‘Allen v. Farrow’, el testimoni de Dylan Farrow contra Woody Allen

Des d’una certa distància, l’objecte d’estudi d’‘Allen v. Farrow’ podria semblar més limitat: la docusèrie que HBO estrenarà dilluns, dia 23 de febrer, aborda l’acusació d’abús sexual de Dylan Farrow contra el seu pare adoptiu, Woody Allen. Però mentre començava a investigar, el tàndem de cineastes va descobrir que aquesta història particular podia servir-los per parlar de patrons generals; d’un tema, l’abús sexual intrafamiliar, que molts supervivents els havien demanat que toquessin algun dia.

La protagonista d’‘Allen v. Farrow’ és una presumpta supervivent d’abusos sexuals, Dylan Farrow, amb ànim de parlar alt i extens: «Havia decebut la nena que vaig ser quan no en vaig poder parlar. Tant de bo hagués sigut més forta i no m’hauria desplomat sota la pressió», explica. «Necessito demostrar-me a mi mateixa que ho puc afrontar».

També parla la seva mare, Mia Farrow, una mica a desgrat. Segons va explicar Ziering a ‘The New York Times’, al principi no havia de parlar davant la càmera; quan es va decidir a fer-ho, va agafar prestada la camisa de la productora. «Em preocupa que quan aquest documental s’estreni, torni a atacar de nou», explica Mia. «Farà tot el que faci falta per salvar-se a si mateix». El director de ‘Manhattan’ no va contestar a les peticions d’entrevistes. Escoltem la seva versió, però només a partir de fragments de la versió en àudiollibre d’‘A propósito de nada’.

1992, l’any del descobriment

En els primers episodis es recorden les trajectòries artístiques de Woody Allen i Mia Farrow i com aquestes es van creuar en tretze pel·lícules durant els dotze anys que van ser parella. Dins i fora de la indústria, la seva unió semblava envejable. Tot i que Mia ja tenia set fills quan es van conèixer, van acabar adoptant una nena i un nen, Dylan i Moses, i van tenir un fill, Satchel, que es va canviar el nom a Ronan després de la separació dels seus pares.

Dylan era la favorita de Woody. Fletcher, tercer fill de Mia amb el director d’orquestra André Previn, recorda en la sèrie com, durant un viatge per Europa, la nena es va deixar un os de peluix en un hotel i el seu pare va pagar un bitllet de primera classe només perquè l’osset arribés fins al següent país de la ruta. Les seves mostres d’afecte cap a la nena, segons testimonis recollits en la sèrie, podien arribar a ser sufocants i massa íntimes.

Qualsevol indici d’harmonia familiar va esclatar el mes de gener del 1992, quan Farrow va descobrir a l’apartament d’Allen unes fotos de nus de Soon-Yi, una altra de les seves filles adoptives, en aquell moment universitària de primer any. L’estiu d’aquell mateix any, Dylan (7 anys) va assegurar que el seu pare havia abusat sexualment d’ella.

Allen es va referir a aquesta acusació com una mentida ideada per Mia per venjar-se d’ell per la seva relació amb Soon-Yi. Després d’investigacions a Connecticut i Nova York, no va ser acusat de cap crim, però el treball de Dick i Ziering (acompanyats per la productora Amy Herdy) posa en entredit l’anàlisi pericial realitzada per la clínica Yale-New Haven. Els directors els va xocar, per exemple, que totes les notes preses durant les entrevistes a Dylan Farrow (ni més ni menys que nou al llarg de set mesos) fossin destruïdes. Segons la tesi del documental, hi hauria hagut un gran intent d’encobriment: «Gent amb poder va ser capaç d’eliminar el cas», diu Gloria Steinem a la sèrie. D’altra banda, Frank Maco, un fiscal de Connecticut, no va presentar càrrecs per, segons explica, no haver de fer passar per un judici tan mediàtic una nena ja molt esgotada.

Canvis en la cultura

Canvis en la culturaDurant molt temps, ni Dylan, ni la seva mare, Mia, ni els seus germans van parlar de tot allò. Però les seqüeles de l’escàndol es van fer notar en totes aquestes vides. Mentrestant, Woody Allen va continuar enllaçant projecte rere projecte i rebent nominacions als Oscars. Més difícil ho ha tingut des del 2014, l’any en què Ronan Farrow, a la llarga reporter estrella del #MeToo, va contraatacar contra el tribut dels Globus d’Or al seu pare amb un tuit acusatori i, poc després, Dylan va publicar una carta oberta en el ‘New York Times’ sobre els presumptes abusos.

En la sèrie, sentim Dylan llegir aquesta carta en veu en off. Però també l’escoltem explicar la història a la seva pròpia mare en un vídeo rodat poc després de les acusacions; és la primera vegada que aquest vídeo –la prova definitiva de l’autenticitat o la falsedat dels abusos, segons a qui es pregunti– surt a la llum pública. Altres proves airejades a ‘Allen v. Farrow’ són converses amb Woody Allen que Mia Farrow va gravar de forma secreta.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

‘Allen v. Farrow’ és, més enllà d’un drama amb noms propis, una immersió en tot el que envolta les acusacions d’abús sexual dins de la família: es recorda l’estranya facilitat de la societat i els jurats per creure en la histèria d’una dona abans que en els abusos d’un home; o l’excessiu homenatge cap al concepte de la síndrome d’alienació parental, esgrimida en molts casos en els quals s’acaba donant la raó al pare abusador.

De la mà de crítiques de cine, periodistes culturals i escriptors, Dick i Ziering exploren igualment la nostra dificultat per reconèixer els possibles crims de gent que admirem i a qui devem, potser, una part de la nostra identitat. S’ha de veure si ‘Allen v. Farrow’ aconsegueix trontollar algunes seguretats o és una cosa que molts admiradors del director ni tan sols es plantejaran veure.