‘El rey al desnudo’: crónica de un fraude (real)

El compte del cap d’Estat, Joan Carles I, a nom de la Fundació Lucum, número 505523 és oberta al banc Mirabaud de la ciutat helvètica des del 8 d’agost del 2008. El monarca retirava, a partir d’aquesta data, quantitats per a les seves despeses i activitats de manera regular, gairebé cada mes. I realitzava transferències especials, com ordenar un dèbit de 1.242.956 euros el maig del 2009 per fer un préstec personal a la seva examant Corinna zu Sayn-Wittgensteinpper comprar un apartament a l’estació d’esquí suïssa de Villars.

Som al maig del 2009 i el fiscal del cantó de Ginebra, Sergio Mastroianni, coordina la comissió rogatòria d’Espanya a les oficines de Rhône Gestion. Els policies espanyols segueixen les seves instruccions.

El gestor de fortunes Arturo Fasana ha d’entregar documentació sobre Francisco Correa, el cap del cas Gürtel, a José Luis Olivera, cap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) des del 2006, i a l’inspector de l’UDEF amb carnet 81.067, Manuel Morocho Tapias (...)

En les últimes plantes de l’edifici de Rhône Gestion els policies constaten, mentre esperen els documents sobre Correa, l’existència de determinades carpetes, una de les quals porta la inscripció ‘VIPS’. Intenten esbrinar què conté. Fasana explica que aquesta documentació està fora del perímetre de la comissió rogatòria. Són clients espanyols importants que oculten els seus diners a la Hisenda espanyola al compte ‘Soleado’, cotitzat objecte de desig de la Policia espanyola.

Entre els papers hi ha un altre compte, el de la Fundació Zagatka, primer beneficiari del qual és Álvaro d’Orleans Borbón i, el tercer, Joan Carles I: el compte 0251-798208-9 al Credit Suisse, que abona despeses del rei. Les carpetes estan a l’abast de les mans d’Olivera i Morocho, però no hi poden, legalment, accedir. ¿I si per atzar haguessin tingut accés a aquests comptes el maig del 2009? Hauria esclatat la bomba de rellotgeria que el mateix cap de l’Estat havia col·locat a Suïssa el 8 d’agost del 2008, al rebre els cent milions de dòlars del Ministeri de Finances de l’Aràbia Saudita, sota la batuta d’Ibrahim ben Abdulaziz al-Assaf, uns diners no declarats a la Hisenda espanyola. L’haurien agafat, com se sol dir, amb les mans a la pasta. Tot i que Joan Carles I gaudís d’inviolabilitat, això no hauria pogut impedir una abdicació forçada, una destitució d’emergència, més greu que la que es va produir el juny del 2014.

Madrid, octubre del 2018

El descobriment del compte de Joan Carles I a Suïssa l’aproxima als delinqüents de la corrupció. Francisco Correa i Pablo Crespo, líders de la Gürtel, van començar a pronunciar el nom de Joan Carles I a partir de juliol del 2018, al filtrar-se les revelacions de Corinna. Ells, com el rei, eren clients de Rhône Gestion. Se sentien identificats amb Joan Carles I. Com si fossin companys. Crespo, des de la presó, assenyala sobre els comptes del Rei: «L’única persona que podria aclarir això és Arturo Fasana». (…) A Crespo el seguiria Correa. El 12 de març del 2020, tres dies abans d’emetre’s el comunicat de Felip VI sobre els comptes de les fundacions Lucum i Zagatka, Correa va respondre a preguntes d’un dels advocats dels acusats durant el judici de l’Audiència Nacional entorn de la facturació inflada per les seves empreses durant la visita del papa Benet XVI a València el 2006.

Expert en blanqueig

Correa va explicar que havia arribat a Fasana a través de Ramón Blanco Balín, expert en blanqueig de capitals i assessor d’Orange Market, una empresa d’entre la vintena de consells d’administració als quals pertanyia. Va declarar que l’hi havia presentat Alejandro Agag, gendre de José María Aznar. Va ser, segons va explicar al judici, qui el va portar a Ginebra i el va presentar al seu torn a Fasana i a Dante Canonica.

Tots dos li van demanar, va assenyalar, que no fes preguntes després d’indicar-li que els comptes de la seva societat, Golden Chain Properties, S.A, oberta al banc Credit Suisse, passarien pel compte ‘Soleado’, inclosa la del rei d’Espanya. Fasana va ser detingut i imputat al cas Gürtel, però finalment la causa contra ell va ser arxivada. Assenyala Correa: «Jo he tingut ganes de plorar a l’escoltar des de la meva cel·la la Nit de Nadal que la justícia és igual per a tots [discurs de Joan Carles I del 24 de desembre del 2011]. Aquest senyor que està al mateix compte, que té el doble de diners que jo, està en llibertat».

Però el que el cap de la trama va callar al judici va ser una història que havia revelat el periodista Manuel Cerdán el 2013. A l’estiu del 2008, quan es va realitzar la transferència de cent milions de dòlars, Fasana es va traslladar a Madrid per visitar Joan Carles I a la Zarzuela. Fasana l’hi va dir a Correa, que va decidir enviar-li el seu cotxe, un Audi A8, per recollir-lo a la porta del palau.

Impunitat en evidència

El menyspreu de Joan Carles I per l’Estat de dret, segons els seus mercadejos amb Javier de la Rosa i Mario Conde, per posar-ne només dos exemples, ja havia sigut un fet abans d’ocultar els cent milions transferits el 2008 al seu compte de Suïssa. Però la seva impunitat no quedaria en evidència –si se n’exceptua el seu lobi en l’operació Lukoil– fins al procediment helvètic. 

L’abril 2010, havia entregat a Fasana en metàl·lic l’equivalent d’1,7 milions d’euros per ingressar al seu compte del banc Mirabaud. Joan Carles I venia de reunir-se amb el rei de Bahrain, Hamad bin Isa al-Khalifa, ja que tots dos van anar convidats d’honor de Mohamed bin Zayed, el príncep hereu d’Abu Dhabi, el 2010, al Gran Premi de Fórmula 1 Etihad Airways.

El mateix va passar durant la visita oficial de Joan Carles I i la reina Sofia a Suïssa el 2011, la primera en 32 anys. El 9 de maig d’aquell any, abans de viatjar, segons consta a les anotacions de Fasana, el cap de l’Estat, com de costum, li va trucar. Tenia necessitat de retirar 250.000 euros en metàl·lic del seu compte bancari. Fasana li havia d’enviar els diners a la suite del seu hotel a Berna. El 13 de maig, després de rebre els emigrants espanyols a Lausana, ja tenia en la seva possessió els diners sol·licitats. La premsa helvètica, arran del temps que havia viscut Joan Carles I durant la seva infància a Lausana, el va definir com «el rei espanyol que té tant de suís».

La segona regularització fiscal, de quatre milions d’euros, en concepte de vols privats per valor de vuit milions (2016-2018) pagats per la Fundació Zagatka, va provocar una reacció del president del Govern, Pedro Sánchez. «Sento el mateix rebuig que la majoria de la ciutadania davant aquestes conductes incíviques. Si algú ha comès irregularitats el que haurà de fer és reparar-les». Tant la vicepresidenta Carmen Calvo com el cap del Govern central van seguir el guió acordat amb la fiscal general de l’Estat, Dolores Delgado, sobre la segona regularització.

Tallafocs

Calvo va dir que no era una «bona notícia», però aquesta definició només va ser un escut d’autocomplaença. «És exemple d’un país que funciona i exigeix comptes a tothom». Sánchez també va assenyalar: «No s’ha de qüestionar la professionalitat, la independència de l’Agència Tributària». I, sobretot, va defensar Felip VI. «La Casa Reial actual ha marcat un abans i un després a favor de la transparència i del bon ús dels recursos públics. He de recordar que aquí no s’estan qüestionant les institucions, sinó el comportament d’una persona».

Li va faltar dir «el comportament privat». Perquè va ser precisament això el que, a la seva carta abans d’abandonar Espanya, va apuntar Joan Carles I. «Amb el mateix afany de servei a Espanya que va inspirar el meu regnat i davant la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada...». ¿Però com separar les seves vides pública i privada sent cap d’Estat? ¿Com encaixar al puzle la seva «relació de negocis» amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein, a qui abans de la cacera d’elefants de l’abril del 2012 –l’octubre del 2011 i gener del 2012– «va donar» 1.596.000 lliures esterlines per ajudar-la a adquirir un apartament a Eaton Square a Londres, el preu del qual era de més de 5 milions de lliures?

Sánchez no és González

La conducta del Govern de Pedro Sánchez, però, s’ha diferenciat de la que va tenir en el seu moment Felipe González, per exemple, davant l’amistat «particular» de Joan Carles I i el president de Banesto, Mario Conde. El juny de 1993, el rei va presidir l’acte del doctorat honoris causa del banquer al paranimf de la Universitat Complutense de Madrid, un esdeveniment en què van participar banquers i empresaris i que va ser utilitzat per Conde per sembrar la desconfiança en els partits polítics i emfatitzar el paper de la societat civil. Sis mesos més tard, Banesto era intervingut pel Banc d’Espanya.

El 28 de desembre de 1993, Conde va intentar frenar la mesura involucrant Joan Carles I, que aquell dia no es va posar al telèfon. Però l’endemà el rei, que sortia de viatge a l’estació d’esquí de Baqueira Beret, va parlar amb el banquer. Joan Carles I ja tenia la versió dels fets que li havia donat Felipe González i va instar Conde a seguir les indicacions del Banc d’Espanya. González estava preocupat pel que no sabia més que pel que sospitava. I era que el rei tenia comptes bancaris a Banesto que Conde podia utilitzar com a mesura de pressió. Un d’ells era el compte de crèdit número 148677-172, obert el 26 de maig de 1992, l’origen del qual es remuntava a 1989. Aquest compte tenia un saldo negatiu, a 29 de desembre de 1993, de 150 milions de pessetes. I n’hi havia un segon no formalitzat, el número 14893-172.

Immunitat i abús de poder

El cap de l’Estat. I l’Estat. Acabem el nostre periple. Hem exposat els fets. El rei d’Espanya, que diria Jorge Luis Borges, ha considerat pel seu compte i risc que l’Estat és una «inconcebible abstracció», s’ha comportat com un individu, no com un ciutadà amb la màxima representació de l’Estat. Ha convertit la seva immunitat en abús de poder i impunitat. Sempre es pot optar, com han fet grans personalitats espanyoles, per tancar els ulls davant aquests fets.

Notícies relacionades

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

10 anys sense Nora Ephron, far de la comèdia romàntica

Al capítol XXII de la primera part de la novel·la de Cervantes, el senyor Quijote apunta al creuar-se amb el comissari i al veure l’empresonament de Ginés de Pasamonte: «Ja s’ho farà cadascú amb el seu pecat; al cel hi ha Déu, que no es descuida de castigar el dolent ni de premiar el bo, i no és bé que els homes honrats siguin botxins dels altres homes, no anant-los res en això. Demano això amb aquesta mansuetud i assossec, perquè tingui, si ho compliu, una cosa per agrair-vos; i quan de grau no ho feu, aquesta llança i aquesta espasa, amb el valor del meu braç, faran que ho feu per força».

Podem imaginar-nos el gloriós noble a la campanya suïssa, creuant-se amb Joan Carles I, que es trasllada amb un maletí atapeït de bitllets per valor d’1,7 milions d’euros per entregar-lo a Arturo Fasana. L’abril del 2010, aquest últim l’espera per dinar a la seva mansió.