Georges Brassens: la llegenda de la icona antisistema

No és estrany que el cantant, poeta i filòsof de la quotidianitat i el sentit comú, topés sovint amb la censura pel seu afany per ficar-se amb les forces de l’ordre, els capellans i els militars. A més de les banderes, com testifica la seva popular ‘La mala reputación’. «Estimo França, però no soc un patriota», solia especificar davant el xovinisme oficial.

Al·legat contra la pena capital

La prohibició va caure, per exemple, sobre la seva cançó ‘Le gorille’, que, amb no poca broma, segueix un goril·la en zel que s’escapa de la gàbia i acaba violant un jove jutge... ¡Horror! Però aquí hi ha el colofó: en el moment culminant, el magistrat crida «¡Ai, mama!», exactament la mateixa exclamació que l’home a qui el mateix dia va enviar a la guillotina. En fi, una brassenenca manera de capgirar el que semblava una basta broma de ranci humor cabareter i, de passada, fer un incòmode al·legat, el primer, contra la pena de mort, no abolida a França fins a 1981.

Brassens va ser amant dels petits plaers, els amics d’infància, el vi, els barcos i les dones casades. Ho va explicar a ‘La tormenta’, que en espanyol va versionar Javier Krahe, però també es pot entreveure a ‘Jeanne’, retrat de la seva maternal i madura ‘maitresse’ que el va amagar dels nazis a la modesta casa familiar, gairebé una barraca sense llum ni aigua corrent, on el matrimoni i el jovenet assedegat d’amor van formar un singular ‘menage à trois’ sota el mateix sostre. La situació es va eternitzar al llarg de més de 20 anys i a ella li va dedicar aquest inoblidable tema.

Doble aniversari

A França, Brassens ha superat bé la prova del temps. El tsunami del rock i de tot el que va arribar després no ha aconseguit esborrar la seva empremta i l’amor d’entranyable col·lega que encara desperta, d’acord amb les versions que avui circulen convenientment transformades en jazz o fins i tot en rap, un estil que s’avé molt bé amb el caràcter combatiu de les seves lletres.

Així que, quan s’han complert aquest mes els 100 anys del seu naixement i els 40 de la seva mort, Brassens ha tornat a ressorgir al seu país natal a cop d’homenatges i exposicions celebrats tant a París com a Seta, poble natal del Llenguadoc amb el cèlebre cementiri marí que va compartir amb el seu paisà Paul Valéry. «Tot i que a Paul Valéry no puc admirar més, / jo, humil trobador, el vull superar, / que m’ho perdoni el mestre», va cantar en el seu famós ‘Supplique pour être enterré a la plage de Sète’ (‘Prego que m’enterrin a la platja de Seta’), en què exigia, a més, un estiueig etern.

Referent de Paco Ibáñez i Krahe

Menys sort ha tingut a Espanya, perquè, tot i que Paco Ibáñez i l’esmentat Krahe van fer d’ell una pedra de toc de la cançó d’autor dels 60, aquells temps van quedar enrere i ha hagut de ser la literatura la que rescati el poeta i l’escriptor a través de dos llibres aquest 2021.  

El primer, ‘Brassens, poemas y canciones’ (Nórdica), una bonica edició il·lustrada per Emilio Urberuaga que recull les lletres de les cançons per les quals el 1967 va rebre el Gran Premi de Poesia de l’Acadèmia Francesa, anticipant-se gairebé mig segle al Nobel de Bob Dylan. Les traductores María Teresa Gallego Urrutia i Amaya García Gallego han preferit tractar els textos com el que són, veritables poemes, no en funció del seu ritme musical, tal com ens han arribat fins ara. Així, ‘La mala reputación’ es converteix en ‘La mala fama’ i ‘Les copains d’abord’ (un joc de paraules de difícil traducció en què el nom de la barca de la infància pot significar ‘els amics de bord’ però també ‘els amics primer’) ha acabat sent aquí un ‘La mar de amigos’.

L’àcrata sense artificis

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’altra novetat és ‘Escritos libertarios’ (Pepitas), testimoni de Brassens abans de Brassens, de quan, el 1946, el futur cantant –llavors només escrivia per a altres– freqüentava ambients anarquistes. Als 25 anys va escriure sota pseudònim o sense firmar un bon grapat d’articles al butlletí de la CNT francesa, ‘Le libertaire’, en què també exercia de corrector.

Aquests textos es poden llegir com el banc de proves d’unes cançons que no coneixen l’artifici i que avui, com demostra l’actual glorificació del cantant a França, continuen trobant-se en les seves reivindicacions tan en sintonia amb els temps com ho van ser en el moment de ser creades.