‘El club de la medianoche’, la sèrie de Netflix: flirtejant amb el més enllà 

Del braç de la guionista Leah Fong (‘Bly Manor’), Flanagan s’ha marcat una adaptació de ‘The midnight club’, de 1994, desdoblada en homenatge a tota l’obra de Pike: invitació a deixar-se espantar per la seva ficció ‘pulp’. És la mateixa tàctica aglutinant que va seguir en ‘Bly Manor’, que, a més de ser un altre pas de rosca a ‘Otra vuelta de tuerca’, al·ludia a altres de James.

La premissa és, a priori, amarga al màxim. A mitjans dels noranta, un grup de joves malalts terminals, hostes del majestuós hospici Brightcliffe, sol reunir-se a mitjanit per explicar-se històries de terror creades per ells mateixos i que inclouen, de forma voluntària o involuntària, algunes pistes sobre les seves personalitats. Quan Ilonka (Iman Benson) s’afegeix oficialment al club, és informada d’un antic pacte: el membre del grup que mor ha de fer l’impossible per enviar senyals des del més enllà. Dit d’una altra manera: per informar que hi ha alguna cosa més. 

Però Ilonka ha arribat aquí amb el pla de sobreviure, de plantar cara al seu càncer sense solució i d’investigar si és cert que hi ha hagut recuperacions miraculoses a Brightcliffe. Menys esperances té la seva companya de quart, Anya, (immensa Ruth Codd), a qui van amputar la cama dreta fins al genoll i amb ella, pel que sembla, l’última escletxa de bon humor. Ilonka troba més connexió (fins i tot còsmica) en l’amable Kevin (Igby Rigney), malalt de leucèmia. També s’avé molt amb el ‘gamer’ Amesh (Sauriyan Sapkota), trist sobretot perquè sap que no arribarà a provar la PlayStation, i Spence (Chris Sumpter), diagnosticat amb VIH. Completen el club la introspectiva Natsuki (Aya Furukawa), la religiosa Sandra (Annarah Cymone) i la mentidera, o això creuen alguns, Cheri (Adia). 

Tant Rigney com Cymone poden resultar familiars per a ‘flanagàtics’ (club amb Quentin Tarantino com a membre VIP): tots dos apareixien en la seva sèrie anterior, ‘Misa de medianoche’, igual que Zach Gilford, allà protagonista i aquí infermer dels nois, i Samantha Sloyan, allà malvada i aquí misteriosa naturòpata que ronda pel lloc. A qui feia més temps que no vèiem, dins o fora de l’univers Flanagan, és Heather Langenkamp, la ‘final girl’ original de ‘Malson a Elm Street’. Veient la seva suggestiva i carismàtica encarnació de la doctora Stanton, que va fundar l’hospici després de veure com el seu fill adolescent sucumbia a una malaltia, és fàcil començar a reflexionar sobre els capricis hollywoodians, qui fa carrera i qui no, per què de vegades la gent bona ho té malament. 

Un humor inesperat

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Un humor inesperat‘El club de la medianoche’ té la melancolia característica del seu director (al cap i a la fi, gira entorn de nens que moriran), però la varietat de les històries adaptades serveix a Flanagan i al seu equip de directors per jugar amb diversos subgèneres, de vegades dins d’un mateix capítol. Aquestes històries-dins-les-històries poden ser exploracions dels mecanismes del suspens i el terror, com en el divertit segment entorn dels ‘jump scares’ (o ensurts fàcils). ¿On s’havia ficat aquest Flanagan graciós? El misteri més sorprenent de la sèrie, almenys durant la recta inicial, és saber com se les ha enginyat per enllaçar cops d’humor regulars sense que cap d’ells caigui en sac foradat. ‘El club de la medianoche’ pot ser francament divertida. 

Dit això, quan arriba l’hora de fer por (aquestes visions d’ultratomba, al principi tan inexplicables i intenses), el director d’‘Oculus’ no es talla un pèl. Els espectadors més grans de divuit anys poden acostar-s’hi sense por (o amb por de passar por). Al cap i a la fi, aquesta sèrie no és tan estrictament juvenil, sinó més aviat universalment disfrutable amb personatges centrals joves: una mena d’encreuament fosc de ‘Bajo la misma estrella’ amb la sèrie dels noranta ‘Are you afraid of the dark?’, aquí estrenada com... ‘El club de la medianoche’.