Suspens en ‘Filosofia Vergara’

L’han crucificat a les xarxes, que són l’altar modern on uns déus mandrosos ajaguts al seu sofà bevent cola destrossen prestigis o crucifiquen personatges públics.

Si jo fos Pablo Motos acomiadaria els meus guionistes, però la sospita general és que no està guionitzat, és que és així, és que són les seves preguntes, les seves inquietuds intel·lectuals (¿ets rossa natural?), el seu posat i la seva manera d’estar en el món. Un apòstol de la ranciesa que no obstant és capaç de fer entrevistes memorables, si bé cada vegada amb menys freqüència. Motos perpetra un programa amb altes dosis de masclisme, dretanisme i cunyadisme, cosa que ha de preocupar-nos molt. Però no perquè estimem la qualitat televisiva: perquè té una audiència massiva. I perquè entre tant isme hi falta surrealisme. A veure si és que som així, que tot i que amb penes i treballs, també el que subscriu s’ha quedat moltes vegades, fent zàping, embadalit una bona estona al programa, en lloc d’estar veient algunes d’aquestes imprescindibles sèries (porqueria) que "marquen una època" i "no et pots perdre" d’HBO, Netflix o similar.

El periodisme té moltes definicions i tot periodista amb certa edat, és una llei física, tendeix a pontificar sobre l’ofici segons més les seves creences que la seva pròpia experiència. Aquí en va una, una definició de periodisme: periodisme és voler escriure sobre Sofía Vergara i que t’encarreguin un text sobre Pablo Motos. Així de molest és Motos, que sopa amb mig país i que és a prop de trobar la fórmula definitiva perquè l’audiència sigui total, tota, incontestable: una tertúlia amb Joaquín, el del Betis, Sergio Ramos i Juan del Val. Per parlar de política, és clar. Amb Ortega Smith de tertulià ocasional, comentant tot el sexe dels àngels, si a Cela l’està tractant bé la posteritat o els avatars sentimentals de Julián Contreras o Rivera Ordóñez, posem per cas.

Premsa internacional

Vergara va venir a promocionar la seva sèrie Griselda, de Netflix, on fa de sanguinària traficant colombiana que original tot) –potser li envia uns sicaris, a Motos–, i es va allotjar al Four Seasons, gran hotel, amb un seguici que ni Pablo Escobar. Des d’allà es va desplaçar a les entrevistes i es va veure amb Pablo Motos. La resta no és història. Ni histèria. La crònica d’una entrevista anunciada. Vergara va estar llesta, àgil, amb desimboltura, empoderada, ràpida i amb més taules que el Teatro Real. No estava disposada a deixar-n’hi passar ni una. La productora d’El hormiguero va mirar que no es difonguessin les cleques a les xarxes socials però el combat dialèctic va córrer i va córrer fins i tot per l’assossegat i pureta Facebook i fins i tot la premsa internacional s’ha ocupat del tema. La premsa internacional sempre ha estat molt preocupada de difondre una mala imatge d’Espanya. Ara ha trobat un filó en Motos, per molt que a la vella Europa abundin els programes d’aquest tipus: un senyor o senyora que ve a ser entrevistat per promocionar la seva pel·li o sèrie i un senyoro preguntant per la roba interior. Sofía Vergara ha anat a la jugular, afirmava el Daily Mail, aquesta vella bíblia dels conservadors britànics que, de tant en tant, posa un ull al que passa a l’altre costat del canal de la Mànega.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

Falta un Hormiguero d’esquerres, se li acut a un, igual que als 90 la premsa conservadora deia que feien falta uns guinyols de dretes, en relació amb aquell mític programa de Canal Plus, Las noticias del Guiñol, en què Manuel Chaves deia "minolles" en lloc de "millones"; Hilario Pino afirmava "Buenas noches, noches", i Aznar i Bush confabulaven amb accent de Texas. El Hormiguero amb Sofía Vergara va fer un 17,1%, amb 2.357.000 espectadors. Molts d’aquests espectadors voldrien segurament veure Vergara més que Motos, però tregui vostè mateix les seves pròpies conclusions. Segurament el nostre prestigiós presentador el que en treu és que s’encén la metxa, l’audiència hi respon i més fusta. Més Sofía Vergara, no, deu pensar.

Ja li va passar fa temps una cosa semblant amb Charlize Theron. Qualsevol diria que a Pablo Motos no li proven les dones. O les entrevistes. No descartin que d’aquí unes dècades les seves es vegin a YouTube igual que ara veiem les que feia Soler Serrano a Borges, Pla o Cortázar. La posteritat és catxonda.