Jamie Lee Curtis: la reina sobirana del crit

Jamie Lee Curtis: la reina sobirana del crit

El Periódico

  • L’actriu rep el Lleó d’Or honorífic de Venècia i estrena la 12a entrega de ‘Halloween’

3
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Jamie Lee Curtis pràcticament acabava de néixer quan la seva mare, Janet Leigh, va protagonitzar una de les escenes més aterridores de la història del cine: en meitat de ‘Psicosis’ (1960), una rossa que es dutxa en una habitació de motel és apunyalada fins a la mort entre crits de pànic. No hi ha manera de determinar si existeix relació causa-efecte, però el cas és que, unes dècades més tard, ella mateixa es va convertir en indiscutible Reina del Crit quan la seva primera pel·lícula, ‘Halloween’ (1978), va resultar ser una obra capital del cine de terror i l’inici d’una saga que avui, més de 40 anys després, segueix viva. De fet, el seu 12è episodi, ‘Halloween Kills’, veurà la llum aquest dimecres en la 78a edició de la Mostra de Venècia, on també s’entregarà a Curtis d’un Lleó d’Or honorífic que reconeix el seu treball en comèdies i pel·lícules d’acció i cine infantil però, sobretot, les seves inestimables contribucions al gènere que la va veure néixer com a actriu.

Tot i que fins ara Curtis ha rodat vuit llargmetratges que inclouen la paraula ‘Halloween’ en el títol –‘Halloween Ends’, que promet posar fi a la saga una vegada per sempre el 2022, serà la novena–, aquestes aportacions es concentren en dues pel·lícules: dirigida per John Carpenter, la pel·lícula original explicava la història d’una jove, Laurie Strode, que quedava connectada per sempre amb l’assassí de qui amb prou feines aconsegueix escapar, i gràcies al treball de l’actriu es va erigir en símbol de fortalesa, tenacitat i resiliència. Quatre dècades més tard, a ‘Halloween’ (2018), Laurie ja no era una innocent mainadera, sinó una àvia supervivent marcada pel trauma i armada fins a les dents amb l’objectiu de venjar-se de Meyers, producte inequívoc de l’empoderament i l’autoafirmació femenins encarnats pel moviment #MeToo.

Faceta còmica

Jamie Lee Curtis acabava literalment d’arribar al món quan el seu pare, Toni Curtis, va protagonitzar una de les pel·lícules més divertides de la història, ‘Ningú no és perfecte’ (1959), i segurament és casualitat que, amb el temps, entre pel·lícula i pel·lícula de la saga ‘Halloween’, ella va protagonitzar diverses comèdies imprescindibles: ‘Joc de murris’ (1983), al costat d’Eddie Murphy i Dan Aykroyd; ‘Un peix anomenat Wanda’ (1988), sobre un grup de lladres enfrontats per una partida de diamants; i la recent ‘Puñales por la espalda’ (2019), hilarant ‘whodunit’ que li va donar l’oportunitat d’exhibir la seva vena més vitriòlica. També va portar a col·lació el seu talent còmic a ‘Mentides molt arriscades’ (1994), però si la seva participació en aquest ‘actioner’ dirigit per James Cameron s’ha fet un lloc en la cultura pop és principalment gràcies a l’icònic ‘striptease’ que li dedicava a Arnold Schwarzenegger en una de les seves escenes.

20 anys sòbria

Anys després, Curtis va tornar a despullar-se en públic, tot i que aquesta vegada no per exigències del guió. El 2002, amb 44 anys, va aparèixer a la portada de la revista ‘More’ en roba interior i amb la cara sense maquillar ni retocar digitalment, a petició dels terapeutes que la tractaven de la seva addicció a l’alcohol i els opiacis. De fet, va ser el descontentament amb el seu propi cos el que l’havia portat a l’addicció el 1985, quan va començar a prendre Vicodin per recuperar-se d’una operació de cirurgia plàstica. Avui fa 20 anys que està sòbria. I el més recent dels llibres infantils que ha escrit, ‘Me, Myselfie and I’ –n’ha publicat 13, ni més ni menys–, intenta alertar els nens contra l’obsessió per la seva imatge.

Notícies relacionades

Imminent ‘opera prima’ de terror

El que més por li fa avui, confessa, és acabar com els seus pares, vivint de la fama però incapaços –el telèfon no sonava– de continuar treballant en allò que els havia fet famosos. En tot cas, malgrat el que el seu imminent Lleó d’Or pugui suggerir –els premis honorífics sovint recauen en velles glòries–, ella no sembla que corri perill en aquest sentit. A més de tenir agendades diverses feines interpretatives, Curtis ja està treballant en la seva ‘opera prima’ com a directora. Es titula ‘Mother Nature’. I és, per descomptat, una pel·lícula de terror.