‘The Crown (temporada 5)’: és la guerra total entre Carles i Diana

Sobretot des de l’estrena del seu majestuós tràiler a l’octubre, la cinquena temporada de ‘The Crown’, la de la ‘guerra total’ entre Carles i Diana, ha motivat l’aparent ira de pròxims a la monarquia i fins i tot llegendes de la interpretació que haurien de saber distingir entre història i drama, com la gran Judi Dench. Després de veure els seus deu episodis, potser canvien d’opinió, potser no. Però haurien de reconsiderar seriosament si el guionista Peter Morgan està fent tan flac favor a la reialesa britànica. Allà hi ha aquests actors carismàtics i bellíssims donant vida als seus membres; o aquests llibrets brillants, afilats, capaços de convertir-los en persones de carn i os i donar explicació fins i tot a allò més opac. 

Per descomptat que ‘The Crown’ no és exactament història ni documental. A més de retorçar la cronologia com li ve de gust, o com ho necessita, Morgan està elucubrant sobre situacions que van tenir lloc a porta tancada, fent-nos espectadors dels possibles impulsos personals darrere de l’esmentada història. Tot, per crear el millor drama imaginable.

I en aquesta cinquena temporada, un d’especialment tens, com era d’esperar tenint en compte que es cobreixen els primers noranta, incloent-hi aquell 1992 catalogat d’‘annus horribilis’ per la mateixa reina (Imelda Staunton). Són els anys d’una seriosa posada en qüestió de la rendibilitat de la monarquia, de l’incendi del castell de Windsor i la confrontació entre Carles (Dominic West) i Diana (Elizabeth Debicki) mitjançant autobiografies disfressades de biografies o entrevistes televisives amb efectes nuclears. 

Tota l’atenció sembla centrada en aquesta crisi marital. La fascinació per Diana es manté intacta un quart de segle després de la seva trista mort, a la qual la sèrie no arribarà fins a la sisena i última temporada. Però a Morgan li interessen també Isabel i la seva germana Margarita (enorme Lesley Manville) i fins i tot personatges a priori més terciaris. Com en anteriors temporades, gairebé cada episodi parteix d’un punt de vista diferent i explora un tema concret en el marc d’una idea més general, en aquest cas, el rebuig d’Isabel de la idea d’aparcar el seu regnat, aquí representat sobretot com un iot real necessitat de renovació (si és possible, no pagada pel govern).

Notícies relacionades

‘The crown’ reprèn el rodatge a Barcelona

‘El problema dels tres cossos’

La diversitat de temes serveix a Morgan per anar fent lleus variacions de gènere: del melodrama conjugal del primer i penúltim episodis (que gairebé podríem definir com els ‘Frente al mar’ i ‘Antes del anochecer’ de Carles i Diana) podem passar al ‘thriller’ periodístic en el setè, quan s’exploren els mètodes enganyosos utilitzats per l’experiodista Martin Bashir (Prasanna Puwanarajah) per aconseguir la seva ‘entrevista del segle’ amb la princesa de Gal·les. D’altra banda, el tercer és un biopic en miniatura de l’empresari egipci Mohamed Al-Fayed (Salim Dar), que va aprendre les millors maneres britàniques de l’antic majordom personal del duc de Windsor i es va avenir molt amb Diana abans que el seu fill Dodi (Khalid Abdalla), després nòvio d’aquella. I el sisè arrenca per sorpresa amb la terrorífica recreació d’un episodi que, segons alguns historiadors, Jordi V d’Anglaterra hauria pogut evitar: la massacre dels Romanov a la gàbia de Iekaterinburg. 

Totes les versions de la sèrie desconcerten perquè ‘The Crown’ es manté sempre fidel al luxe, com la mateixa monarquia. Luxe no només en actors i diàlegs, sinó també, clar, en fotografia, localitzacions, disseny de producció, banda sonora i qualsevol relativament petit ofici cinematogràfic que se’ls pugui acudir. Continua sent, contra tota competència (més) fantasiosa, el més aclaparador ‘blockbuster’ de les sèries actuals.