Fenomen audiovisual

‘Archivo 81’: tot el que has de saber sobre la sèrie de terror que arrasa a Netflix

‘Archivo 81’: tot el que has de saber sobre la sèrie de terror que arrasa a Netflix

Netflix

  • Sectes, bruixes, deïtats malignes, cultes esotèrics... i velles cintes de vídeo que amaguen misteris insondables. Desentranyem les claus d’una sèrie que ha sabut crear un univers fascinant per a qualsevol seguidor del gènere en qualsevol de les seves variants

7
Es llegeix en minuts
Julián García
Julián García

Periodista

ver +
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Velles cintes de vídeo analògiques cremades en un incendi, societats secretes, bruixes, cultes esotèrics, deïtats malignes, edificis maleïts, pols d’estrelles procedent d’un cometa, realitats paral·leles... La sèrie ‘Archivo 81’ mostra un univers irresistible per a qualsevol seguidor del gènere fantàstic en totes i cada una de les seves variants: el terror analògic, les sectes, la bruixeria, l’horror còsmic, els mons ocults. Una enciclopèdia de la por en estremidores imatges granulades.

En tot just una setmana des de la seva estrena a Netflix, el 14 de gener passat, la sèrie, de vuit episodis, s’ha convertit en un fenomen d’audiència que, per fortuna, sembla destinat a anar molt més enllà de la canonada de consum immediata i recorregut fugaç tan propi de la plataforma. Intentem aquí explicar tots els secrets (sense espòilers) de la sèrie de terror que t’atraparà sense remei entre el seu infinit mar de capes visuals i sonores.

¿D’on surt?

‘Archivo 81’ està inspirada en un podcast del mateix nom del 2016 definit pels seus creadors, Dan Powell i Marc Sollinger, com a «terror de metratge trobat sobre rituals, històries i so», del qual, en el dia d’avui, estan disponibles tres temporades. En els crèdits de la sèrie apareix com a ganxo James Wan, geni del terror responsable de fites del gènere com les sagues ‘Saw’, ‘Insidious’ o ‘L’expedient Warren’, però la gran artífex de l’adaptació televisiva d’‘Archivo 81’ és la ‘showrunner’ Rebecca Sonnenshine, productora executiva i guionista de la formidable ‘The Boys’.

Estilitzada en el tema visual, complexa en la seva estructura de trencaclosques amb les seves diverses línies temporals, la sèrie relata els avatars de Dan Turner (Mamoudou Athie), un restaurador de pel·lícules que rep un misteriós encàrrec: recuperar el contingut d’unes cintes de vídeo cremades que havia gravat una jove documentalista, Melody Pendras (Dina Shihabi), abans de desaparèixer el 1994 després d’un esfereïdor incendi a l’edifici Vasser de Nova York.

Entre el terror psicològic i el drama (el trauma) familiar, els directors Rebecca Thomas (‘Stranger things’), Justin Benson & Aaron Moorhead (‘El infinito’) i  Haifaa Al Mansour (‘Mary Shelley’) aniran combinant el temps actual, amb la seva asèptica textura d’imatge digital, i el temps passat del 1994, amb la granulada (i inquietant) textura analògica de les cintes gravades per Melody amb la seva Sony Handycam domèstica. Un clima fred de cangueli i desassossec, de vegades de deliri incontrolat, en el qual té molt a veure la incòmoda banda sonora de Geoff Barrow (Portishead) i Ben Salisbury, estrets col·laboradors d’Alex Garland, per a qui van compondre els ‘scores’ de ‘Ex machina’, ‘Aniquilación’ i ‘Devs’.

Una mitologia pròpia

‘Archivo 81’ es construeix entorn d’una sèrie de capes superposades en les quals cada element juga un paper essencial fins al punt de constituir una peça clau al trencaclosques que el personatge de Dan Turner intenta recompondre.

Hi ha un càntic d’invocació maleït, unes màscares a l’estil‘Eyes wide shut’, reunions clandestines al soterrani i objectes que semblen contenir un estrany simbolisme. A poc a poc s’aniran revelant els misteris que tenen a veure amb un culte demoníac, un moviment pictòric anomenat ‘Receptores de espíritus’, una pel·lícula ‘snuff’ i una pols còsmica que, en forma de floridura, creix a l’edifici i provoca al·lucinacions i que procedeix d’un cometa que pren el nom del barquer que condueix les ànimes a un altre món, Caront.

‘Archivo 81’ es nodreix d’una rica mitologia en la qual trobem bruixes (les Baldung), un dimoni (Kaelego), una societat secreta dels anys 20 (la Iris Vos) i un edifici maleït (el Vasser) que és la porta cap a un altre univers paral·lel en el qual el temps es paralitza. Rituals, mèdiums, fantasmes, horror espacial, espiritisme, protocine, lectures de tarot i llegendes. En definitiva, un cúmul de components capaços de generar un univers boig molt pertorbador, amb àmplies possibilitats de comptar amb una segona temporada pel final obert de la primera.

L’infinit còctel de referències

El col·leccionisme és present des de les primeres seqüències, ja que Dan es dedica a recopilar tot el material de VHS que pot i, alhora, treballa en un Museu d’Imatge (per això se citen rareses com ‘Flash Gordon conquista el Universo’, del 1940, per restaurar), el ‘lobby’ del qual es troba adornat amb escenes de pel·lícules de Meliès, el primer director que ens va submergir en el tema fantàstic.

A casa seva, el protagonista té cintes que van des de ‘El más allá’, de Masaki Kobayashi, a ‘La cosa’, de John Carpenter, passant per ‘Trauma’, de Dario Argento, i pòsters de ‘House’, de Nobuhiko Ôbayashi, ‘Diabolic’, de Mario Bava, i ‘Solaris’, d’Andréi Tarkovski, pel·lícula que trobarà en el búnquer on restaurarà les cintes cremades; igual com ‘Nihm, el mundo secreto de la Sra. Brisby’, que va pertànyer a Melodie Pendras i la història de la qual conté algunes claus que apareixen en la mateixa sèrie.

En l’arquitectura narrativa es poden rastrejar influències clares a ‘La resplendor’ o ‘La llavor del diable’, a ‘Candyman’, ‘The twilight zone’, ‘Expediente X’, ‘Fringe’ o  ‘The ring’; i autors de terror com H. P. Lovecraft, Edgar Allan Poe o més recents com Mark Z. Danielewski i la seva novel·la ‘La casa de las hojas’. ‘La divina comèdia’ està fins i tot present en els noms dels personatges i en el seu simbolisme a través d’un progressiu descens als inferns. A més, resulta preciosa la connexió que s’estableix entre Dan i el seu pare a través del cine artesanal de Ray Harryhausen.  

La fascinació per la imatge analògica

‘Archivo 81’ és una mostra altament sofisticada de la fascinació que, en plena era digital, desperta la vella tecnologia analògica: les cintes de VHS, els magnetoscopis Betacam o les videocàmeres Handycam, amb les seves textures granuloses, les seves interferències electromagnètiques i el seu soroll de fons com a colpidor suport de misteris insondables. La sèrie, casualment o no, coincideix en el temps amb dues mostres més de terror analògic, les pel·lícules ‘Censor’ (Prano Bailey-Bond, 2021) i ‘Broadcast signal intrusion’ (Jacob Gentry, 2021), totes malsons metalingüístics en els quals els seus protagonistes treballen amb enigmàtiques cintes de vídeo VHS que amaguen tota mena d’horrors atàvics. 

Confrontada a l’exquisida neteja de la imatge digital, la bruta rudesa de la imatge analògica és una via expressiva òptima per als arcans d’un altre món. Avui, potser encara més que al seu dia, continua resultant esfereïdora l’aparició de Sadako a través d’una pantalla de televisió inundada de soroll blanc a ‘The ring’ (Hideo Nakata, 1999), o l’abrupte final, càmera analògica en mà, de ‘El projecte de la bruixa de Blair’ (Daniel Myrick i Eduardo Sánchez, 1999). En aquest sentit, ‘Archivo 81’ explota de forma sublim aquest abisme entre el que és vell i el que és nou a través de l’experimentació visual i el contrast, i la fascinació, quan no el fetitxisme, per la tecnologia retro dels anys 80 i 90 per a la gravació d’imatges.

De tornada als 90

Notícies relacionades

La primera temporada d’‘Archivo 81’ acaba amb un detall ‘creepy’: de fons, s’escolten les notícies en una televisió anunciant la mort de Kurt Cobain. La línia temporal que correspon amb la investigació de l’edifici Visser se situa a mitjans dels 90, una època que sembla haver-se recuperat a tall de ‘revival’ després del ‘boom’ dels vuitanta ‘post Stranger things’ (Netflix). És una cosa que demostra la recent estrena de ‘Yellowyackets’ (Movistar+), en la qual apareix també un pòster de Nirvana en el primer capítol, o ‘Nuevo sabor a cereza’ (Netflix), ambientada en un estrany Los Angeles d’aquell temps anterior als dosmils.

En totes aquestes, la cultura pop que va definir aquell moment es converteix en una forma de contextualització que en part té a veure amb l’esperit juvenil de les propostes. Així, les seves bandes sonores s’omplen de ‘hits’ que intenten capturar l’esperit de la dècada, així com tota una infinitat de recursos que ens remunten a l’últim període predigital de la història. Resulta curiós que, des del principi, el Dan estigui buscant cintes de VHS i que sigui l’únic que en tingui a casa seva, com si d’alguna manera estigués atrapat en els noranta com un estat mental.

Temes:

Netflix Sèries