«Lligar-nos és violència»: els pacients de psiquiatria reclamen abolir una pràctica que divideix els professionals

L’OMS vincula aquesta pràctica amb una lesió dels drets humans. A més, el seu ús aterreix els pacients i els empeny a evitar les unitats psiquiàtriques tot el que poden. A finals de la dècada passada, diverses iniciatives van posar a la taula l’eliminació de la contenció mecànica a Espanya. A aquest objectiu s’hi ha arribat des de fa anys en unitats psiquiàtriques d’altres països, que han desenvolupat sistemes d’acompanyament alternatius i a més compten amb la prevenció d’una salut comunitària forta.

Divisió entre professionals

No obstant, en els últims anys el temps sembla haver transcorregut al revés. Europa està discutint un document (el protocol addicional al conveni d’Oviedo) que podria blindar aquesta pràctica. El comitè impulsor de l’estratègia de salut mental espanyola s’ha fracturat sobre aquest tema. Fa mesos que la comissió catalana dedicada a l’assumpte no es reuneix. La llei de salut mental, proposada actualment per Podem, demana avançar cap a l’abolició, però no hi posa data.

El primer problema per entendre la contenció mecànica és que no se sap quant s’utilitza. Les úniques dades disponibles, les de Navarra, indiquen que les contencions representen un terç dels ingressos i tenen una durada mitjana de 20 hores. A més, el percentatge ha pujat del 30% al 37% entre el 2019 i el 2020. 

Unitats compromeses a reduir la contenció, com la del Centre Sanitari de Terrassa, continuen registrant percentatges del 14,6%, segons dades de la seva directora, Maite Sanz. A Manresa haurien baixat fins al 8%-9%, segons estimacions de l’infermer de salut mental José Miguel Ortiz. 

Jordi Blanch, director del pla de salut mental de la Generalitat, diu que es van deixar de recopilar indicadors a Catalunya el 2016, en vista de les evidències de millora. «No en percebem un excés. Les coses han canviat moltíssim», afirma.

Sense dades dels hospitals

Ortiz, no obstant, lamenta que l’Institut Català de la Salut no exigeixi que els hospitals comuniquin les seves dades. «Faria falta molt poca voluntat per fer-ho, i donar-les a conèixer. Hi ha molt poca transparència», diu Francisco José Eiroa Orosa, investigador en Psicologia de la Universitat de Barcelona i anteriorment pacient psiquiàtric.

L’aïllament de la pandèmia ha empitjorat la situació. L’infermer José Miguel Ortiz, que treballa al Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, relata que pacients adults van arribar a trencar panys per l’angoixa d’estar tancats a les seves habitacions sense poder veure familiars o sortir a l’aire lliure. Llavors, es va optar per aïllar-los per ales, perquè es poguessin moure una mica més. Tant ell com Sanz creuen que és probable que les contencions de la població ingressada hagin augmentat, també per la congelació dels programes de reducció de la contenció.

L’OMS creu que la contenció mecànica hauria de ser una cosa extraordinària, i no una cosa integrada a la pràctica psiquiàtrica habitual. La convenció de l’ONU sobre les persones amb discapacitat del 2006 també prioritza els drets humans.  

En vista d’aquests posicionaments, el Conveni d’Oviedo sobre Drets Humans i Biomedicina s’havia quedat desfasat, relata Nel González, president de la Confederació de Salut Mental d’Espanya. No obstant, el Consell d’Europa està treballant amb un esborrany de protocol addicional a aquest conveni que podria tornar a donar carta de naturalesa a les contencions mecàniques. De moment, les organitzacions contràries han aconseguit posposar la discussió del protocol addicional fins a la tardor.

No obstant, aquest no és l’únic senyal alarmant. Una proposta no de llei que es va aprovar el 2018 al Congrés per recollir dades i abordar la qüestió de la contenció mecànica es manté des d’aleshores al calaix. Mentrestant, l’estratègia espanyola de salut mental ha passat per una greu crisi la primavera del 2020. 

Senyals alarmants

Primer, algunes associacions importants, com la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), van rebutjar firmar l’esborrany de l’estratègia. Després, el comitè interdisciplinari que l’havia redactat es va desintegrar amb una sèrie de dimissions. «Jo hi hauria volgut incloure la prohibició de la contenció, però vaig accedir que es parlés d’anar cap a l’eliminació, establint un termini», afirma Begoña Bevia, infermera i integrant del comitè. Això no va ser suficient i ara un altre comitè s’ha constituït per tornar a començar la feina. 

A Catalunya, fa mesos que el grup de treball dedicat a aquest assumpte no es reuneix. Sanz explica que la pandèmia ha dificultat recollir les evidències necessàries per avançar. Cada hospital compta amb els seus protocols. Blanch assegura que el Departament de Salut treballa en un esborrany de bones pràctiques que va en la línia de la reducció i que hauria d’estar a punt a finals d’any. 

Però els pacients no volen esperar més. «Hi arribem tardíssim. S’ha d’erradicar, no reduir. Ningú es planteja que una operació d’un hospital es pugui fer sense anestèsia. El mínim per a algú que pateix és no lligar-lo a un llit», afirma la Marta, pacient i activista de Madrid. «La gent es fa les seves necessitats a sobre. Vomita. Sense una paraula d’un terapeuta. Així durant hores i dies. Això no és terapèutic. Quan passes per això arribes a evitar explicar-li coses al psiquiatre per por de tornar al mateix», diu el Sandro, activista de Navarra amb diagnòstic psiquiàtric.  

Pacients en lluita

A aquest risc generalitzat s’hi afegeix el de patir danys físics. El cas més xocant (actualment judicialitzat) va ser la mort d’Andrea Fernández, una pacient asturiana, després de dies de contenció mecànica. «Pinten les persones ingressades com un risc, però sovint són elles les que estan en risc», afirma l’Edgar, pacient i activista de Barcelona. 

Marina Díaz Marsá, vicepresidenta de la Societat Espanyola de Psiquiatria Biològica, d’altra banda, rebutja l’eliminació de les contencions mecàniques. «Volem que hi hagi el menor nombre de contencions possible, però hi ha situacions límits amb riscos greus de suïcidi i d’agressió en què l’aproximació és impossible», afirma. «També és desagradable entrar a l’uci, que et treguin un ronyó o que et facin diàlisi o un cateterisme. Però salven vides. I una subjecció pot salvar vides», diu.

Segons Díaz Marsá, el punt clau és la formació del personal en tècniques de gestió de la situació, especialment el que trasllada i acull els pacients psiquiàtrics. No obstant, la rotació del personal a les plantes psiquiàtriques és una queixa recurrent entre els experts. 

Reduir o prohibir

El debat més candent és precisament entre reduir la contenció o prohibir-la. «No volem lligar les persones. He vist personal sortir de contencions plorant d’impotència. No trobaràs un professional que hi estigui a favor. Ens mou la finalitat de la reducció. Però creiem que arribar al zero absolut serà impossible», afirma Sanz. 

Ortiz, al contrari, no veuria malament la prohibició. «Si t’obliguen a buscar altres vies, hauràs de canviar i buscar els recursos necessaris», afirma. «L’alternativa a maltractar és no maltractar, i això t’obre moltes portes, si les vols obrir», afirma la Marta. 

Països com Austràlia, Finlàndia, Noruega o el Regne Unit tenen programes avançats de reducció. No obstant, un dels exemples de referència és a l’hospital cantonal de Ticino, a Suïssa, on no es fan contencions des del 2015. «Quan una persona està malament, el que preval és la por. L’aïllament i la contenció l’augmenten», afirma Thomas Emmenegger, director d’aquesta unitat fins fa poc. «Una crisi sol durar dues hores, algunes més, algunes menys. Ens organitzem perquè durant aquest temps el treball de la unitat es modifiqui, prioritzant que hi hagi una o dues persones al costat del pacient». Segons Emmenegger, és fonamental tenir personal especialitzat i temps. Però això, diu, no és molt més car ni més estressant que portar a terme contencions mecàniques. 

Tant Sanz com Ortiz treballen en projectes que van en la mateixa línia, com la iniciativa Libera-Care. Emmenegger apunta a un altre factor important, que és el component social de la malaltia mental: pobresa, soledat, etcètera. D’aquí ve la rellevància de la prevenció en salut comunitària.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Alguns dels experts consultats apunten a la falta de recursos accentuada per la crisi i les retallades en salut. «És necessari invertir en salut mental: incrementar la ràtio de professionals, la prevenció i intervenció precoç, poder acompanyar la persona fins i tot en cas de necessitat les 24 hores del dia o adequar els espais», detalla Sanz. 

Blanch admet que una ràtio millor hi ajudaria però creu que un acompanyament personal durant hores és insostenible. «No tot s’arregla amb més infermeria als hospitals», apunta. Eiroa considera que la qüestió dels recursos és una excusa. «La contenció mecànica és més barata des del punt de vista del cap de servei. Però per a la societat és més cara, pel trauma dels supervivents o els danys físics que pateixen les persones implicades», afirma. Les contencions deixen un reguitzell de records traumàtics. Al Jonatan, de Múrcia, el van lligar perquè va cridar els seus familiars perquè allarguessin una visita molt fugaç. «És una sensació d’ofec, de vertigen, de caos mental extrem. Una cosa que pot empitjorar la teva agitació», afirma. «El que m’hauria ajudat en aquell moment hauria sigut un diàleg obert per alleujar-me i expressar el meu malestar. No recórrer a la violència, perquè això és matar una persona en vida», diu.