Fogueres (3): Quart pis | Text i podcast

L’endemà, quan la por ja se'ns havia passat i ja havíem recuperat les bicis, que havíem abandonat mentre fugíem, vam tornar al mas i vam veure que el gos era a l’altra banda de la tanca de l’hort. Li havia buidat un ull d’un cop de pedra, encara que el Samuel va dir-me que no ho sabíem segur, i que podria haver estat qualsevol altra cosa. Però jo sabia que havia estat culpa meva, i em va agafar una mena de vergonya i de fàstic veure la conca ensangonada i l’altre ull, marró i humit, que ens mirava amb menyspreu.

El gat continuava miolant i esgarrapant la porta un parell de pisos més amunt, i el llum de l’escala feia tac tac tac avisant que s’apagaria aviat, i jo passava la mà per la paret i comptava els esglaons, l’ampolla de llet feia un so ofegat, com algú que bevia. Si no s’havia fet malbé, aviat ho faria, i vaig enyorar la meva bossa amb el mòbil i la cartera, les claus de casa, trossets de normalitat.

Vaig treure el cap pel forat de l’escala i vaig veure una cua. Semblava que el gat era al replà següent. Potser m’havia sentit, perquè no només rascava, sinó que ara feia uns miols llargs i desesperats com si s’ofegués de pena. Vaig pujar els últims esglaons de dos en dos.

Era un gat gros i gras, i tenia les potes curtes, el pèl tigrat i els ulls grocs. Semblava vell perquè tenia la cua escapçada i els bigotis torts. Feia la cara seriosa dels qui ho saben tot i no els agrada esperar. Em vaig ajupir, als gats no els agrada que els parlin des de dalt.

–Hola.

El gat se'm fa fregar contra els meus genolls. Li vaig acaronar el cap. Tenia el pèl net, però raspava, com si a casa seva no el toquessin gaire. Va tancar els ulls i va roncar. Va estirar el coll i li vaig rascar la barbeta. Diua un collar amb un nom, Ministre, i una adreça, la de la porta que havia estat rascant. Havia deixat una xarxa de rascades a la fusta. Vaig aixecar-me i vaig tocar el timbre de la casa seva durant una bona estona, però no em va obrir ningú. Després ho vaig intentar amb la porta del costat, però tampoc va contestar ningú.

–Em sembla que no hi ha ningú, Ministre.

El gat em va mirar i va fer vibrar la cua. Vaig seure a les escales. No sabia quina hora era, però érem a l'estiu i mentre era a les oficines s’havia acabat de fer fosc, o sigui que devia ser l’hora de sopar. Vaig decidir que esperaria una mica. El Ministre es va asseure al meu costat amb les potes sota la panxa enorme, semblava un pa de motlle. El llum de l’escala es va apagar amb un clac sorollós, però el gat no es va immutar, era valent. A les fosques, vaig obrir l’ampolla de llet i en vaig posar una mica al tap. Se la va beure tota i n’hi vaig anar posant més fins que es va acabar mitja ampolla.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

Sentia els sorolls de l’edifici com si fos viu. El metall cruixia després d’un dia tan calorós. L’aigua passava per les canonades com un riu, pujava amunt i queia com una cascada. Sempre m’havia costat dormir i, quan érem tan petits que encara compartíem habitació, el Samuel m’ajudava, deia que la nostra casa era un vaixell navegant pel mig del mar. El metall que cruixia era la quilla avançant per oceans inexplorats; l’aigua de les canonades, les onades una nit de tempesta; la veu llunyana dels veïns, els mariners que preparaven un motí contra el capità...

Gairebé m’havia adormit escoltant aquells sorolls, com quan era petita, però un crit llarg i clar va baixar rodolant l’escala i em va despertar i va fer que m’alcés de cop.