Històries d'amants (7): El de la llosa
En Cugat és escriptor, però viu en una crisi creativa. Ell la descriu com una llosa de la qual no es pot desprendre. El seu estat depressiu l'aboca a una situació d'improductivitat que s'alimenta de les seves pròpies neures. És un cercle viciós.
Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor. /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Penso que no cal amoïnar-se per les coses que no poden ser. Això és el que vaig mirar de transmetre a en Cugat, que se’m desesperava cada vegada que em confessava que no podia escriure. Em deia que no hi havia res que li semblés prou interessant, que el món bé podia passar sense les seves novel·les, que havia perdut l’ànsia d’explicar històries, que patia una mena de dolor quasi físic –“com una fiblada”– quan s’asseia a la taula, amb la llibreta al davant, a punt d’escriure la primera paraula del que havia de ser el nou llibre. “No sé si ho entendràs” –em deia en Cugat– “però es una sensació terrible, i, ara, per exemple, quan et dic que és terrible no estic gens segur d’haver encertat l’adjectiu, perquè és massa fàcil dir terrible, que no vol dir res, quan podia haver dit desoladora desoladorao angoixant”.
Em deia que no hi havia res que li semblés prou interessant, que el món bé podia passar sense les seves novel·les
Amb això, amb aquestes sortides, en Cugat feia explícit el seu buit creatiu, que no sé si n’hauria de dir així, però a mi ja em va bé perquè ens entenguem. Confesso que no era gens agradable quan la cosa arribava a aquests extrems. No sé si l’entenia o no, però el fet és que, quan adoptava aquesta actitud, per mi sí que era com tenir una llosa al damunt, que és el que en Cugat deia sovint per referir-se a la seva incapacitat. “Tinc una llosa damunt del pit i no em deixa respirar. Com si estigués mort i enterrat, però encara amb l’ànsia d’aixecar-me i, amb forces que no sé d’on vénen, escopir aquesta llosa amb una potència extrema més enllà d’aquest cementiri de les idees, i saber que aleshores tot fluirà”.
Era molt difícil acostumar-se a un personatge així, sobretot quan li agafava un atac d’aquesta mena. Jo mirava de fer-li veure que l’única manera de superar el mal tràngol era tancar-se a l’habitació i no sortir-ne fins que el relat o el que fos tingués cara i ulls, o almenys una mica de perfil, encara que fos un retrat desdibuixat. I ell em deia que sí, però que la crisi era més profunda: “Cada vegada que te’n parlo tinc la sensació de cansar-te amb les meves cabòries, però al mateix temps el que et dic cada vegada s’acosta més a la realitat. No és una actitud adolescent o una posada en escena per infondre pietat o commiseració. No. Em xucla un tornado que se m’emporta cap al no-res de la creativitat”.
Era terrible, i tant se me’n fot si s’ha de dir terrible o dir-ne terrible és massa poca cosa. La qüestió és que viure amb un paio com en Cugat es feia insuportable, sobretot si estaves convençuda, com jo, que tot plegat ho feia amb la intenció de semblar interessant, de demostrar al món – i en aquest cas, el món era jo – que escriure volia dir estar subjecte a una disciplina fèrria, abraçar una devoció religiosa, absentar-se del món i lluitar en solitari contra el llenguatge.
Vaig aprendre que, quan se submergia en un d’aquests estats depressius, hi havia dues solucions. Animar-lo i dir-li que tenia molt de potencial i que només era qüestió de tècnica i de rigor; o convènce’l que ja no hi havia res a fer i que la vida tenia uns altres atractius i que, si no sabia ser escriptor, doncs que es dediqués a una altra cosa. Que no passava res, que era cert que el món podia passar sense les seves històries i que jo podia viure sense la merda de la llosa. La primera solució va deixar de funcionar, perquè tot allò que ell pontificava –la disciplina, la devoció, l’absència, la solitud– no era sinó un decorat. La mandra el dominava, una mandra colossal, un magma allà on anaven a parar, viscoses i lentes, les marees de la seva incapacitat.
Si sé que només em queda la literatura per recuperar-te, potser en aquell moment tornaré a veure la llum
La segona solució em va semblar, al final, la més encertada. No tens un do, ni has estat cridat per a la glòria, Cugat, fica-t’ho al cap, i no hi donis tantes voltes. S’ha acabat. Aleshores, quan la meva actitud va deixar de ser la de la mare amantíssima que perdona les febleses i es va convertir en una paret contra la qual en Cugat s’encastava, aleshores ell mateix em va obrir la porta de l’adéu. “Em sembla”, em va dir, “que és millor que ho deixem córrer. Si te’n vas i t’observo en la distància d’un amor impossible, si sé que només em queda la literatura per recuperar-te, potser en aquell moment tornaré a veure la llum, que no és ben bé veure la llum, perquè això és un tòpic, no sé si m’entens”.
I tant que el vaig entendre. Em va faltar temps per dir-li que, de fet, el que se n’havia d’anar ell perquè resulta que vivíem a casa meva. Anar-se’n amb les llibretes i les neures i les paraules i les lloses. I tota aquella merdeta. I després vaig conèixer en Màrius. El primer que em va sobtar d’en Màrius és que fos lector de poesia.
