'Acqua alta' a BCN

Molin Giocattoli va tancar la botiga de joguines el 2007 després de 140 anys oberta al públic. Al seu lloc hi ha una botiga de records. A la llibreria Goldoni li van apujar el lloguer de 6.500 a 9.000 euros i, després d'una mobilització d'escriptors i veïns, fa mig any es va salvar, encara que reconvertida en la franquícia de la gran cadena que la va adquirir. Joe DiMaggio, Igor Stravinsky, el rei Faruk i Ernest Hemingway es van vestir a la camiseria San Marco, però el pedigrí no serveix de res per resistir un increment del 350% en l'arrendament mensual, de manera que l'any 2008 els propietaris es van batre en retirada cap a un local del carrer de Vallaresso, fora de les artèries turístiques de la ciutat. No, no és Barcelona. És Venècia, segons Thomas Mann l'encantadora «trampa per a forasters», la ciutat en la qual ja ha passat tot el que li podria passar a Barcelona si persevera en el monocultiu intensiu del turisme. Venècia és, juntament amb Las Vegas, l'apogeu màxim d'allò a què John Hanningan va dedicar un llibre, Fantasy City, una bíblia sobre la parctematització de les urbs modernes. Barcelona truca a les portes d'aquest club. Alguns experts diuen que ja és a dins.

Francesc Muñoz és geògraf, professor a Barcelona i periòdicament també a Venècia, on fa classes sobre gestió de les ciutats en l'era del turisme global. Vaja, que és l'especialista oportú en el moment adequat, just quan la llibreria barcelonina Documenta és el transsumpte perfecte del que li va passar a la veneciana Goldoni, o quan Joguines Monforte de la plaça del Pi ho és de Molin Giocattoli.

Hi ha una paraula encunyada recentment que sintetitza el mal que segons molts afecta Venècia i el nucli més turístic de Barcelona. És la urbanalització, la banalització de l'urbanisme. «Les ciutats es construeixen cada vegada més en funció del que els turistes esperen trobar-hi», resumeix Muñoz. Aquella febre recent en què tot alcalde volia un Guggenheim a la seva ciutat era urbanalització. Urbanalització són les noves cafeteries de Barcelona, amb els barrils suposadament portats d'ultramar i els sacs de cafè amb falsos segells d'importació. «Fins i tot decoren el local amb imatges en blanc i negre d'una joventut que no han viscut mai», subratlla Muñoz, com si fossin els replicants de Blade Runner, amb les seves fotografies de records inexistents, però que se suposa que enganyen els forasters.

GOTIFICACIÓ / Barcelona, de fet, fins i tot va ser pionera en això de la urbanalització quan a principis del segle XX, sota la batuta dels arquitectes que militaven a la Renaixença, va transformar el brut i vell centre de la ciutat en un barri gòtic impostat, de vegades de manera acusadament grotesca, com va passar amb el gairebé venecià pont del carrer del Bisbe. Ara es recullen els fruits d'aquella gegantina operació de cirurgia estètica. No són només les pernoctacions i la despesa mitjana per visitant. És molt més.

El desembre passat va ser el motiu d'enraonies a la ciutat el casament indi que la família Mittal va celebrar al MNAC. Barcelona ja va ser anys enrere un destí estrella per a comiats de solter, especialment d'anglesos de mal beure, però aquestes núpcies d'alta volada anunciaven una cosa diferent, el ganxo de la ciutat com a capital romàntica. També en això Venècia és un far interessant. «Gregory Peck i Audrey Hepburn no protagonitzarien avui Vacances a Roma. A Itàlia i en la cinematografia actual, Venècia és avui la ciutat dels enamorats», assegura Muñoz. Tant és així que tres de cada quatre casaments que se celebren a la ciutat dels canals són de parelles estrangeres. És la Bali de l'Adriàtic. Hi ha una potent indústria darrere d'això. La retransmissió per internet de l'enllaç per a la part de la família que no s'ha pogut pagar el viatge s'abona a part. Són uns 150 euros, per si algú hi està interessat.

Aquesta desproporció entre casaments indígenes i forans a Venècia té una relació directa amb una altra matèria altament sensible també actualment a Barcelona. L'any 1999, una nova normativa va facilitar a Venècia la reconversió de pisos particulars en apartaments turístics. Allò va ser un desori absolut. Venècia ha perdut en 40 anys la meitat de la seva població, però va ser a partir de l'any 1999 que es va accentuar aquest procés. Actualment són poc més de 50.000 els residents censats. La punxada demogràfica és un debat tan profund a Venècia que l'acqua alta, aquell fenomen meteorològic que periòdicament nega la plaça de Sant Marc, és cada vegada més sinònim metafòric de la permanent inundació turística.

¿És exagerat dir que l'acqua alta ha arribat a Barcelona? Ciutat Vella i l'Eixample, els dos districtes més turístics de Barcelona, han perdut en aquests mateixos 40 últims anys un 27% de la seva població, però, honestament, els seus carrers estan més plens que mai.

Xavier Monteys és arquitecte i una interessant veu crítica sobre tot allò que passa a la ciutat de la mà de la gestió municipal. Diu que un barri reconvertit en parc temàtic turístic és un mannà per a un alcalde. «Els turistes no necessiten guarderies infantils, ni escoles, ni pràcticament cap equipament imprescindible per als ciutadans. Vénen, consumeixen i, a més a més, no voten», resumeix. Pot ser que algun càrrec públic tingui fantasies amb això, però les fantasies sovint degeneren en perversions. Monteys, per exemple, es pregunta fins a quin punt la reforma de la Diagonal no s'està plantejant com una simple prolongació de l'artèria turística que és el passeig de Gràcia. «Em sorprèn que un dels criteris amb què des de l'ajuntament es defensen alguns projectes urbanístics sigui que aportaran glamur a la ciutat». «Això és un disbarat», avisa, però no li estranya en una ciutat que ha fet de la permanent comparació amb Madrid una cosa obsessiva. «Quan vaig a Madrid, al costat d'un restaurant de moda hi ha la cafeteria de tota la vida, amb els cambrers de sempre, o una adrogueria de barri», explica Monteys. Destaca aquest detall a la vista del tancament d'establiments amb pedigrí que pateix des de fa mesos Barcelona, una «catàstrofe» que és especialment greu perquè passa davant «del silenci del món de la cultura».

Per a aquesta qüestió, la docilitat  amb què els barcelonins encaixen la transformació de la seva ciutat, també Venècia pot ser que sigui una sacerdotessa Cassandra a qui caldria tenir en compte.

A Muñoz li va passar una cosa que és habitual que passi a les ciutats turístiques italianes quan ja feia un mes que treballava allà. Cada matí esmorzava per quatre euros. Un dia, el propietari es va adreçar a ell amb un aire més fraternal. «Oggi, un euro e mezzo». Havia deixat de ser un foraster. Es mereixia preu de venecià. Això encara no passa a Barcelona. A Venècia fins i tot el vaporetto distingeix entre indígena i foraster. Són molt espavilats. Algunes botigues de souvenirs, en una revisió realment graciosa de Belle de jour, reobren de nit com a bars per al públic local. Diuen fins i tot que hi ha una Venècia secreta que els venecians no revelen i que els permet anar d'un punt a un altre a través dels canals sense quedar-se atrapats enmig d'una caravana de góndoles. Muñoz, per exemple, diu que l'obertura de la cafeteria de l'Ateneu Barcelonès al carrer de la Canuda és un símptoma inequívoc de la Barcelona secreta, una oferta per als que fugen de la saturació de la Rambla.

El que és inèdit a Barcelona potser és la protesta al descobert, com la que es va fer a Venècia per impedir que els creuers entressin com gratacels a través del canal de Guidecca per oferir als passatgers pràcticament un primer pla de la plaça de Sant Marc. A bord de llanxes, alguns venecians es van arribar a interposar en la ruta dels creuers, a l'estil Greenpeace contra els baleners. Van guanyar aquella batalla. Les autoritats van prohibir aquella ruta de navegació per a aquests gegants del mar. Però la guerra pot ser que l'hagin perdut. I ho saben. El mes de novembre de l'any 2009, un grup de ciutadans (Venessia.com) va organitzar un funeral pels canals. La difunta era la ciutat mateixa. Havia caigut per sota dels 60.000 habitants. Hi ha un comptador electrònic a prop del pont de Rialto que actualitza aquesta xifra puntualment.

DISNEYLAND  / Mesos després, aquest mateix grup de ciutadans, als quals s'ha de reconèixer un notable sentit de l'humor, van imprimir i van repartir plànols turístics de l'antigament Serenissima, però amb l'estètica de Disneyland. «Welcome to Veniceland». Aquest era el títol.

Notícies relacionades

Una nit com les de l’Up&Down

BCN malgasta aigua extreta dels túnels del metro

¿Benvinguts a Barcelonalàndia? Les arquitectes Alícia Dotor i Belén Onecha potser no tenen una mirada tan pessimista com la de Monteys i Muñoz, però aporten un altre interessant punt de vista, també crític. Se sorprenen per la mansuetud amb què durant els anys del boom immobiliari es va acceptar que les constructores conservessin en desenes de promocions la façana de construccions centenàries de l'Eixample, però demolissin l'interior de l'edifici. Dotor i Onecha, com a especialistes en la restauració d'edificis modernistes, consideren un sacrilegi aquest «exercici de façanadisme». Els parcs temàtics són això, façana i atraccions.

El resum final no és gens fàcil. El turisme és indiscutiblement el petroli de Barcelona, però l'or negre de veritat no ha fet dels països del golf paradisos del repartiment equitatiu de la riquesa. Aquest és un negoci de clarobscurs. Qui perfora un pou i descobreix un jaciment el defensa, com no pot ser d'altra manera, amb un desmesurat entusiasme. En aquest grup hi ha des del gran hoteler fins al barceloní o venecià que ha reconvertit el seu pis del centre en un apartament turístic. Però és un negoci estrany. A Muñoz, el geògraf, li agrada explicar allò que segons ell és el clímax del disbarat. «A Venècia arriben milers de turistes xinesos. És el nou filó. En vaixells de mercaderies arriben també de la Xina falsos vidres de Murano. Els turistes amb prou feines passen un dia a la ciutat, compren el seu record made in China i tornen junts cap a casa». La peça, vist d'aquesta manera, els ha sortit cara. La pregunta és quin preu paga Venècia per tot això. ¿I Barcelona?