La doble solitud dels sords pel coronavirus

El Sergio viu davant el mercat de la Trinitat Nova, en un dels barris més castigats de Barcelona, en un lloc amb una renda familiar set vegades inferior a la de Pedralbes, un veïnat amb què comparteix la Ronda de Dalt i poca cosa més. En aquests dies d’incertesa, com fa tothom, intenta estar al corrent de les notícies, de com avança la pandèmia, de l’evolució del confinament. El Sergio viu sol i és sord des dels set anys. Suporta un aïllament dins l’aïllament, ja que tot i que treballa i és una persona autònoma, les carències de la societat cap a les persones amb discapacitat solen fer-se més evidents en moments de crisi global. «Em sento com un ocell tancat a la gàbia, sense poder comunicar-me ni distreure’m amb ningú». 

El va atropellar una motocicleta i va patir un traumatisme cranioencefàlic. Una infància truncada que el va obligar, a ell i a la seva família, a adaptar-se a una situació nova, i en un moment en què la formació per al col·lectiu de persones amb discapacitat auditiva no era ni de bon tros l’acceptable. Ell ja tenia una base, «però hi ha moltes persones de l’època del franquisme i la transició que van tenir una educació molt deficient i avui tenen coneixements mínims de lectura i escriptura». 

Por de no tapar-se la boca

El Sergio sap llegir els llavis, cosa que li permet tenir un interlocutor davant i poder mantenir una conversa. Aquests dies de coronavirus li han complicat molt la comunicació. «La majoria de les persones fan servir mascareta. Els que em coneixen del barri, als comerços, se la treuen, però molta gent no ho fa per por del contagi», amb la qual cosa perd qualsevol opció d’interactuar. Només surt quan cal. A comprar menjar, la premsa i tabac. Es passa tot el dia a casa, intentant aplicar rutines que, admet, comencen a no ser prou per suportar la situació. Una espècie de silenci eixordador.

Pensa en les persones grans amb discapacitat auditiva, companys del Casal de Sords de Barcelona que viuen sols, perquè són vidus, o per la raó que sigui, i amb prou feines saben llegir o escriure, ni llegir els llavis. Tenen la televisió, sí, però les cadenes privades, diu, no fan pràcticament res per ells, i a la pública només hi ha la llengua de signes quan compareix algú important. Tenen, això sí, tres informatius al dia al 3/24. Però no, no es treu de sobre la sensació de viure un confinament de doble vidre. 

Llei sense recursos

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

Ana Martínez, portaveu de la Federació de Sords de Catalunya (Fesoca) recorda que la llengua dels signes va ser reconeguda pel Parlament el 2010 a través d’una llei. Però com passa amb tantes altres qüestions que toquen la cosa pública, la normativa «no es va acompanyar d’un pressupost» que permetés desplegar-la en condicions. «No pot ser que estiguem supeditats a la bona voluntat política», afirma. Les carències es noten en el dia a dia, però són encara més sagnants quan es produeixen situacions excepcionals, com és el cas. Va passar amb l’explosió de la petroquímica de Tarragona, al gener. «No es van assabentar absolutament de res...». Es va repetir amb el temporal Gloria, «quan altre cop van quedar exclosos de la informació». Ara sembla que s’ha fet un esforç i poden seguir les rodes de premsa dels consellers del Govern per actualitzar dades sobre la situació del confinament. Es queixen, no obstant, que la finestra amb l’intèrpret és massa petita.

¿I no poden llegir els llavis a través de la tele? No resulta gens fàcil, coincideixen el Sergio i l’Ana. Perquè s’estila poc el tipus de polític que té el discurs al cap, que no necessita papers i és capaç d’articular una compareixença partint de dues o tres idees, mirant a la càmera, vocalitzant. La majoria abaixen el cap constantment «i això fa que perdis el fil de la frase». «Buch és un expert a mirar els papers», diu la portaveu de la Fesoca. D’altres parlen molt de pressa, i els subtítols tampoc solucionen el problema, ja que, com assenyala l’Ana, moltes persones sordes més grans de 60 anys «no són capaces de llegir-los», entre altres coses, perquè en el seu moment els van educar en castellà. L’Ana admet que hi ha inquietud entre les persones del col·lectiu. Disposen d’una pàgina web en què tenen informació adaptada sobre la pandèmia, però no poden evitar certa sensació de menysteniment. Com la que nota el Sergio quan algú no es treu la mascareta perquè ell li pugui veure la boca.