Territori Vintage

Benny Hill: la caiguda de l’humor (multimilionari) d’un vell verd

Benny Hill: la caiguda de l’humor (multimilionari) d’un vell verd
  • 30 anys després de la seva mort, l’anglès ocupa poc més que una nota a peu de pàgina en la història de la comèdia, i el perquè resulta obvi

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Diverses generacions de teleespectadors van créixer pensant que veure un vell verd que intenta fotre-li mà a una dona que podria ser la seva neta era una cosa d’allò més divertida. I a aquest tipus d’educació hi va contribuir de manera essencial ‘The Benny Hill Show’, el programa d’humor britànic que, al llarg dels seus 35 anys d’emissió, va aconseguir audiències milionàries a més de 140 països i va convertir el seu creador i protagonista en un dels humoristes més populars i adinerats del món. Aquest dijous 20 d’abril, exactament 30 anys després de la seva mort, Benny Hill ocupa poc més que una nota a peu de pàgina en la història de la comèdia, i el perquè resulta obvi.

Els gags que componien ‘The Benny Hill Show’ estaven mal il·luminats, pobrament decorats i rodats de manera tosca, i es basaven en un humor basat en l’‘slapstick’ més fàcil –un senyor és colpejat a la genitàlia, un senyor és colpejat a la calba– i, sobretot, en la luxúria masculina i les noies amb poca roba. Cada episodi del programa incloïa variacions de la mateixa escena: Hill grapeja les natges a una noia o li agafa els pits, i posteriorment és perseguit a través de jardins i mansions per noies vestides amb cotilles o diminuts biquinis.

Durant anys, l’acudit va funcionar de meravella, i va aconseguir seguidors tan il·lustres com Anthony Burgess i Charlie Chaplin. Des de principis dels anys 80, no obstant, Hill es va veure cada vegada més sovint al centre de les ires de grups feministes i de companys de professió com Ben Elton –guionista de ‘sitcom’ mítiques com ‘Els joves’ i ‘L’escurçó negre’– mentre començava a perdre espectadors dràsticament. 

Hill no s’explicava per què. Va mirar de solucionar el problema augmentant els nivells de lascívia dels esquetxos, incapaç d’entendre que els temps havien canviat. La cancel·lació del programa el 1989 el va enfonsar en una successió de dolors de pit, úlceres i alarmants augments de pes. El seu cadàver va ser trobat l’abril de 1992, inflat i tenyit de blau, tombat al sofà davant del televisor i envoltat de plats bruts i de piles de papers. Des d’aleshores, la cultura popular amb prou feines s’ha recordat més d’ell, tret de quan, el 2017, la rockera Hazel O’Connor va afirmar que Hill li havia exigit favors sexuals a canvi de contractar-la.

Humor confessional

És cert que, fins i tot contemplats avui, els gags que componien ‘The Benny Hill Show’ no resulten més sexistes que alguns vídeos musicals protagonitzats per reggaetoners en què el cos femení és convertit en carn oliosa i vincladissa. Tanamteix, especialment contextualitzats amb les dades biogràfiques del còmic, són molt més pertorbadors. El que Maluma i C. Tangana fan en videoclips com ‘Mala mía’ i ‘Bien duro’, al cap i a la fi, no és res més que interpretar un personatge més o menys desafortunat. Els guions de Hill, en canvi, eren una cosa semblant a una patètica confessió. Entre el seu art, la seva sexualitat i els seus instints més bàsics amb prou feines hi havia distància. En aquest sentit convé no oblidar que, malgrat que feien tot el possible per ficar-se sota els llençols amb dones disposades, els seus personatges sempre acabaven humiliats pel rebuig.

El petit Alfred –aquest era el seu nom de veritat– solia patir les burles dels companys de classe; es reien d’ell tant per l’exagerada afecció que evidenciava cap a la seva mare com perquè el seu pare es dedicava a vendre braguers i anticonceptius, i a la botiga tenia un cilindre de fusta amb el qual comprovava que els preservatius no estiguessin foradats. Era un nen que tremolava quan les noies se li acostaven, però no perquè li agradessin –els rumors d’homosexualitat això sí, el van acompanyar durant tota la seva vida–, sinó per la seva patològica timidesa.

Ja d’adult, pel que sembla, era tan ric com garrepa. Va viure sempre de lloguer, mai va tenir cotxe propi i, a causa del seu afany a no renovar vestuari durant dècades, era habitual veure’l amb roba tacada. Només malgastava en viatges; solia passar períodes de fins a 20 setmanes seguides en llocs com Hamburg, Marsella, Bangkok i altres ciutats famoses pels seus bordells

Notícies relacionades

La proclivitat a les prostitutes és fàcil d’explicar atesa aquesta incapacitat per mantenir relacions sentimentals reals que, amb tota probabilitat, tant va arribar a nodrir el seu lasciu àlter ego. Al llarg de la seva vida va proposar matrimoni a tres dones, i totes tres el van rebutjar. Quan li preguntaven per la seva solteria, solia fugir d’estudi: «Si tingués una dona hauria de comprar-li vestits, i també hauria de comprar-li menjar; i això és una cosa que no penso fer», va comentar en una ocasió. I en una altra va afirmar: «Tinc l’edat mental d’un nano de 17 anys, soc massa jove per casar-me». Però el rebuig al compromís conjugal no tenia res a veure amb un suposat estancament en la pubescència. El cert és que, tot i que possiblement el cos femení l’excitava, els rituals romàntics li provocaven pànic.

Sigui com sigui, mai se li va conèixer una parella. Les úniques companyies femenines estables que va mantenir en el temps van ser dues dones discapacitades, totes dues a causa d’una paràlisi cerebral; les visitava a l’hospital, xerrava amb elles mentre empenyia les cadires de rodes i els feia companyia davant el televisor. També li agradava passar llargues temporades amb la Lulu, la seva tieta octogenària. Res li donava tant plaer en aquest món com els entrepans de llet condensada que ella li preparava.

Temes:

Cine