TERRITORI VINTAGE
«L’assassina de la destral»: sang, classe i sensacionalisme en el primer ‘true crime’ que va commocionar els EUA del segle XIX
Lizzie Borden va ser acusada, i després absolta, dels assassinats del seu pare i la seva madrastra, comesos el 1892
La pel·lícula ‘Lizzie’, que ara arriba a Filmin, recupera la història d’aquesta senyoreta convertida en icona popular.
«Senyora Churchill, vingui. Algú ha mort el meu pare». Amb aquestes paraules, dites a una veïna a través d’un pati un dia d’agost de 1892, una dona anomenada Lizzie Borden va passar a la història de la criminologia com «l’assassina de la destral» i, de manera alternada, se l’ha considerat malvada, víctima, icona cultural, heroïna feminista i fins i tot símbol LGTBI. A hores d’ara no només és protagonista de dotzenes de llibres, alguns de pura ficció i d’altres de basats en minucioses investigacions. Al voltant de la seva figura, a més, s’han dissenyat blogs, canals de Youtube, òperes, ballets, obres de teatre, poemes, cançons populars, nines i disfresses de Halloween. Apareix en un episodi dels Simpson i, per descomptat, la seva història ha sigut explicada en innombrables pel·lícules i sèries de televisió. L’últim llargmetratge que li han dedicat, ‘Lizzie’ –protagonitzat per Chloë Sevigny i Kristen Stewart–, s’estrena ara a Espanya a través de Filmin.
Eclosió sensacionalista
El seu cas es va erigir en referent pop perquè va coincidir en el temps amb una eclosió de la premsa sensacionalista als Estats Units, però, sobretot, perquè mai sabrem si era culpable o no. El que sí que se sap és que algú va matar no només el seu pare sinó també la seva madrastra. Els cossos van aparèixer terriblement mutilats; el d’ell, reclinat al sofà de la seva vivenda a Fall River (Massachussets), on havia estat fent la migdiada, i el d’ella, de bocaterrosa a l’habitació de convidats –des de mitjans dels 90, la casa funciona com allotjament turístic i atracció per a curiosos i fanàtics del ‘true crime’–.
Andrew Borden havia rebut 10 o 11 destralades; la seva dona, Abby, gairebé el doble. En el moment dels assassinats, l’altra filla del mort, Emma, estava fora de la ciutat, i la criada, Bridget Sullivan, es trobava convalescent després d’una intoxicació alimentària. Un altre possible sospitós, John Morse –oncle de les germanes Borden, i en aquell moment hoste de la família– va presentar una coartada consistent. Dies després, la policia va arrestar Lizzie.
Proves incriminatòries
Entre les nombroses proves circumstancials que l’assenyalaven en destaquen dues. Tres dies després dels assassinats, la jove va ser vista cremant un vestit blau en una estufa i, al ser preguntada per això, va afirmar que la peça estava tacada de pintura –¿era aquest un motiu suficient per llançar-la al foc?–. A més, segons l’empleat d’una farmàcia, un dia abans del succés, Lizzie havia visitat l’establiment amb la intenció de comprar àcid prússic, altament verinós. Durant l’interrogatori, va incórrer en diverses contradiccions, i els agents que hi van parlar la van notar massa «tranquil·la i serena» donada la situació. En tot cas, en el judici que es va celebrar mesos després –un dels més cèlebres de la història nord-americana–, els jutges van dictaminar que aquest testimoni era inadmissible perquè, al ser interrogada, l’acusada estava sota la influència de la morfina que li havia sigut receptada.
¿Què va poder haver motivat Lizzie? El seu pare era un dels homes més rics de la localitat, però la seva gasiveria era gairebé patològica; a casa dels Borden no hi havia electricitat ni aigua corrent ni lavabo. Malgrat això, pocs anys enrere l’home havia comprat una casa per a la germana d’Abby, una cosa que lògicament havia fet mal a les seves filles. En realitat, a més, a elles mai els havia agradat la seva madrastra, en part perquè sabien que al casar-se amb el seu pare es convertia en l’única hereva de la fortuna familiar. Al llarg dels últims 130 anys s’han anat proposant altres raons possibles: que Lizzie havia patit els abusos sexuals del seu pare; que havia comès els assassinats en complicitat amb la criada, de qui era amant secreta; fins i tot que havia actuat durant un episodi de fuga dissociativa causat per la menstruació. La versió dels fets donada per Lizzie recull algunes d’aquestes teories.
El factor classe
En qualsevol cas, a finals del segle XIX amb prou feines se sabia res de la ciència forense, i la policia va ser incapaç d’identificar l’arma del crim. Durant el procés judicial, a més, els advocats de la defensa van aconseguir posar els jutges de la seva part al convèncer-los que una dona com Lizzie, que no només provenia de l’alta societat sinó que a més impartia classes de catequesi i participava en diverses obres caritatives, no era capaç de cometre atrocitats com aquelles. Finalment, va ser declarada innocent. Fins que va morir de pneumònia el 1927, va viure en llibertat tot i que, això sí, sempre sent l’objectiu de sospites, xafarderies i burles. Per cert, que amb els diners del seu pare es va comprar una mansió al veïnat més elegant de la ciutat. Tenia quatre lavabos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
