Gaza: una presó al Mediterrani

El mite sionista «una terra sense poble per a un poble sense terra» és fals. A Palestina hi havia, i hi ha, molts palestins, milions d’ells avui, centenars de milers el 1948. El conflicte palestino-israelià –considerat per molts com a atàvic– es pot reduir a una pregunta: ¿Com ha gestionat el projecte sionista, que propugna que la terra d’Eretz Israel pertany només als jueus, el fet que hi vivien i viuen milions de persones que no són jueus i que s’han resistit durant anys a l’expansió territorial? La resposta ha variat al llarg del temps. El 1948 es va optar per donar la ciutadania però no plens drets als palestins que es van quedar al nounat Israel i no van fugir per convertir-se en refugiats. Però el 1967 l’annexió no era una opció perquè llavors els palestins haurien sigut la majoria demogràfica. Va començar llavors un complex sistema d’ocupació militar, la més llarga de la història, a Jerusalem Est, el Golan, Cisjordània i la Franja de Gaza.

Model penitenciari

Gaza, l’estret territori fronterer amb Egipte, va caure als inferns. L’historiador israelià Ilan Pappe defineix com a «presó a cel obert» la manera d’Israel de gestionar els palestins. El principi rector és el càstig col·lectiu com a forma de control de la població local, a qui es desposseeix dels drets humans i les llibertats polítiques i civils. Depenent del comportament col·lectiu, s’estableixen dues versions: si l’actitud és bona es premia la població amb coses que no deixen de ser alguns dels seus drets bàsics (moviment, treball, subministrament de serveis...); si el comportament és dolent, se la castiga de forma col·lectiva privant-la d’aquests beneficis i endurint el règim. Al primer model, Ilan Pappé l’anomena «presó a cel obert»; al segon, «presó de màxima seguretat». 

Gaza, epicentre de la resistència palestina amb forta influència islamista, és la presó de màxima seguretat. A ulls de l’ocupant, sempre hi ha hagut motius per castigar col·lectivament la seva població: entre 1967 i 1994, per la seva resistència a l’ocupació militar directa, la primera Intifada inclosa; entre 1994 i el 2000, per la pugna entre Hamàs i Al-Fatah en la nova Autoritat Nacional Palestina; entre el 2000 i el 2006, per la Segona Intifada; a partir del 2006, per la victòria de Hamàs en les últimes eleccions celebrades; el 2008, el 2012, el 2014 i el 2021, en les anomenades guerres entre Hamàs i Israel. Sempre per la resistència contra l’ocupació, ja sigui armada (atemptats terroristes inclosos) o pacífica.

Bombardeig periòdic

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Després de 15 anys de bloqueig internacional i més de 50 d’ocupació en les seves diferents facetes, avui Gaza és un lloc inhabitable que, periòdicament, és bombardejat per una de les maquinàries bèl·liques més poderoses del món. Des de l’aigua potable fins al subministrament elèctric; des de l’educació a la sanitat (indispensable el documental Condenadas en Gaza, d’Ana Alba i Beatriz Lecumberri), des de l’atur a la vivenda, les estadístiques de la franja mostren un lloc paupèrrim sense present ni futur, governat per Hamàs –una organització terrorista a ulls d’Occident– amb un règim autoritari, i oblidat per la comunitat internacional, que contribueix al bloqueig decretat després de la victòria islamista en les eleccions del 2006.

Gaza és literalment una presó: ningú en pot sortir i entrar sense passar pel procés de permisos israelià. Gaza és l’expressió màxima de dècades d’ocupació i de la indiferència de la comunitat internacional per la sort dels palestins. Gaza és la gran presó a la vora del Mediterrani.