Desafiar la tirania digital: quan la revolució consisteix a no fer res

Desafiar la tirania digital: quan la revolució consisteix a no fer res
  • Es multipliquen els assajos i manifestos que animen a plantar cara a la lògica productivista i absorbent de la cultura digital i l’economia de l’atenció

  • La mandra es perfila com una possible forma de rebel·lió contra la dictadura de les pantalles

9
Es llegeix en minuts
Juan Fernández
Juan Fernández

Periodista

ver +

¿I si la pròxima revolució consistís a no fer res? ¿I si en aquest segle XXI digital i inflat de ‘big data’, les persones decidissin prendre distància de les pantalles i comencessin a prioritzar les relacions físiques sobre les virtuals, que tant protagonisme han assolit durant la pandèmia, i les converses cara a cara sobre el soroll de les xarxes socials o la notificació de l’últim missatge del Whatsapp? ¿Què passaria si costums mal vistos com la mandra o l’avorriment s’alliberessin de l’estigma que els persegueix i comencessin a ser cultivats per una població que avui no es treu de la boca la queixa de viure a la carrera i sense temps ni per respirar?

Hi ha un fil invisible, però ferm, que connecta el teletreball amb les condicions laborals dels riders, el disseny de les ‘apps’ de xarxes socials i el seu ‘scroll infinit’ amb l’insomni que pateixen els addictes als ansiolítics, i els afartaments de telesèries amb l’epidèmia de soledat que revelen els estudis sociològics cada vegada amb més insistència.

La part lluminosa d’aquest quadro és un gresol de serveis digitals que haurien semblat un somieig futurista fa només un parell de dècades. Avui coneixem, minut a minut, el que fa cada personatge públic o del nostre entorn i podem celebrar-l’hi a l’instant donant-li un ‘like’.

«Res costa més que no fer res, quan el nostre valor ve determinat per la productivitat i les tecnologies s’apropien de tots els nostres minuts, entesos com recursos financers»

Jenny Odell

Dos cops de polze sobre la pantalla del mòbil són suficients perquè un repartidor aparegui per la porta de casa amb una papaia cultivada a l’altra punta del planeta, i un divers menú de plataformes de videotrucades ens permet celebrar trobades virtuals amb amics i familiars a qui no hem vist la cara en molt temps.

Abús de pantalles

El revers d’aquest escenari confortable i optimista és un rum-rum sord, però cada vegada més urgent, que parla de quadros d’ansietat per ús abusiu de les pantalles, inacabables jornades laborals en les professions digitals a canvi de sous mísers que no donen per viure i augment del consum de psicofàrmacs per fer front a un dia a dia que cada vegada es presenta més exigent i precari.

En els últims mesos, aquest malestar difús però real, dolorós però sense diagnòstic clar que el defineixi ni discurs polític que el defensi, ha començat a traduir-se en un cabal d’assajos, estudis i manifestos que, com afirmava el cèlebre mem del grafiti, denuncien que «emosido engañados» per la tecnologia i la seva falsa promesa de felicitat i, tot seguit, plantegen fórmules per mirar d’evitar el sentiment d’explotació que ha calat entre una part important de la població que està perduda entre la seva dependència tecnològica i la insatisfacció personal que aquesta li produeix. La proposta més radical convida a no cedir davant aquesta lògica perversa que, a canvi de mantenir-se connectats, ens exigeix viure desassossegats.

Prostockstudio

Economia de l’atenció

«Res costa més que no fer res. En un món on el nostre valor ve determinat per la nostra productivitat, les tecnologies que utilitzem diàriament capten, optimitzen i s’apropien de tots els nostres minuts, entesos com a recursos financers». Amb aquesta rotunda afirmació arrenca l’assaig ‘Cómo no hacer nada. Resistirse a la economía de la atención’ (Ariel), en què la seva autora, l’artista i docent de la Universitat de Stanford Jenny Odell, connecta els usos i costums digitals amb la lògica neoliberal que ens organitza la vida en funció de la nostra capacitat per produir i generar rendiments econòmics.

«Els temps buits i allunyats de la tecnologia són més necessaris que mai, no per agafar més força productiva, sinó per reflexionar i guarir-nos»

Remedios Zafra

«Avui, qualsevol ús digital, des d’emetre paquets d’informació per les xarxes socials fins a veure, una rere l’altra, sèries a les plataformes, forma part del mateix procés d’alienació en benefici de l’acumulació de capital. Ja sigui com a productors de treball immaterial, d’imatge activa o de dades passives, al món digital mai deixem de produir», afirma Enric Puig Punyet, filòsof, director del centre cultural Arts Santa Mónica de Barcelona i autor de ‘Los cuerpos rotos’ (Clave Intelectual), assaig escrit durant la pandèmia en què prevé contra la bolla d’«entorn infal·lible» amb què avui se’ns presenta l’experiència digital en detriment dels nostres cossos físics, associats als contagis i en hores baixes contra l’eclosió del teletreball i les videotrucades.

Ansietat i sobremedicació

«La tecnologia s’ha fet portàtil i sempre ve amb nosaltres, de manera que la feina també. Sota el miratge que podem acabar una feina, hi caiem, però aquest aparent tancament genera noves tasques. Així, encadenem treballs en què el plaer no rau a portar-los a terme, sinó a sentir que per fi els acabem, perquè pesen com una llosa», diu l’assagista Remedios Zafra, científica titular de l’Institut de Filosofia del CSIC, que acaba de publicar ‘Frágiles’ (Anagrama), un assaig en què denuncia els elevats nivells d’«esgotament, ansietat i sobremedicación» que avui assolen els treballadors digitals. «Una de les desigualtats contemporànies més importants no té a veure amb l’accés a la tecnologia, sinó a tenir control sobre el temps d’accés a la tecnologia», afirma.

Exercici revolucionari

En vista d’aquest panorama, Jenny Odell convida a «no fer res» com a expressió d’un exercici revolucionari. «Es tracta de desmarcar-nos de l’economia de l’atenció i la vida optimitzada que transcorre ‘online’ i preservar temps i espais per a activitats i pensaments que no siguin instrumentals ni comercials», afirma en el seu manifest, que coincideix amb la solució que planteja Remedios Zafra en el seu: «En vista de la ceguesa que provoca l’excés d’estímuls que generen les pantalles, els temps buits i allunyats de la tecnologia són més necessaris que mai. No per agafar més força productiva, sinó per reflexionar i guarir-nos. Sense aquests, no ens podrem sostenir individualment ni col·lectivament», diu la pensadora.

«S’hauria de resignificar la mandra i defensar-la com una forma de dissidència, com qui es declara en vaga del model neoliberal»

Juan Evaristo Valls Boix

Sota totes aquestes crides a la pausa batega una ferotge crítica al model neoliberal que no només governa l’economia, sinó que també determina la vida privada de les persones, i al qual la cultura digital sembla haver dotat de discurs i recursos. «Les xarxes socials i el culte al ‘like’ promouen una competitivitat constant. Primer entre tots, sobreexcitant el nostre desig i convertint les relacions personals en un exercici de consum, però també a escala individual, perquè ens sentim obligats a mostrar sempre la nostra millor versió. Ens convertim en empresaris emprenedors de nosaltres mateixos», analitza Juan Evaristo Valls Boix, professor de Filosofia Contemporània i Teoria de l’Art a la Universitat de Barcelona i un dels participants a l’exposició ‘So lazy. Elogi del malbaratament’, que l’hivern passat, al Caixaforum de Barcelona, va convidar a reflexionar, des de la ironia i a través de l’art, sobre la mandra com una forma de «resistència contra l’utilitarisme que perpetua un neoliberalisme que no reparteix ni assegura una vida digna», segons afirmava el programa de la mostra.

Reivindicar la mandra

En els exigents temps que vivim, reivindicar la mandra com a ‘leit motiv’ sona a exotisme sospitós. «Abans s’hauria de resignificar aquesta paraula, que avui s’associa a inutilitat i fracàs, i defensar-la com una forma de dissidència i emancipació, de resistència passiva. Es tracta d’elegir la mandra com qui es declara en vaga d’aquest model neoliberal que ens imposen», respon Valls Boix, en l’assaig de la tardor passada del qual, ‘Giorgio Agamben: Política sin obra’ (Gedisa), analitza la censura que el pensador italià fa als dispositius que converteixen la vida en un producte rendible i governable.

Fins ara, la crítica a la colonització que està portant a terme l’esfera digital sobre tots els àmbits de la vida s’ha mogut en els paràmetres de la reflexió filosòfica i la creació artística, i més com l’expressió argumentada d’un lament que com un programa concret d’accions pràctiques. Aterrant el debat sobre la vida real, ¿és possible plantejar la desconnexió virtual quan l’aliment de molts individus depèn, precisament, d’una pantalla?

«El ‘no fer res’ contra la tirania digital parteix d’un posicionament burgès: per als ‘riders’, aquesta no és una opció»

Enric Puig

Segons Enric Puig, la invitació a «no fer res» per evitar les tiranies que comporta l’economia digital parteix d’un «posicionament burgès» que rebutja. «Per als repartidors de Glovo que van exposar els seus cossos enmig de la pandèmia, no fer res no era una opció», diu el filòsof, que es declara més partidari de negociar i mirar de controlar els horaris i l’impacte que allò digital té en les nostres vides abans que abraçar altres formes de resistència.

Renda bàsica

Per a l’economista Daniel Raventós, aquest dilema social i cultural està traspassat per un altre de caràcter estructural: «Qui no té l’existència material garantida, no és lliure. Això ho sabem des de l’antiga Grècia, però sembla que no ho volem veure», es queixa el professor de la Universitat de Barcelona i un dels més ferris defensors de la renda bàsica com a fórmula per corregir els desequilibris més nocius que es donen en la societat. «Si a partir de demà donéssim una renda mensual de 750 euros al 24% de ciutadans d’aquest país que avui viuen per sota del llindar de la pobresa, desapareixien de cop totes les feines de merda, moltes de les quals es desenvolupen en l’economia digital i avui són ateses pels qui no tenen una alternativa millor per sobreviure», diu.

Notícies relacionades

«Qui no té l’existència material garantida, no és lliure: ho sabem des de l’Antiga Grècia, però sembla que no ho volem veure»

Daniel Raventós

Fer realitat aquesta proposta depèn de la política i escapa els qui, dia a dia, es veuen obligats a batre’s a la centrifugadora d’horaris infames, sobrecàrregues laborals i postureig virtual que comporta l’era de les pantalles. Per a aquests, Jenny Odell té una recomanació d’ordre pràctic i aplicació immediata: «Suggereixo que adoptem una actitud protectora cap a nosaltres mateixos, cap als altres i cap a tot el que ens fa éssers humans». En paraules de Remedios Zafra: «Estenguem xarxes de solidaritat i reivindiquem les cures. Només si reforcem els llaços col·lectius, evitarem que es continuïn beneficiant del nostre aïllament i que puguem deixar de ser el que avui som: éssers solitaris connectats únicament a les nostres pantalles».