24 nov 2020

Anar al contingut
«He notat una solitud extrema»

FERRAN NADEU

«He notat una solitud extrema»

La Rosa, que té un trastorn mental arran dels abusos soferts en la seva infància, va participar en grups de recolzament virtuals

Beatriz Pérez

Per explicar el seu trastorn de salut mental, Rosa García, de 53 anys, es defineix com a «escoltadora de veus». «Tinc al·lucinacions auditives i visuals unes tres vegades per setmana des dels 18 anys. Veig llums de colors i molts insectes. En soc conscient quan em passa i sé gestionar-les. Sé que he de deixar-les passar», explica des de la seu d’Obertament Catalunya, a Barcelona, una entitat que lluita contra l’estigma entorn de la salut mental.

A la Rosa no l’avergonyeix explicar el que té ni per què ho té: «Vaig ser maltractada psicològicament i sexualment en l’entorn familiar durant la meva infància. Això és el causant de tot». Ho revela amb una fortalesa i seguretat en si mateixa que xoquen i alhora commouen. Les mateixes a les quals recorre per superar la tristesa causada per la pandèmia de la Covid-19, que està augmentant el nombre de persones amb trastorns mentals i agreuja la situació de les que ja en tenien un. Però no és el cas de la Rosa: ella no es permet caure. Res és comparable amb el que ja va viure.

«He fet una feina molt gran a nivell personal. Fins passats els 46 anys no vaig explicar res. Em va sortir una ràbia molt forta que em va empènyer a parlar. I vaig decidir fer-ho també per totes aquelles persones que encara no podien parlar dels abusos soferts dins d’un entorn que se suposava de seguretat», relata aquesta mare de dues filles de 21 i 17 anys.

La Rosa és un exemple que, per molt que es torci la vida, es pot sortir del pou. «Ara mateix tinc un entorn familiar molt tranquil. La meva parella va morir fa 10 anys i jo no puc caure perquè, si no, cauen les meves filles». Fa molt poc va crear un espai per als escoltadors de veus que es diu ‘El racó de Persèfone’, dins de l’associació Trebolmente. 

«Persèfone és una dona que viu sis mesos a la Terra amb la seva mare i els altres sis a l’infern amb el seu marit. Viu dues realitats diferents, una cosa que ens passa a moltes persones que som escoltadors de veus». ¿Per què no utilitza, per definir el seu trastorn, un diagnòstic psiquiàtric? «Perquè l’única etiqueta que em representa és la de ’supervivent d’abusos sexuals en la infància’», respon Rosa.

El confinament

La Rosa explica que el confinament el va passar «bastant bé». «La segona setmana les al·lucinacions van augmentar bastant. Però després es van tornar a estabilitzar», explica. «Quan va començar la quarantena, com ja em conec, vaig fer un replantejament de com afrontar-la. La vaig passar amb les meves filles. M’aixecava aviat cada dia, a les 8 del matí ja estava prenent el meu primer cafè. Treballava, feia el dinar... El problema és la gent que el va passar sola», opina.

Va aprofitar tant el temps, que precisament per aquella època va ser quan va crear Trebolmente, sorgit arran de diversos grups de recolzament virtuals amb què va estar treballant durant la quarantena. Va ajudar en grups de duel. «He notat molta solitud en la gent, solitud extrema. Gent que estava pendent cada dia d’a quina hora podia connectar-se per parlar», recorda la Rosa.

«Vaig decidir parlar per totes aquelles dones que encara no podien parlar dels abusos que van patir dins d’un entorn que se suposava de seguretat»

Aquesta persona que avui ajuda a altres a viure és la mateixa que va ingressar als 23 anys en un hospital psiquiàtric per un intent de suïcidi, tot just quatre anys després que comencessin unes al·lucinacions en les quals sentia una veu que li demanava que «no parlés d’ell», del seu abusador. Els intents de suïcidi, durant anys, van ser recurrents a la vida de la Rosa, amb entrades i sortides contínues d’hospitals. Alguna cosa canvia a partir dels 28 anys, quan comença a treballar a un bar i a guanyar diners. «Se m’obre una porta a anar-me’n de casa meva. I formo una família», rememora. 

Fins i tot amb altres pals posteriors, com la pèrdua sobtada de la seva parella, la Rosa va optar per la vida, tot i que «no és fàcil», en lloc de per la mort. «Quan sents que tot està perdut, pots decidir fer el que et vingui de gust. De vegades pensem que el suïcidi és la solució. ¿Què tal si ens plantegem que també és el moment de fer el que et vingui de gust, peti qui peti? Jo vaig decidir parlar dels abusos i no callar», reivindica. No es penedeix d’haver fet aquest pas.