Infermeres de pràctica avançada: «Volem més remuneració per la nostra especialitat»

En els últims anys, l’especialització, representada en la figura de les infermeres de pràctica avançada (EPA), s’ha anat obrint camí en el camp de la infermeria, cosa que reflecteix l’afany de donar resposta a les diferents necessitats dels pacients, cada vegada més envellits. També és una prova de la complexitat d’una professió que, arran de la crisi sanitària, no només s’ha revelat necessària, sinó també imprescindible. Aquest 12 de maig se celebra el Dia Mundial de la Infermeria. Anna Herraiz és infermera en pràctica avançada a la Unitat de Lesionats Medul·lars de l’Hospital de Traumatologia i Cremats de Vall d’Hebron. «Les infermeres de pràctica avançada són aquelles que tenen l’experiència, és a dir, que tenen més coneixements», explica Herraiz. Les EPA són professionals d’infermeria amb un enfocament especialitzat, capacitat i coneixement per prendre decisions complexes i una àmplia pràctica. Tenen una especialització de màster universitari. ¿Cobren més per tenir aquesta especialitat?«No. No tenim més remuneració per aquesta especialitat, i aquesta és una de les nostres reivindicacions», defensa Herraiz.

Lesionats medul·lars

La feina d’aquesta infermera consisteix a evitar que els malalts amb lesions medul·lars tinguin lesions fora de l’hospital. «I quan són dins de l’hospital, formo les meves companyes en la prevenció d’aquestes nafres», afegeix. El 2013, va entrar en la primera infermera de pràctica avançada a l’Hospital de Traumatologia de Vall d’Hebron. L’hospital compta amb l’especialitat d’Herrainz des del 2018, si bé ella està treballant amb lesionats medul·lars des del 2006. «Aquestes especialitats es van creant en funció de les necessitats dels malalts, per fer la continuïtat de les cures fora de l’hospital», diu Herraiz.

Les lesions medul·lars són una patologia molt desconeguda que, com explica aquesta infermera, espanta molt la gent. Per això passa sovint que els malalts amb complicacions lleus acudeixen a l’hospital. «I de vegades no és necessari. Per això tinc un ‘feedback’ amb els CAPs de la zona i amb centres sociosanitaris que necessiten ajuda amb les cures d’aquests pacients», relata.

Herraiz, que ha rotat per tot l’hospital, afirma que li agrada treballar en aquesta unitat, malgrat que és «dura» perquè els pacients que hi són no es recuperaran. «Faran una vida més o menys adaptada, però no tindran la vida que tenien abans. És fer una aturada i començar a viure d’una altra manera, i això de vegades no és fàcil». El perfil dels malalts és molt variat, des de gent molt jove a gent molt gran. «La implicació emocional és molt alta». La feina d’Herraiz també consisteix a adaptar el malalt a fer vida fora de l’hospital, ja que molts espais no estan adaptats per a aquests ciutadans.

El testimoni

Notícies relacionades

«Com menys infermeres, més alta és la mortalitat»

Infermeres per al futur

Un d’ells és David Coca, de 45 anys. Es va quedar tetraplègic el 2017 després d’un accident de moto. És pacient d’Herraiz a la Unitat de Lesionats Medul·lars. «M’ha ajudat a guanyar molta llibertat perquè, quan vaig sortir al carrer, m’ho vaig trobar tot de nou», relata Coca. Ell, per exemple, es passava pràcticament cada setmana a les Urgències del CAP. «Ajudat per l’Anna [Herraiz] vam haver d’ensenyar a la infermera i el metge del CAP com s’havien de fer les coses perquè desconeixien totalment la lesió medul·lar. No sabien què fer», explica.

Per a ell, el més important que ha après amb la seva infermera és saber el que li passa, quan li passa i per què li passa. «Per exemple, quan tinc més espasmes del normal o noto les cames molt calentes és perquè tinc infecció d’orina, per exemple», diu Coca. «No sento el dolor, però l’identifico d’una altra manera. I això m’ho han ensenyat aquí», acaba.