Al seu germà amb coronavirus
«Tornarem a estar junts, ja ho veuràs. ¡T’estimo molt!»
Les videotrucades amb familiars són el gran al·licient diari de molts malalts amb Covid-19 ingressats a l’hospital. El contacte amb els éssers estimats apaivaga la por i el dolor dels que passen les hores tancats entre quatre parets. EL PERIÓDICO entra en una ‘planta Covid’ de l’Hospital del Mar.
La il·lusió de tornar a retrobar-se amb la seva família els confereix l’impuls final, necessari per superar la Covid-19, a molts malalts ingressats als hospitals. Tancats durant dies, de vegades setmanes, entre quatre parets, el temps els passa lent, lentíssim. Ni tan sols les estimulants vistes al Mediterrani que tenen els pacients de la planta de Malalties Infeccioses de l’Hospital del Mar, dedicada íntegrament a la Covid-19, apaivaga la por i el dolor dels que passen allà les seves hores en solitud. Però hi ha alguna cosa al dia que trenca la grisa monotonia: la videotrucada de rigor amb els familiars. Això els canvia el rostre i l’ànim a molts. Per exemple, a Jordi Amill, de 65 anys, que s’ha passat els últims 20 dies ingressat a l’Hospital del Mar per coronavirus. Va aconseguir esquivar l’uci, però tot i així la malaltia l’ha colpejat amb força.
«¡Hola! ¿Com estàs?», li preguntava divendres a l’altre costat de la tauleta la seva germana Montse, asseguda al seient del cotxe. «Bé, avui molt bé», respon el Jordi des de la seva habitació de l’hospital. «Ja he sentit el teu missatge i jo te n’he deixat un altre. I ara estic a la cantonada de casa teva per controlar que estigui tot bé. ¡Que bé que et trobis millor!», li respon ella contenta. «I aquesta notícia que et trauran el monitor t’ha d’animar», afegeix ella. El Jordi està millorant tant que els sanitaris han decidit treure-li per fi el monitor d’oxigen a què està connectat des de fa setmanes. «¡I tant! Seria fantàstic que me’l traguessin», diu ell.
Jordi és un pacient que es fa estimar. Això diuen les infermeres que el cuiden. Fan broma amb ell tota l’estona. «Digues-li ‘adeu, fins demà’ a la teva germana, que tu has d’anar a comprar», li comenta una infermera. A l’altre costat se senten les rialles de la Montse, que interpel·la al seu germà: «Això de la separació física ho entenc perfectament. Però la tornarem a tenir, tornarem a estar junts, ja ho veuràs». I torna la infermera a la càrrega: «I més aviat del que penses. Jo ja em separo d’ell, que no el vull més com a pacient. Però com a amic, sí». Els germans s’acomiaden divendres per videotrucada. «Adeu, t’estimo molt, germanet», diu la Montse. «Jo també t’estimo», li respon el Jordi.
Aquest pacient, com gairebé tots els d’aquesta planta, no sap on es va contagiar. Està jubilat i va en cadira de rodes. Creu que potser es va infectar de coronavirus en algun bar, quan sortia a dinar amb els amics. «El pitjor de tot és la incomunicació amb família i amics. És el pitjor. I després la por del que passarà després. Perquè no se sap gaire cosa d’aquesta malaltia», explica el Jordi a EL PERIÓDICO. Ara està millor, però no sap quan li donaran l’alta. «Cada dia faig videotrucades amb la meva família. ¡I tant que m’alegren! M’envien missatges dels amics, que els estimo molt», afegeix. Aquest dilluns al Jordi li han donat per fi l’alta.
A l’altre costat del passadís de la planta d’Infeccioses de l’Hospital del Mar (l’hospital té quatre plantes dedicades a la Covid) hi ha José López, de 62 anys, que es va infectar fa cinc setmanes i el virus el va tenir a l’uci durant dues. Va estar intubat, sedat de bocaterrosa. Ho explica sense evitar emocionar-se. «Allà no ets tu. A poc a poc et despertes i et trobes que estàs tancat i que tot són xiulets. I, quan respires menys del que toca, comença a xiular... És un estrès acollonant. Gràcies al compromís de la gent d’allà... És un infern», explica el José. I qualsevol persona, remarca, és susceptible d’acabar a l’uci.
Si no, que l’hi preguntin a ell. Abans de contagiar-se, el José no tenia patologies, anava amb freqüència a la muntanya i estava en forma. «Aquest bitxo és traïdor. Quan te n’adones, ja t’ha creat una pneumònia. Jo no n’havia tingut una en la meva vida. I aquestes febres, només quan era petit», relata. En tot aquest temps, el José ha perdut un 15% del seu pes. I es cansa amb freqüència: «Vaig al lavabo i sembla que he pujat una muntanya». Demà li donaran per fi l’alta, però prefereix no generar-se expectatives. Vol viure «el dia a dia». «I ara més que mai. He tornat a viure. Quan et desintuben, et sents tan dèbil i la respiració és tan pesada, que no saps si tindràs forces per remuntar», recorda.
Igual com ell, es va contagiar la seva dona i la seva filla de 25 anys, amb qui viu. Però elles, afortunadament, han passat una Covid lleu. Ell no oblidarà el que ha viscut. «Al sortir de l’uci, vaig parlar amb la meva família. Va ser molt emocionant. Quan vaig ser conscient de tot això, pensava com ho haurien portat elles», explica amb la veu trencada.
Unes habitacions més enllà, Haroldo Baptistão, brasiler de 57 anys, celebra que ja li donen l’alta. Ha estat tres dies ingressat i ara torna a casa, on haurà d’estar sense sortir uns quants dies més. «Ara ja falta poquet. Estic content perquè he superat la Covid, ¡entraré a les estadístiques dels recuperats!», diu. Va començar amb símptomes 10 dies enrere. Els va passar tots: dolor al cos, febre, mal de cap intens, pèrdua de la gana, diarrea, nàusees. «La meva dona és a casa amb Covid també. Avui em reuniré amb ella», explica aquest home, que, malgrat l’alta, continua tenint pneumònia. «Avui ja me’n puc anar perquè la meva oxigenació està molt bé».
Tornarà a casa, sí, però més prim. «He perdut sis quilos», reconeix. I, com els altres malalts, tampoc sap com es va contagiar. «Sempre m’he cuidat molt perquè soc cardíac», explica.
Un any després, la pandèmia de coronavirus segueix provocant morts diàries (Catalunya n’ha registrat aquest dilluns un total de 38) i ingressos hospitalaris i a les ucis. A tot el territori hi ha 2.359 malalts en hospitals per Covid-19 (69 més que diumenge), dels quals 632 (sis menys que la vigília) estan a l’uci. A gran part dels que han tingut la malaltia de manera greu els ha canviat la vida, ja que arrosseguen seqüeles que no saben quant temps duraran. A l’horitzó hi ha llum: les diferents vacunes contra el virus. Però els retards en les entregues dificulten els plans de tenir a l’estiu el 70% de la població immunitzada com esperaven les administracions.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.