A la revolució amb xandall i en autobús

"Que es compleixi i s’acati", va ser el comentari de Maduro al conèixer la sentència, sabent que es treia de sobre una perillosa competidora. Des de l’altre costat de la gran bassa, Pedro Sánchez observa amb enveja uns jutges i tribunals veneçolans que aplanen el camí del Govern i dicten el que han de dictar per facilitar les coses al president, no com els magistrats espanyols, que s’entossudeixen a defensar la primacia de la llei, així no hi ha manera d’amnistiar ningú per seguir al poder.

Nicolás Maduro no és poca cosa. Em refereixo que fa 1,90, que si ja entre nosaltres és una estatura considerable, més ho és a Veneçuela, on els homes fan de mitjana 1,70. A Espanya hem de conformar-nos amb un Petit Nicolás i a Veneçuela el tenen XXL. El pes no he pogut esbrinar-lo, tot i que, així a ull, es diria que supera de llarg els 100 quilos, no sembla passar gana, el president veneçolà, això ho deixa per a bastants dels seus ciutadans. Per atenuar una mica aquest aspecte d’ogre amb què el va dotar la natura, llueix sempitern bigoti, un gegant amb bigoti es converteix en un bonàs que tothom voldria emportar-se a casa. Passa el contrari si el bigotut és de talla mínima, llavors l’ornament pilós el converteix en algú que tothom evita, penseu en Aznar. Paradoxes de bigotis.

A un li agradaria xerrar d’aquestes coses amb Maduro, i de moltes altres, des que ell mateix va fer públic un número de telèfon perquè els ciutadans puguin contactar amb ell.

-Aló, ¿qué hubo compadre?

–Bon dia, senyor Nicolás, li truco des d’Espanya. M’agradaria saber quant pesa.

–¡Chacho e’ mierda! ¿Qué mamadera de gallo es esta?

Governar per telèfon

A Veneçuela es governa molt a base de telèfon, ja Hugo Chávez va popularitzar un programa de televisió en el qual responia a preguntes dels ciutadans, Aló presidente, es va dir. Maduro ho fa sense televisió, així pot respondre en pijama i sabatilles, des de casa seva, sense que ningú ho noti. En la seva joventut va practicar el beisbol, jugant de pitcher, o sigui llançador, com Charlie Brown, l’amic de Snoopy. S’explica que un observador de les Grans Lligues li va oferir un contracte com a professional als Estats Units, cosa que mai li va passar al bo de Charlie Brown, a qui tot li sortia malament. Maduro va rebutjar l’oferta, de manera que va poder continuar a Enigma, una banda de rock on tocava el baix, malgrat treure dos caps als seus companys de grup. Mentrestant, es guanyava la vida com a conductor d’autobús a Caracas, una feina que implica, a més de portar el volant amb mà de ferro, obligar a baixar del vehicle a qui el mateix xòfer consideri elements indesitjables, experiència que li seria útil anys més tard, treballant ja de president.

Notícies relacionades

Sánchez comença a traçar el seu pla de regeneració per la justícia

¿Quin nivell de consens seria desitjable en una hipotètica iniciativa per regenerar la política?

No fa gaire s’ha sabut que l’Administració Trump va enviar agents encoberts a Veneçuela per intentar vincular l’entorn de Maduro amb el narcotràfic. En va, per descomptat. Dues característiques inherents als serveis secrets dels EUA són saltar-se el dret internacional i ser tan potiners que, a més de fracassar en els seus intents, aquests acaben sortint a la llum. Si a una droga es pot vincular a Maduro no és a la cocaïna, sinó al procés català, que és més dura.

Per a algú que es diu revolucionari, no tenir una revolució per recolzar és pitjor que per a un jonqui no tenir heroïna, per això vesteix xandall sovint. Així que va buscar arreu del món una revolució per recolzar, tal com van fer el Che i Fidel dècades enrere, però el món ha canviat i l’únic que va trobar per posar fi a la seva síndrome d’abstinència va ser un moviment classista, conservador, insolidari i covard en una cantonada de la mare pàtria, Espanya. No era el que buscava però s’hi va apuntar, què havia de fer, era la seva metadona. Va ser el més a prop que va estar el procés de tenir un sol reconeixement internacional.