"Si ets sempre al centre, et perds coses"

Hi ha pel·lícules que, zas, toquen un ressort universal. És el cas de Creatura, la pel·lícula d’Elena Martín Gimeno que es capbussa en el despertar sexual femení. Després de coronar-se com a Millor Pel·lícula Europea a Cannes, arriba amb 15 nominacions als Gaudí (aquesta nit) i quatre als Goya (dissabte vinent). En tots dos Àlex Brendemühl (Barcelona, 1972) està nominat a millor actor de repartiment, un intèrpret que l’encerta amb els tipus tèrbols, defensa amb solvència la comèdia i s’atreveix amb la sarsuela.

¿Per què fa el que fa?

Tinc una gran curiositat per conèixer la naturalesa humana i saber com funciona el món. Em vaig matricular a Periodisme, que em permetia entrar en universos a què no tenia accés, explorar què era ser un altre. Ho vaig deixar, però aquest és el punt de contacte amb la interpretació.

No és un plantejament egocèntric.

Sempre he mantingut un perfil baix, que m’ha permès ser el veí del costat. Però en 30 anys de carrera he tingut prou mostres de reconeixement. I, més important, he tingut feina i de qualitat, quan hi ha gent boníssima que ha acabat dedicant-se a una altra cosa. Cal saber sobreviure en aquesta jungla, controlant la teva exposició.

Una tasca d’equilibrista.

Tinc companys que busquen expandir-se i ocupar l’espai. Em fascinen, perquè m’agrada el show business, però només com a observador. Si ets sempre al centre, et perds coses.

Creatura, ara, és al centre.

¡No havia entrat mai a la quiniela dels Goya! A Aquelarre, de Pablo Agüero, els van nominar a tots menys a mi, i això que vaig pencar molt amb el personatge.

¿Què diria que ha passat?

Probablement, la gent ha empatitzat amb el pare que interpreto. Molts m’han dit: "M’has fet veure coses que em passen i no sabia com expressar".

Vostè, pare de tres, té dues filles.

Quan vaig llegir el guió, vaig reconèixer coses que m’havien passat: el vincle fort amb una filla, la incomoditat que provoca la seva sexualitat, la necessitat de protegir-la i la constatació de cagar-la. També jo he experimentat el pudor de parlar de la intimitat.

I pensar que el seu fort és donar vida a psicòpates i assassins...

La mirada freda, el silenci i la contenció m’han obert moltes portes, però si ensopega amb algun amic de l’escola li explicarà que era un catxondo. On més vaig aprendre va ser fent animacions, cridant l’atenció en una convenció de metges, per exemple. Hi ha una vocació constant de trencar amb la imatge que dono.

La imatge d’alemany que, en part, és.

Vaig anar al Col·legi Alemany i a la Comunitat Evangèlica Alemanya. Vaig tenir una formació de gueto alemany, però vaig voler subvertir el que s’esperava de mi. Crec que es nota en el meu sentit de l’humor, que té traces de síndrome de l’impostor. El tema és no donar-se gaire importància, fugir de la solemnitat.

¿També a l’hora de triar feines?

Cada vegada que m’arriba un projecte o que vaig a escriure alguna cosa, em pregunto: "¿El món necessita això?". Si la resposta és no, no ho faig.

¿Encaixa bé la frustració?

Sempre he pogut guanyar-me la vida amb això, però has d’aprendre a viure en la incertesa. Fa un parell de mesos el telèfon no sonava gaire, vaig començar a trucar als meus representants a Madrid, París i Berlín i va arribar la notícia de la nominació als Goya. Diria que el secret està en la sobrietat.

En aquest entorn mutant, ¿creu que es fa millor cine?

Hi ha un element pertorbador: l’excés d’oferta. A les pel·lis no se’ls dona temps per veure si funcionen. De sortida, han de tenir una cosa que faci que les xifres siguin estimables. Això fa que s’estandarditzi la visió de l’espectador, que espera formats reconeixibles. Per evitar la pressió, s’hauria de subvencionar un tipus de cine més arriscat.

Aquests dies tindrà a prop el ministre de Cultura, Ernest Urtasun. Aprofiti-ho.

Li vaig sentir dir que pensava augmentar les ajudes, però jo espero que ho faci amb les disciplines que el tenen més difícil, com la dansa, que és una gran oblidada. S’ha de recolzar l’art que no és sota el focus encegador del show business. I fer més sexi la cultura a les escoles. Llegir el Lazarillo està bé, però també El vigilant en el camp de sègol.

¿Amb qui es va iniciar vostè?

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Amb Hermann Hesse. Jo vaig comptar amb el privilegi que els meus pares tenien una bona biblioteca.

¿Col·locarà el Gaudí o el Goya a la seva biblioteca, si cauen?

Hi ha lloc al costat dels gaudís per Historias para no contar, de Cesc Gay, i per Las dos vidas de Andrés Rabadán, de Ventura Durall.