SÈRIE ICÒNICA

‘Succession’: per què el món s’ha rendit als Roy

Analitzem les possibles raons darrere de l’enorme repercussió global de la sèrie d’HBO, de la qual s’estrena dilluns la quarta i última temporada
‘Succession’ (HBO Max) s’acosta a la seva fi: «Aquesta temporada és el caos»

HBO Max

Res feia preveure tot el que ha passat amb ‘Succession’. En les setmanes prèvies a la seva estrena l’estiu del 2018, aquest drama satíric sobre uns falsos Murdoch havia aixecat una expectació només moderada. El màxim reclam no era el seu creador, com abans podia ser normal en una producció d’HBO, ni tampoc el seu repartiment, sense estrella clara al capdavant, sinó la presència com a director i productor d’Adam McKay, que recentment havia guanyat un Oscar pel guió de ‘La gran apuesta’ i encara no havia estrenat la menys afortunada ‘El vicio del poder’. Hi havia curiositat, però no entusiasme generalitzat.

Les ressenyes van ser de diversos colors, i tot i que van guanyar les positives, qualsevol idea d’un consens com l’actual semblava utopia. Fins i tot els que més admiràvem el guionista Jesse Armstrong (per sèries com ‘Peep xhow’ o ‘Fresh meat’) admetem, sobretot dins nostre, que als primers episodis els estava faltant un punt de cocció. Però és l’habitual amb les comèdies, i ‘Succession’ és una d’aquestes, a més d’una tragèdia: fa falta sempre un període de proves per trobar les millors friccions, depurar el caos, dominar els ritmes.

«El to és molt particular, i ha anat millorant segons que la sèrie avançava», va convenir Holly Hunter, àlies Rhea Jarrell, antiga rival de Logan Roy (Brian Cox), quan la vam entrevistar amb motiu de la seva incorporació al repartiment.

Perquè això acabés d’esclatar, era necessari reunir tots els personatges en un mateix lloc i donar-los via lliure per sincerar-se. Va ser el que van fer en un memorable setè episodi, ‘Austerlitz’, que no és adaptació del melancòlic llibre de W. G. Sebald sinó hilarant crònica d’una teràpia familiar que és, en el fons, artifici per fer pujar les accions. També hi havia important caos humà a ‘Nunca falta nadie’, gran ‘finale’ que convidava a establir paral·lelismes amb el fatal accident patit per Ted Kennedy a Chappaquiddick el 1969.

Però va ser sobretot amb la segona i, sobretot, tercera temporades, totes dues premiades amb l’Emmy a millor sèrie dramàtica, quan ‘Succession’ va entrar a formar part del panteó de l’última era daurada de la televisió, al costat d’‘Els Soprano’, ‘The wire’ o ‘Breaking bad’.

Raons per estimar-la

Raons per estimar-la No hi ha un únic ingredient secret que hagi convertit ‘Succession’ en obsessió global. La sèrie és superior a la suma de moltes encertades parts. Però segurament hi ha tingut molt a veure la ‘schadenfreude’, el delit que trobem en les desgràcies alienes, sobretot de gent amb molts més diners que nosaltres. Els superrics de ‘Succession’ no només fracassen, de vegades, a l’hora d’aconseguir el que volen, sinó que poden aconseguir-ho i continuar sent infeliços. Això ens ha relaxat i divertit a uns quants. Aquí no hi ha, a més, la pornografia de la riquesa de ‘Gossip girl’ o ‘Emily en París’: aquesta gent es mou en un món fred, sense ànima, en perpetu trànsit cap a la vacuïtat espiritual.

I no obstant, de cop, ens podien assaltar sentiments. Els Roy poden ser menyspreables, però no són només això. Ningú és només una cosa. Si només fossin menyspreables, no voldríem passar més d’un episodi amb ells. El drama dels germans resulta universal: són nens eterns que volen ser acceptats per un pare amb limitada capacitat per demostrar el seu afecte, tot i que el tingui i sigui «la seva debilitat», com ha declarat Brian Cox. Quan vam assistir al rodatge de la segona temporada a Escòcia, Jeremy Strong (Kendall Roy) explicava així les tribulacions d’aquests nois: «Han crescut amb tots els ornaments del poder, sota les millors circumstàncies econòmiques. Però en cap moment se’ls va infondre cap classe de seguretat personal. Encara avui, cada vegada que intenten imposar-se, el seu pare els soscava».

Notícies relacionades

I de quina manera. Treballant al costat de l’expert de la sàtira Armando Iannucci (‘The thick of it’, ‘Veep’), Armstrong sap posar les més enginyoses insolències en boca dels seus personatges, sobretot de Logan. Un exemple: «Digue-li que li moldré els maleïts ossos per fer-me pa». O un altre més entre un milió: «Karl, si les teves mans estan netes és perquè al teu prostíbul també fan manicures».

Un tema musical obsessionant

Un tema musical obsessionantD’altra banda, seria irresponsable parlar del magnetisme de ‘Succession’ sense referir-nos als poders estranys de la seva banda sonora. No ens referim al vergonyant rap de Kendall ni a la cançó improvisada per Roman per donar la pitjor notícia a la seva germana, tot i que una mica també. Parlem, sobretot, del gran tema principal compost per Nicholas Britell, meitat música de cort del segle XVIII, meitat hip-hop en tota regla (el raper Pusha T va arribar a llançar-ne una remescla), tot addicció. Deixar de sentir-lo cada dilluns serà tragèdia sense mitges tintes.