Andreu Escrivà: «Atacar el consum de carn és com atacar la identitat i l’estatus»

Amb una certa alegria que el tema es pose d’una forma clara a sobre de la taula i amb una certa por que acabe anant per dreceres poc productives que no conduïsquen al debat social que hem de tenir.

En el vídeo de la discòrdia, Alberto Garzón semblava un activista de Greenpeace contra la indústria càrnia més que un ministre de Consum.

Fins i tot coincidint amb gran part del fons del que diu, em sembla que no eren ni el canal, ni la forma, ni l’emissor més adequats. Cal saber escollir el temps, les batalles i les formes comunicatives. Crec que una campanya institucional i no tan personalista hauria donat més credibilitat. Després, el ministre hauria pogut defensar-la com ha fet en les tertúlies molt millor que en el vídeo.

Pedro Sánchez va sonar fanfarró al replicar que «una mitjana al punt és imbatible»

Sánchez va contestar en la millor tradició de l’aznarisme de «vostè no m’ha de dir les copes de vi que em bec». Ja sé que el partit socialista està molt pròxim a alguns ‘lobbies’ de la carn, però és un to impropi d’un president del Govern, fanfarró, insolent i molt irrespectuós. Cal abordar qüestions molt dures com per despatxar-ho amb una brometa que té molt mala bava. Ens mereixem un debat de més altura.

Hi ha estudis que vinculen el consum de carn més gran amb la masculinitat més tradicional.

Jo crec que aquí Sánchez ha jugat a posta en un context en el qual es continua associant la carn amb el viril i les verdures per a fluixos. La campanya ha tocat unes fibres molt sensibles, no només en la qüestió econòmica i ambiental, sinó també en una qüestió identitària i cultural que afecta molt determinats homes que estan en peu de guerra amb tot el que qüestioni la seva masculinitat.

Però va ser una dona, la ministra Reyes Maroto, que davant el missatge de Garzón va dir: «Estem farts que ens diguin el que hem de fer».

Aquí anem al moll de l'os de la qüestió, que és el tema de la llibertat. Quan ens diuen què hem de fer i què no, sorgeix una reacció molt humana i infantil que és protegir la nostra identitat bastida entorn de les nostres decisions. Això ens fa refractaris als canvis. Estem parlant de la carn vermella però també dels ultraprocessats i hi ha evidències abassegadores que necessitem menjar-ne menys per qüestions de salut. Fixi’s com de ràpid es va eliminar l’oli de palma. La gent ho va entendre de seguida, perquè no era una qüestió cultural.

Al seu llibre anomena «reactància» a aquest impuls de fer el contrari del que ens diuen.

La dieta, igual que la moda, és una qüestió molt identitària. Si li dius a la gent el que ha de menjar o com ha de vestir, se sent atacada en la seva llibertat, tot i que és una llibertat molt il·lusòria perquè en realitat existeixen límits. A més, aquí hi ha una variable i és que Garzón és un ministre d’un partit comunista que molta gent identifica amb un control absolut des de l’Estat.

¿Com encaixa la frase de la mitjana de vedella en un context de remodelació del Govern amb més ministres i més joves?

Al final suposo que la política pretén dirigir-se a tot el món. A mi el que em preocupa, especialment en alguns sectors d’aquest Govern, és que tot sembla una operació contínua de màrqueting més que una sèrie de polítiques reals, amb substància, ben informades i amb voluntat de transformar la realitat.

Alguns científics, com l’ecòleg Pablo Manzano, han puntualitzat les dades en què es recolza el missatge de Garzón.

El ministre hauria d’haver estat una mica més curós amb les dades, tot i que circulin en informes oficials. Si dius que el 14,5% d’emissions mundials de gasos amb efecte d’hivernacle provenen de la ramaderia i allà inclous el transport, a l’hora de comparar-ho amb les emissions del transport ho estàs duplicant. Però malgrat les crítiques, és una dada que reflecteix molt bé la magnitud de l’impacte de la ramaderia sobre el canvi climàtic.

¿I allò dels 15.000 litres d’aigua per quilo de carn de vedella?

No és una dada inexacta ‘per se’, realment fa falta aquesta quantitat d’aigua, però cal explicar d’on ve i que de vegades, com diu Pablo, és aigua de pluja.

Simplificar el missatge per fer-lo més comprensible té riscos.

Jo mateix a l’hora de divulgar sobre canvi climàtic he de simplificar, però això no vol dir perdre el rigor. Existeix un debat científic i necessitem totes les veus, però crec que no encertaríem si centrem la conversa en les dades de les emissions. La ramaderia no és un tub d’escapament i la realitat no està feta només de grams de diòxid de carboni.

¿En què hauríem de centrar el debat?

La ramaderia extensiva ecològica pot arribar a emetre més diòxid de carboni però és evident que té unes funcions ecosistèmiques, paisatgístiques, culturals, identitàries, socials i econòmiques que superen en molt aquestes emissions. Si fem una mica el que es diu des dels organismes internacionals, que és el que ha traslladat el ministre, menjarem menys carn però millor, de proximitat i d’animals que hauran tingut un paper real al territori i no hauran estat només en fàbriques de carn.

El 2020 el consum de carn a Espanya va augmentar un 6,6%: 2.432 milions de quilos.

Té a veure amb l’increment d’altres aliments i begudes per la pandèmia i no altera la lleugeríssima tendència a la baixa dels últims anys. Però no crec que aquesta tendència a la baixa estigui relacionada amb la qüestió climàtica, sinó amb la moda, de vegades obsessiva, de l’alimentació saludable i que cada vegada hi ha més gent vegetariana per qüestions ètiques i de respecte a altres espècies.

Segons dades d’Agricultura, el consum de carn és propi de classes mitjanes i altes.

Com més ric és un país, més carn menja, sobretot de vedella. D’aquí ve en part la qüestió identitària. Entenem el consum de carn com una mesura del progrés personal, un indicador de benestar. Per això, atacar el consum de carn és com atacar la identitat, el progrés i l’estatus. També hem de reduir molt el nostre consum de carn perquè països que estan per sota del consum que recomana l’OMS puguin augmentar-lo.

De vegades sembla com si els científics visquessin al marge de la cultura, la història, l’economia i la política.

Jo també tinc els meus dubtes i les meves percepcions canviants sobre què significa la ciència i sobre si hi ha una veritat que la ciència ha de descobrir o no. Però més enllà de la concepció que tinguis de la ciència, has d’entendre que eixa ciència es produeix al si d’una societat, amb unes identitats, concepcions, biaixos, pors i desitjos que no tenen a veure amb el que tu fas al laboratori.

Això complica la tasca de comunicar l’activitat científica.

De vegades m’enfado molt amb els científics, en particular amb els del clima. Tenien dades claríssimes però es queixaven que la gent no les veia. ¡Però és que no ho estaven explicant bé! No entenien quines podien ser les motivacions de la gent per no veure-ho o per no canviar d’hàbits. Les vides humanes no són un taula d’Excel amb unes dades i uns decimals. Falta molta cultura científica en la societat i falta molta cultura social en la ciència.

Aquests problemes sorgeixen de l’activitat humana multiplicada per la tecnologia. ¿No és contradictori pretendre-la solucionar amb més tecnologia?

La tecnologia ha permès que el problema arribi tan ràpid a aquestes cotes d’insostenibilitat, però no és un problema únicament tecnològic; és un problema de la nostra manera de viure, de consumir, de viatjar, de les desigualtats...

Del sistema.

Per tant la solució ha de ser social. Això no vol dir que en la solució no càpiga la tecnologia, al contrari, és important com hem vist en les energies renovables. Però el problema el tenim en la manera com ens organitzem els éssers humans en aquest planeta i això ha de canviar sí o sí.

És el que anomenen un canvi civilitzatori.

Els humans sempre hem anat a més i és la primera vegada en la història que hem d’entendre que, per poder continuar en aquest planeta i garantir un horitzó de més benestar per a la majoria de persones de la nostra espècie i de la resta d’espècies, hem de fer un canvi mental brutal.

Gairebé se’ns demana que deixem de ser humans o almenys els humans que hem sigut fins ara.

El que vull dir, com ja han dit moltes persones, és que repensem què significa ser humans. Jo tinc moltíssimes contradiccions, dubtes, confusions i em costa fer i assumir certes coses, però el ritme de consum i extracció de recursos actual és insostenible. ¡És que no n’hi ha!

Sempre quedarà el recurs de fugir a Mart.

Mart no és cap escapatòria, allà no hi ha possibilitat de sustentar la vida humana en condicions llunyanament similars a les de la Terra. Mart és un mirall o, millor, un miratge per a multimilionaris, i no un pla b. M’encantaria veure una colònia a Mart, però no té cap sentit, ni viabilitat humana, social, tecnològica o ecològica.

Notícies relacionades

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

Sense sortir de la Terra podríem escoltar altres cultures. En alguns països de Llatinoamèrica, els drets de la «mare Terra» són conceptes constitucionals i l’òrgan que està redactant la nova constitució xilena el presideix una dona maputxe.

Hauríem de tenir més ferramentes per escoltar i participar, tot i que també és veritat que si vols canviar la constitució espanyola, sigui pel tema que sigui, se’t llancen a sobre. Aquí no tenim indígenes, però sí que tenim pagesos, ramaders, gent que viu i treballa al territori. No dic que sempre tinguin raó, però tenim una visió molt urbanocèntrica de tot i hauríem d’anar incorporant altres visions, sense oblidar que són les institucions les que han de fer bé la seva feina.