‘Gossip girl’: quan a les sèries els entusiasmaven els milionaris

«Definitivament, precultura de la cancel·lació», comenta la mestra Kate Keller (Tavi Gevinson) de l’antic blog titular en la seqüela homònima, amb nous personatges, que podrem veure aquí des de dimarts amb el desembarcament d’HBO Max. La llista d’elements ‘problemàtics’ de la ‘GG’ del 2007 és important: allà queda, sobretot, la relació tòxica entre Blair Waldorf (Leighton Meester) i l’abusador compulsiu Chuck Bass (Ed Westwick), però convé no oblidar el constant ‘slut shaming’ a les seves heroïnes (no a ells), la normalitat amb què es tracten els embolics entre professors i alumnat o certa ‘sextape’ gravada sense consentiment. 

Fetitxisme de la riquesa

Això, per no parlar del fetitxisme de la riquesa: ‘Gossip Girl’ no era ‘Succession’, en què ser massa ric es presenta gairebé com una malaltia indesitjable. Malgrat l’element satíric, era una celebració gairebé amoral de l’emplaçament de producte, una revista de moda cruelment llustrosa en moviment. I, què diables, molts l’adoràvem per això, tot i que ens fes sentir terriblement pobres i lletjos. La nova versió és una mica més conscient dels missatges que llança o l’existència d’un món real, però a molts ens continua fent sentir pobres, lletjos i, ja que hi ha nou ‘set’ de personatges, una mica vells. 

Personatges, per cert, molt més variats quant a raça i identitat sexual que en la primera sèrie: al centre del relat hi ha dos mig germanes, la ‘influencer’ Julien (Jordan Alexander) i la molt digna Zoya (Whitney Peak), nascudes de mare negra, i el nou playboy de l’escola St. Jude, Max Wolfe (Thomas Doherty), no representa la masculinitat tòxica sinó la pansexualitat. 

El perquè de la febre

El perquè de la febrePer a qui no hagi vist cap episodi de ‘GG’, potser val la pena fer una mica de recapitulació. La sèrie és l’obra (mestra, malgrat tot) de Josh Schwartz i Stephanie Savage, un duo de guionistes que va posar alt el llistó de la sèrie ‘teen’ amb ‘O.C.’ i aquí se servia d’uns llibres de Cecily von Ziegesar per apujar el to a la cadena juvenil The CW.

Al principi de la sèrie, la ‘it girl’ Serena van der Woodsen (Blake Lively) tornava a Nova York després d’una misteriosa desaparició. Allà tornava a trobar-se amb la seva amienemiga Blair, el nòvio d’aquesta i l’exembolic propi Nate Archibald (Chace Crawford) o el relliscós Chuck, però també es trobava alguna bona sorpresa: l’aspirant a escriptor Dan Humphrey (Penn Badgley, ara psicòpata de moda a ‘You’), germà de la Jenny (Taylor Momsen), aspirant a modista que aviat començava a caminar pel costat salvatge de l’Upper East Side. 

«El malson de qualsevol pare»

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquests no eren els adolescents habituals de cadena juvenil generalista: eren nois privilegiats i, majoritàriament, una mica perversos, que abusaven a cada moment del seu poder i influència. Podien beure sense parar, tractar fatal el servei (recordem les bronques de la Blair a la pobra Dorota), embolicar-se amb duquesses casades o gastar com si no hi hagués demà: «Qui hagi dit que els diners no compren la felicitat, no sap on comprar», deia l’abella reina Blair. Aquesta sèrie era «el malson de qualsevol pare», segons el ‘Boston Herald’, definició utilitzada per The CW per al seu material promocional.

La bèstia va tardar a créixer, però en la segona temporada la seva popularitat ja era enorme i la institució ‘Gossip girl’ marcava estil: no només entre aspirants a Serenas i Blairs, sinó entre nois decidits a treure’s les dessuadores per emular l’elegància de Chuck Bass. El seu influx no ha deixat de sentir-se, d’altra banda, en les mateixes sèries, de ‘Pequeñas mentirosas’ a ‘Élite’, passant per ‘Riverdale’, bàsicament encreuament de ‘GG’ amb ‘Twin Peaks’. Un altre dia parlarem de les seves imperfectes rèpliques turca, mexicana, indonèsia i tailandesa.