució industrial (que és molt més que la industrialització que ja ha fet) i conviure amicalment amb els seus veïns europeus, entre els quals una presumible República Catalana. Uns i altres hem d'anar construint l'Europa política que tenim empantanegada, per als superiors i compartits interessos de la qual sí que val la pena anar renunciant a les sobiranies nacionals. Per mantenir escenografies basades en la inequitat, no.Socioecòleg. President d'ERF.