'Derry girls', l'humor en temps de guerra a Irlanda

A començaments de l’any passat, la sèrie de Channel 4 ‘Derry Girls’ va demolir expectatives a l’oferir tot el que no s’espera d’una història situada a Irlanda del Nord en l’època dels Troubles (a la tercera dècada, els 90, per ser precisos): sentit de l’humor, dones que no són víctimes... El públic britànic va respondre a la proposta, sobretot a Irlanda del Nord, on es va convertir en la sèrie més exitosa de la història. Però la creació de Lisa McGee (‘Raw’, ‘London Irish’) també va calar fora de les illes, després que Netflix es decidís a estrenar la primera temporada gairebé un any després.

L’arribada a Netflix, aquest divendres de la segona temporada (amb només cinc mesos de diferència respecte al Regne Unit) és digna d’un galimaties. Tot el galimaties de les seves heroïnes adolescents, que malgrat el títol de la sèrie en realitat no són només noies.

L’heroïna principal és Erin Quinn (Saoirse-Monica Jackson), que es creu una geni de la literatura, però sol rebre senyals que refuten aquesta idea. L’acompanyen en el seu intens dia a dia la seva excèntrica cosina Orla (Louisa Harland), aquest grapat de nervis gai anomenat Clare (Nicola Coughlan), la sempre febrosa Michelle (Jamie-Lee O'Donnell) i el cosí apocat anglès d’aquesta, James (Dylan Llewellyn), el nou noi de l’escola catòlica per a noies Nostra Senyora de la Inmaculada. El nou i l’únic.

James no rep tantes atencions com reprimendes, més que res pel simple fet de ser anglès. L’amor més dur el rep de la seva pròpia cosina. En el tercer capítol de la primera temporada, mentre el grup estudia per a un examen d’història, se li ocorria dir en veu alta: “No diferencio les rebel·lions de les sublevacions”. I la seva cosina contestava: “¿I de qui és la culpa? Si haguéssiu deixat d’envair-nos, no tindríem tanta cosa per estudiar. Putos anglesos”.

Pel que sembla, així de directes poden ser a Derry. En aquesta comèdia, gran part de l’humor neix de les brutalitats que es dirigeixen uns éssers estimats als altres. La mare de l’Erin (Tara Lynne O’Neill) al seu marit (Tommy Tiernan). El pare de la mare de l’Erin (Ian McElhinney) al seu gendre. Totes les ‘girls’ unes a les altres. Tots es diuen les pitjors coses, però alhora no costa res apreciar la fortalesa dels seus llaços; una emoció poderosa, en algun cas producte del context històric, pot aparèixer per sorpresa, agafar-te per l’espatlla i no deixar-te anar fins a dies després. En 20 minuts, un episodi de la lleugera ‘Derry girls’ condensa més vida que moltes temporades completes de sèries que se les donen d’importants.

Notícies relacionades

La història de Gervasi Deferr fa ‘el gran salt’ definitiu a la pantalla amb Óscar Casas

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

Tot hi resulta efectiu i màgic, el resultat de la suma de guions que és orfebreria còmica i transpiren autenticitat i sentit de lloc (McGee, la creadora, s’ha basat en les seves pròpies experiències adolescents a Derry durant els 90); la direcció necessitaMichael Lennox, i uns joves actors sorprenents, de química explosiva, que segurament veurem a molts llocs en els pròxims anys. La segona temporada resulta, si és possible, encara més efectiva i màgica, sobretot en els episodis dedicats a sengles excursions per entendre’s amb nois protestants o veure un concert de Take That. O, com diu la mare de l’Erin, This And That.

La música és capital a ‘Derry girls’ i serveix per reforçar no només el component nostàlgic, sinó també la comicitat: vegeu l’ús recurrent de les arrencades de ‘Saturday night’ de Whigfield (“¡dee dee na na na!”) o ‘All that she wants’d’Ace Of Base  per reforçar, respectivament, l’aura de deliri i el suspens. Tot encaixa, tot flueix i et desencaixa.