Històries d'amants (6): El de l'epifania mística
L'Omar arriba a l'èxtasi gràcies a l'assoliment d'una consciència còsmica que percep després d'haver vist una pel·lícula de ciència ficció. Com si fos un coet, s'enlaira cap al cel. A la Terra, mentrestant, els gasos entren en combustió
Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor. /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“En l’instant precís en què tot això passi”, va dir l’Omar, “ens convertirem en una cosa així com unes volves de pols que es dissoldran en la gran immensitat de l’univers”. Era la mena de reflexions que aquest tipus feia en els darrers mesos que hem estat junts. Vull dir que tinc tots els arguments a favor per defensar la decisió de deixar d’anar al llit amb l’Omar (tot i que hi hem tornat, a vegades, unes quantes: el seu magnetisme és indesxifrable i perenne) i de compartir pis amb ell, perquè va començar a ser insofrible conviure amb un paio que no només deia coses com aquestes, sinó que se les creia i que, a més a més, en potenciava els efectes. És a dir, fins i tot anava a cursets i a conferències: des del budisme al camí espiritual de perfecció; des de la mecànica dels astres a la quàntica dels altres. I arribava a casa i et deixava anar coses com aquesta: “Tot el present és afirmat amb èmfasi tal com és”. Molt bé, endavant, no defalleixis, tu avança en aquest sentit que jo aniré just en sentit contrari. “És una màxima budista”, va dir l’Omar. “No et pensis que és poca cosa; et veig una mica displicent i sarcàstica”. No sé com ho veia, l’Omar, però el cert és que sí, que em semblava una bajanada còsmica, de l’alçada de les històries de volves de pols i de planetes on ha orbitat tot aquest temps.
Anava a cursets i conferències: des del budisme al camí espiritual de perfecció
Sempre hi ha un instant crític, un camí sense retorn, el precís moment en què tot naufraga. Saps que ja no hi ha marxa enrere, que tot s’escolarà sense remei per la claveguera, que el vaixell s’escorarà sense poder tornar a l’equilibri. Aquest dia va arribar de sobte, sense avisar. Érem a casa, estirats al sofà, i a la tele feien una pel·lícula antiga, L’increïble home minvant. Una beneiteria d’un paio que rep una radiació nuclear i descobreix que es va tornant petit, minúscul. No és que ho descobreixi, sinó que s’hi torna de debò, ja em diràs quina gràcia. I acaba vivint en una casa de nines fins que un dia, la seva dona, que fa el que pot, es deixa la porta oberta – no pas de la casa de nines sinó de la casa de debò on viuen els que no són minvants – i entra un gat. Un monstre per al pobre Scott, que és el nom del paio i que acaba al soterrani, i per a qui una minúscula fuita d’aigua és el Pacífic. Es fa tan i tan petit que un insecte esdevé un cuirassat. I cada dia més petit. I resulta que l’Scott té por de dissoldre’s en el no-res. Al final de la pel·lícula, en plena nit, mirant els estels, resulta que té un coi d’il·luminació. És tan petit que s’escola a través d’una finestreta amb reixes que dona a l’exterior i comença a divagar sobre la dimensió humana i sobre la punyetera grandesa de la creació.
Notícies relacionadesA aquestes alçades, l’Omar levitava. Es veia com si fos l’Scott dels nassos, això ho vaig saber més tard, quan vam fer un fòrum de la fotuda pel·lícula. “¿Ho has vist? Som aquest home, tots nosaltres, i el que és increïblement petit i el que és increïblement gran es troben, en un determinat moment, per tancar un cercle gegantí. He trobat la resposta a l’enigma de l’infinit. No hi ha principi ni final, continuarem existint, serem un no-res amb significat”. Buf. Buf. Reconec que aquí havia d’haver notat que alguna cosa no acabava de funcionar. Tot el que fins aleshores eren xerrades i conferències i frases solemnes dites sense pensar, tot això es convertia en una mena d’epifania mística, que no és que ho digui jo, sinó que ho va dir ell mateix: “Tu, he tingut una mena d’epifania mística”.
En aquests moments, fins i tot jo em dissolc en la gran immensitat de l’univers
M’havia d’haver plantat, però la sessió íntima que va venir després, l’Omar potser encara obnubilat per la descoberta, aquesta sí que va ser còsmica. Em vaig perdre en l’infinit del seu cos, que són coses que passen quan el misticisme es combina amb la gimnàstica. No em vaig adonar, en l’eufòria del llit, que aquella nit era l’anunci del final. Com passa amb els coets, que han de deixar anar tota l’energia cap avall per poder enlairar-se, amb la mateixa contundència, cap amunt, doncs això va passar. Que ell anava en coet cap a l’infinit i jo em quedava a terra amb tota la combustió de carn i escalfor que tenen les coses de la terra. Una energia, ho he de reconèixer, ja ho he dit, que s’ha tornat a trobar, de tant en tant, amb la seva petitesa celestial. En aquests moments, sense entrar en el fons de la qüestió, ens hem esmerçat a ser terrenals, i fins i tot jo em dissolc en la gran immensitat de l’univers. “És una joia del petit en l’il·limitat”, diu l’Omar, i jo penso que no sap la raó que té. I el faig callar i penso que no cal amoïnar-se per les coses que no poden ser.
