‘Autodefensa’, la sèrie punk de Filmin: sexe, ansietat i existencialisme de mem

En cert moment catàrtic de la sèrie ‘Irma Vep’, el seu director, Olivier Assayas, parla per boca del personatge de l’actor alemany Gottfried (Lars Eidinger) per fer una anàlisi del clima moral i ètic en el qual es mou l’audiovisual actual. «Són temps fats, foscos i insípids», es lamenta. «¿On és el sentit de l’aventura? ¿On és el caos?». I després de carregar-se alguna taula a la recerca d’aquest desordre, afegeix: «La indústria ha substituït el cine. Advocats, ‘big data’, franquícies, plataformes, tot això. Però l’independent no és millor: dona sermons fins a la nàusea. El cine era per a nois dolents i noies dolentes, com Musidora, com el rocanrol d’abans». 

És un discurs que el director Miguel Ángel Blanca parafraseja sense saber-ho mentre defensa ‘Autodefensa’ (Filmin, des de dimarts, dia 29), la sèrie punk sensible (l’oxímoron encara és possible el 2022) que ha creat amb Berta Prieto i Belén Barenys, els seus protagonistes i inspiració principal. «Ja ningú és dolent en el cine», ens comenta davant la gravadora. «I llavors, ¿de qui està parlant el cine? Perquè tots som cabrons, egoistes i fills de puta. I el cine, ¿de qui està parlant? ¿De les santes?». Prieto s’afegeix a la diatriba: «Però és que el sermó és constant també en la vida. Per això tot és tan avorrit. Ja no hi ha espai per al dubte. Si obres la boca, has de tenir superclar tot el que dius, i més sent dona i jove. Quan la gent veu que dues noies joves fem una sèrie, de seguida pensa que serà una cosa feminista. Doncs potser no, ¿saps?». Barenys afegeix: «O potser sí, però no com ho esperes».

A la sèrie de, per ara, 10 episodis, Prieto (fundadora de la companyia teatral AURA al pou) i Barenys (també coneguda pel seu àlies musical MEMÉ o com a corista de Rigoberta Bandini) s’autoretraten com dues amigues d’uns vint anys, companyes de pis, decidides a divertir-se en defensa pròpia i a no deixar que ningú els digui com viure. «El referent era ‘Las margaritas’ [clàssic surrealista txec de 1966 de Vera Chytilová]», apunta Blanca. «Aquella era una pel·lícula sobre dues ties que s’ho passen bé i punt. Que pel camí, d’acord, maten uns homes, posen un parell de bombes i fins i tot moren, però sense deixar de passar-s’ho bé».

Autoficció barcelonina 

Autoficció barcelonina Però la inspiració essencial va ser, en realitat, el tàndem vital format per la Berta i la Belén, aquí convertides en versions de si mateixes no tan distorsionades com es podria imaginar. Diu la Belén: «Som bastant nosaltres i els nostres personatges som nosaltres. Hi ha capítols en els quals podem ser una hipèrbole de nosaltres, però partim de la nostra veritat i les nostres situacions; no hi ha gaire separació». Berta: «Som nosaltres cent per cent i és una tonteria intentar obviar-ho. Nosaltres orgulloses de ser nosaltres. Sense amagar les coses que ens frenen i ens fan por, que ens acomplexen». 

Durant la fase d’escriptura del guió, en la qual elles van abocar situacions i pensaments i es va buscar la manera d’organitzar-ho tot per episodis centrats en temes, van sorgir no només petites venjances femenines o actes de salvatge autoafirmació, sinó també dubtes. «De vegades m’explicaven coses que els feien vergonya i a mi em semblaven el millor material», explica Blanca. Segons la Berta, moltes trames «neixen des de vergonyes: no es tractava només d’ensenyar com de maques que som i el que molem sortint de festa». 

El temari d’aquesta ‘Girls’ encara més kamikaze i de nova generació (Z) inclou, per exemple, el misteri (que potser és cap) del sexe, l’ansietat, l’existencialisme de mem, la cultura del (fals) perdó o els abusos de poder en àmbits artístics. Qüestions i problemes, majoritàriament, no exclusius de la generació aquí retratada: negar-se a veure ‘Autodefensa’ per ser ‘boomer’ resulta absurd. «La nostra generació tenia ansietat, però simplement no sabíem detectar el que era», diu Blanca, ell mil·lennista gran. «Em sembla al·lucinant que a aquesta generació se li digui ‘de vidre’ quan té la capacitat de detectar problemes que nosaltres no ens atrevíem ni a detectar». Prieto: «Però això tampoc soluciona el problema. Ho sabem parlar, tenim un discurs emocional més ben construït, però no tenim ni idea de què fer amb això. D’això va també la sèrie». 

¿De sèrie punk a sèrie pansida?

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

¿De sèrie punk a sèrie pansida?Experiment en constant reformulació, ‘Autodefensa’ canvia de títols de crèdit, estil de muntatge o estètica amb cada capítol; el dedicat a la salut mental, per exemple, adopta formes documentals, a joc amb els testimonis reals de què es nodreix. La forma s’adapta al que es volia explicar en cada entrega. La constant és, sempre, una frescor desvergonyida que enamorarà a alguns i potser aliena d’altres. «De vegades elles no sabien ni si estàvem rodant o no», diu Blanca. «Aquesta era la manera de rodar. El que ajudava que fossin elles al cent per cent».

Barenys veu la sèrie com «una càpsula del temps» que, en un futur, els permetrà veure «com érem literalment quan teníem 22 anys». Tot ha canviat ja des que van acabar de rodar-la: ja no viuen juntes; la Belén, molt embarassada, s’ha traslladat a la vida familiar. «I si hi ha una segona temporada, serà molt diferent, perquè el meu dia a dia ho és. Com que hi haurà circumstàncies noves, s’hauran d’integrar», diu. Al seu costat, Prieto fa broma sobre un futur imperfecte per a aquest al·legat de llibertat: «La primera temporada és com punk i tal, però la segona serà una sèrie pansida de TV-3 que parlarà de maternitat i en la qual jo tindré un nòvio de Gràcia».