El Verger del Mediterrani (6): Llacunes en el relat (Inspector Salvatierra) | Text i podcast

Una mica de calma. Les coses no són tan senzilles. El senyor Eduardo Díez tenia els dies comptats i ell mateix havia expressat el desig de morir. Va morir, doncs, i resulta que la senyora Carlota Sirvent, aprofitant-se de les circumstàncies, va disfrutar durant uns mesos d’una paga que no li corresponia. Per Déu, hi ha delictes molt pitjors. ¿Que la senyora Carlota Sirvent va ser l’agent causant de la mort del senyor Eduardo Díez? No n’hi ha cap dubte. ¿Que la víctima hauria mort de la mateixa manera, i pot ser que de manera molt més dolorosa, sense la intervenció de la seva dona? També.

¿Vostès tenen coneixement de quants crims s’arxiven sense resoldre? ¿De quants cadàvers esperen encara al dipòsit de cadàvers  ser reconeguts? ¿De quants desapareguts s’han difuminat en el no-res? Doncs això. Per descomptat que vam tenir els nostres dubtes, i per això vam interrogar la senyora Carlota Sirvent, i per això li vam assignar un seguiment que no va ser estricte ni radical. Per desgràcia, hi havia altres crims sobre la taula i no tenim pressupost per a escoltes telefòniques, ni res d’això. La vam seguir a la residència de gent gran, per si allà podíem indagar alguna cosa, i vam preguntar sobre ella i tots ens van dir que era una auxiliar modèlica i que tots els avis, fins i tot els que morien ennuegats, estaven encantats de la vida. Si s’hagués tractat d’una sociòpata, segur que hauríem trobat pistes en l’asil.

¿Hi havia coses en contra seu? Per descomptat. La ‘fugida’ d’una persona en les condicions en les quals estava el senyor Eduardo Díez era del tot improbable. Més encara. Inconcebible. I la possibilitat que la senyora Carla Poch hagués intervingut en el ‘viatge’ com a ajuda necessària, com així va denunciar la senyora Carlota Sirvent, s’esvaïa per moments. La sospitosa principal, doncs, era ella, però no teníem prou proves i, sobretot, no hi havia cadàver, que és el més decisiu en aquests casos. I vam haver d’abandonar les indagacions sense ni tan sols arribar a saber res del terreny al Verger del Mediterrani, que això sí que ens hauria ajudat.

Fins que va trucar a la senyora Maria Bellpuig i ens va informar sobre la cadira de rodes i sobre les flors a la cadira, i després vam començar a lligar caps i vam anar amb una excavadora a la parcel·la i allà ens vam trobar amb el senyor Eduardo Díez, pobre, que jeia al verger, i després ja tot es va saber, fins i tot la participació de Tomás, el jardiner, que estarà uns quants mesos sense connectar-se a Tinder.

En el fons, no obstant això, hi ha un dubte subjacent. ¿Estem parlant d’una persona sense escrúpols ni sentiments, desitjosa d’executar una venjança sense sentit, cruel i despietada, o pot ser que estiguem davant algú que simplement va veure l’oportunitat d’aprofitar-se de la situació, d’un fet que, tard o d’hora, seria ineluctable? Si la senyora Carlota Sirvent hagués pactat amb el seu difunt marit el comiat, ¿no estaríem davant la possibilitat d’un relat comú de víctima i botxí, amb certes irregularitats administratives, cert, però amb l’ànsia compartida de treure profit d’una cosa inevitable?

No em correspon a mi discernir sobre l’assumpte. Només dic que els assumptes s’han d’analitzar amb calma i amb l'ànsia de lligar caps. M’agradaria que Carlota Sirvent m’expliqués un dia els detalls del cas, les seves motivacions, el que va sentir al seu interior quan va cometre el crim, per què va tenir la necessitat de presentar-se de nou al lloc dels fets, fins i tot a risc de ser descoberta. Fins i tot m’agradaria saber si tenia consciència de la gravetat dels seus actes o si va actuar com una espècie de sacerdotessa, empesa per algun impuls que la resta dels humans desconeixem. 

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Bé, jo acabo aquí la meva intervenció en l’assumpte. I agraeixo, a l’escriptor que escriu aquest relat absurd, que m’hagi permès participar en la resolució del cas, tenir l’oportunitat de reflexionar sobre el bé i sobre el mal, endinsar-me en els foscos racons de l’ànima humana.