El gran carnaval digital: de les ‘influencers’ a les criptomonedes, la màscara és a tot arreu

El gran carnaval digital: de les ‘influencers’ a les criptomonedes, la màscara és a tot arreu

Sara Martínez

  • Sociòlegs, politòlegs i experts en comunicació alerten que seguir la rua de les plataformes ens impedeix distingir entre veritat i mentida i ens separa de la realitat material i biològica

7
Es llegeix en minuts
Núria Navarro
Núria Navarro

Periodista

ver +

El carnaval era un temps d’inversió, d’extraviament, de suspensió de la vida ordinària. El poder permetia quatre dies de mascarada, per després tornar a l’ordre de les coses. Però l’‘establishment’ digital dona una puntada de peu a aquesta lògica: la política, l’economia, la informació, la naturalesa humana mateixa s’han carnavalitzat. «Assistim a un procés de camuflament de la realitat material i biològica –observa el politòleg Enric Luján, fundador de Críptica, associació de defensa de la privacitat a internet–. Hem muntat un món basat en el distanciament radical del que som i se’ns dona».  

Al darrere, l’aliança entre les finances globals i Silicon Valley avança amb el nostre consentiment –ningú se separa més de dos metres de l’‘smartphone’– en la conquesta dels cossos i les idees. Repassem cinc grans màscares de la realitat identificades per sociòlegs i experts en comunicació:

Màscara núm. 1: La política com a mem

El culebró del PP, amb els mariachis a la porta de Gènova 13 entonant el ‘Canta y no llores’, és carnavalesc. «Hem presenciat atònits un espectacle en el qual no sabem què s’està esbombant realment –posa com a exemple el catedràtic de Comunicació Audiovisual de la Complutense Rafael Rodríguez Tranche, autor de ‘La máscara sobre la realidad’. El punt de partida (una acusació de corrupció) ha quedat desdibuixat. Ni els fets ni les causes semblen interessar». Fins i tot el mateix Pablo Casado ha dit (i no és forassenyat): «No entenc res del que està passant».

És un exemple de la «memetització de la política», diu Enric Luján. La cosa pública apareix com una barreja informe de lemes en bucle i vòmit ‘hater’. Un estudi encarregat el 2018 per Twitter va dictaminar que els continguts irats circulen a les xarxes tres vegades més ràpid que els reposats. De manera que, «l’entorn digital, amb el model de negoci que hi ha al darrere, afavoreix els discursos populistes, simplistes i incendiaris de les dretes», assenyala la sociòloga Liliana Arroyo, investigadora de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE. Ho va aprofitar Steve Bannon, l’estrateg en cap de Donald Trump, que des del seu podcast ‘Bannon’s War Room’ (un dels més populars d’Apple) va atiar l’assalt al Capitoli del gener del 2021 i continua posant gasolina a la guerra total contra el sistema democràtic. O la campanya de desinformació de la invasió d’Ucraïna, amb vídeos virals falsos, com el dels soldats «parlant polonès» i mirant de sabotejar tancs russos que, una vegada analitzats, han resultat ser un ‘mix’ d’un avenç de tropes actual i un exercici militar finlandès el 2010.

Màscara número 2: La postveritat

Guy Debord va avisar el 1989 que el que apareixia en els mitjans de comunicació era mentida, tret que ho veiessis «amb els teus propis ulls». El filòsof parisenc allà es va equivocar. En la societat on tot s’ha de veure, on res es pot ocultar, tot s’interfereix i confon. «No arribem a conèixer la realitat perquè ni tan sols ens posem d’acord en què és veritat i què és mentida», remarca Rodríguez Tranche.

El disseny ‘probullshit’ present en els algoritmes de Google, Facebook i Twitter ha esborrat la jerarquia informativa. Els mitjans no filtren, competeixen en el mercat salvatge de l’atenció. De manera que un xoc de pati d’escola en un partit és més tema de conversa en els mitjans que la guerra de Síria –«per primera vegada assistim a la manca d’entesa d’una guerra que encara segueix activa», es lamenta Rodríguez Tranche– o, fins fa dues setmanes, les intencions de Putin (els corresponsals al terreny confessaven el divendres que no ho van veure venir). «Tenim problemes per interpretar la realitat perquè no sabem quins són els temes que criden l’atenció de l’opinió pública i quins són importats», coincideix Enric Luján, que assenyala que les ‘fake news’ són el resultat de campanyes de creació d’opinió pública.

Màscara núm. 3: Els ‘influencers’

«La imposició de les vides perfectes a les xarxes és una de les violències més dolces que ens exercim», apunta Liliana Arroyo, autora de ‘Tú no eres tu selfi’. Animen la rua ‘influencers’ en cap com Kim Kardashian, Bella Hadid o Kendall Jenner, que s’encomanen als filtres, el bòtox i la cirurgia, «conscients que el seu rostre és en realitat el seu suculent pla de negocis», recorda la periodista novaiorquesa Jia Tolentino. Seguir la seva comparsa –YouTube, Facebook i Instagram sumen 6.300 milions d’usuaris– passa per reescriure els cossos i reorganitzar les cares a cop de filtre i bisturí segons l’‘engagement’. «Això suposa abstreure’s del teu cos, de la teva condició d’ésser finit, per adquirir una personalitat faustiana, on l’únic que importa és créixer en termes d’impacte», anota Enric Luján, que alerta del desenraonat augment de personalitats addictives i depressives, fins i tot entre els mateixos ‘influencers’ («al Rubius se’l va menjar literalment la seva màscara»).

De ‘formatejar’ el marc mental se n’encarreguen altres gurus, com Ibai Llanos, els directes del qual a Twitch (a Amazon) tenen 9,5 milions d’incondicionals. Ekaitz Cancela, autor de ‘Despertar del sueño tecnológico’, assenyala que l’‘streamer’ basc ve a ser com «el canari a la mina de carbó de les futures estratègies de monetització del contingut digital». Des de la soledat de la seva habitació, «testa les formes de subjectivitat requerides perquè els seguidors no utilitzin les tecnologies de manera transformadora».

La dominació es completa, insisteix el filòsof Byung-Chul Han, en el moment en què es presenta com a llibertat (i llibertat pot ser, segons Ayuso, «anar a prendre una canya a una terrassa» quan morien 2.000 persones per covid). «Oferim sacrificialment aspectes de la intimitat, que alhora ens fan més fràgils», afegeix Rodríguez Tranche.

Màscara núm. 4: El control biomètric

La tecnologia ha aconseguit la fantasia de la policia i la criminologia: que l’individu no pugui ser invisible. Passem de la màscara ritual del neolític al passamuntanyes de les Pussy Riot, de l’antifaç del segle XVII a l’útil careta de V de Vendetta com a garants de l’anonimat (i la dissidència) –ho repassa l’exposició del CCCB ‘La màscara mai menteix’, comissariada per Servando Rocha–, fins que els ‘softwares’ de control biomètric, que han posat el turbo durant la imposició de la mascareta quirúrgica anticovid, esbrinen l’historial clínic o les aptituds per entrar en una plantilla amb la informació de l’iris i la retina.

Màscara número 5: el metavers

El metavers, el ‘next big thing’ del món digital, es promociona com el domini d’internet on els avatars animats del nostre jo físic podran realitzar virtualment compres, jocs, esports i viatges. Mentre Mark Zuckerberg jura que «serà bo per a la política, la cultura, la societat i el planeta, perquè fent-ho tot des de casa contaminarem menys», els primers experiments repliquen els assetjaments, insults i inseguretat per als avatars femenins. «La meva preocupació no és realitat versus virtualitat –assenyala Liliana Arroyo–, sinó com de vulnerables ens farà en el moment en què els nostres sentits estiguin immersos en un entorn que no controlarem».

En un futur pròxim, aventura Luján, «l’univers serà brutalment alternatiu, amb béns posicionals (pagats amb criptomonedes); no suportem estar en la nostra condició d’éssers que emmalaltim i morim». L’aspiració no és nova, recorda. A finals dels anys 50, Hanna Arendt va assenyalar a ‘La condició humana’ que el llançament de l’Sputnik va representar la voluntat d’escapar-se de la Terra com si fos una presó. Només que el multimilionari Elon Musk, el fundador de Tesla i PayPal, ho ha aconseguit i porta amb gran orgull la màscara de conqueridor de l’espai.

Arribarà la Pasqua

Pot semblar que aquest conjunt de màscares configuren una gàbia distòpica de la qual no podrem sortir. Però no. «Estem en una primera etapa en què hem sigut seduïts per l’encant que tenen els serveis digitals –observa Rodríguez Tranche–. Quan vegem tot el que donem a compte es crearan formes de resistència».

Notícies relacionades

De moment, activistes com Leonardo Selvaggio, un artista de Chicago, han comercialitzat per 200 dòlars la màscara hiperrealista per eludir el reconeixement facial; agafa tracció l’ús de les VPN i Tor, eines per eludir el control a internet, i algunes administracions formulen amb timidesa lleis que protegeixin la privacitat de les dades i el dret a la desconnexió.

«La subversió del futur passarà pels que no vulguin migrar a l’univers emmascarat del metavers», aventura Luján. «Es crearan dues faccions i no precisament determinades per la classe». Mentre això no arriba, la millor disfressa per a aquest carnaval és sortir al carrer a pèl, sense l’‘smartphone’. Lliures de ‘selfies’ i ‘stories’. Davant la hipervisibilitat, la clandestinitat i el misteri.