Crítica de ‘The other two’: divertits segones files de la cultura pop

Potser perquè la comèdia encara es considera menys important i necessària que el drama (tremenda equivocació), la fabulosa ‘sitcom’ ‘The other two’ ha tardat gairebé tres anys a estrenar-se a Espanya; als Estats Units es va anunciar al setembre la seva renovació per una tercera temporada. 

I això que la sèrie era d’important pedigrí: parlem d’una creació de Chris Kelly i Sarah Schneider, guionistes en cap de ‘Saturday night live’ entre el 2016 i el 2017 i part dels equips de ‘Broad City’, en el cas de Kelly, i ‘Màster of none’, en el cas de Schneider. Després de deixar ‘SNL’, però encara apadrinats pel seu excap Lorne Michaels, van dissenyar aquesta irresistible sàtira de la cultura pop moderna i dels cada vegada més ràpids i histèrics cicles de la fama, aquest concepte completament redissenyat per Internet.

Heléne Yorke i Drew Tarver encarnen Brooke i Cary, dos germans mil·lennistes (sí, són mil·lennistes, ho van mirar a Google) amb un present molt diferent al que un dia van somiar. Ella va ser ballarina professional d’adolescent, però ara es mou per la vida amb pas matusser i dorm als pisos que només hauria d’ensenyar. Ell treballa com a cambrer (¡i ballarí de flashmob!) mentre espera en va la seva Gran Oportunitat com a actor. Tot i que una mica desafortunats a la feina, en amors... encara van pitjor. Cary està corprès del seu company de pis, que es deixa estimar de tant en tant, però assegura ser plenament i purament hetero. Ha! 

La seva vida farà un gir brusc quan el seu germà Chase (Case Walker), de 13 anys, es converteix en estrella pop de la nit al dia gràcies a una mare helicòpter (Molly Shannon), però, sobretot, als capricis de la viralitat. No està clar si tanta fama és merescuda: el seu vídeo (’Vull casar-me amb tu en l’esbarjo’) porta flashbacks de l’inefable cas ‘Friday’ de Rebecca Black. Amb només una cançó, ChaseDreams (aquest és el seu inspirador àlies) trobarà representant musical en el sibil·lí Streeter (Ken Marino), que rima amb Scooter, és a dir, Scooter Braun, el polèmic exmànager de Taylor Swift. Mentre Brooke i Cary s’acoblen a l’èxit del seu germà, se succeeixen cameos dels famosos més diversos, paròdies ploroses que fan plorar de riure (aquell moment ‘Call me by your name’) o al·lusions constants a ‘realities’ de l’estil de ‘Mujeres ricas de Beverly Hills’. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

‘The other two’ és efectiva com a comèdia d’embolic, però és encara més disfrutable si es participa en el joc de picades d’ullet que proposen Kelly i Schneider. La sèrie és clara conseqüència d’una relació obsessiva d’amor i odi, potser sobretot amor, amb la cultura pop del nostre temps, accelerada, complicada i intrínsicament lligada al zeitgeist ètic. Com més frenètica i surrealista, pot recordar el fals documental ‘Popstar’, una altra creació d’uns còmics lligats a ‘Saturday night live’: The Lonely Island. Quan la idea sembla més aviat explorar l’estranya soledat de viure al cim, o uns quilòmetres per sota, com Brooke i Cary, gairebé es pot intuir que els creadors han llegit ‘La cançó d’amor de Jonny Valentine’, la perfecta novel·la sobre un sòsia de Justin Bieber que Teddy Wayne va publicar fa gairebé una dècada. 

Ara falta saber si Comedy Central es decidirà a encadenar el final de la primera temporada amb l’estrena de la segona i si quan arribi la tercera tindrem ràpidament els episodis a la safata d’entrada. Perquè no es pot permetre que, fora dels Estats Units, una cosa com ‘The other two’ segueixi en un segon pla, com la seva gran parella protagonista.