CRÍTICA | 'The Eddy': la vida és música i viceversa

Als crèdits de ‘The Eddy’ es pot llegir, en francès, «creada per Jack Thorne», però el prolífic i talentós guionista deu haver fet atenció als suggeriments de Damien Chazelle, director dels dos primers episodis i productor executiu. Com les seves celebrades ‘Whiplash’ i ‘La ciudad de las estrellas (La La Land)’, aquesta minisèrie està banyada en vibracions jazz i inclou entre les seves preocupacions el cost personal de la recerca de l’excel·lència, d’anteposar l’art als sentiments.  

El paisatge no és Nova York ni Hollywood, sinó el 12è districte de París, on el pianista nord-americà Elliot (André Holland) i el trompetista àrab Farid (Tahar Rahim) lluiten per mantenir obert el club de jazz del títol. El primer lidera la banda resident, en la qual canta la seva nòvia d’anada i tornada, Maja (Joanna Kulig), un detall capaç de convertir qualsevol correcció, o pitjor, crítica ferotge, en una cosa personal. El segon, encarregat dels comptes, ha fet negocis tèrbols i deu a gent inapropiada. Per si aguantar tot això no fos suficient, Elliot ha de vigilar els moviments de la seva díscola filla adolescent, Julie (Amandla Stenberg), nouvinguda a la ciutat per formar-se en una escola internacional.

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

‘The Eddy’ no es limita a la fosca pulcritud de molta producció de suposat prestigi. Sí, sovint es mou en la foscor, en la nit, però ho fa al seu ritme, deixant que els personatges respirin veritat i buscant un fluir orgànic per al desenvolupament de les situacions. Que a la sèrie es parli en anglès, francès i àrab, sense una predominància clara, ajuda a crear sensació de submersió. La càmera es mou molt, i el que resultarà familiar per a un devot dels Dardenne  podria arribar a ser incòmode per a l’espectador no previngut. És un estil visual coherent amb l’ambient musical de la sèrie; com el jazz, no és en realitat caòtic, desordenat ni anàrquic, entre altres coses perquè el muntador inicial és Guy Lecorne, habitual de Claire Denis. 

Moltes ficcions audiovisuals estan carregades de música, però en poques compleixen realment una funció narrativa. A ‘The Eddy’, les cançons (majoritàriament compostes per a l’ocasió pel megaproductor Glen Ballard) semblen tan importants com els problemes personals, laborals o criminals d’Elliot, Julie, Maja i la resta del ‘dramatis personae’; les cançons i les vides es reflecteixen, comenten i retroalimenten. Aquest cronista només ha tingut permís per escoltar mitja cara d’aquest disc, però pensa arribar fins a l’últim tall quan pugui.